intento pensar tot allò que dic i raonar tot allò que sento

Toros..... punt i final?

2011-09-26T16:28:00.000-04:00

S'han acabat els toros a catalunya.

Les "corridas" ja no es tornaràn a repetir.... de moment.

A mi m'agraden els toros.....reconec que hi ha parts de l'espectacle que són molt dures, com quan l'abudància de sang és exagerada, però en essència, m'agraden.

Suposo que en part m'agraden per tradició familiar.

Recordo quan amb mon iaio (acs) veiem les "corridas" a la tele. Jo tenia 4-5 anys i m'encantaven. M'ho passava bé veient-les, en part per què lo iaio hi fotia cullerada, en part per què despres hi jugàvem.

Jo era lo toro....i lo iaio Manolete, assegut sense moure's un milímetre, amb un mocador gran d'aquells de quadres, a camins blaus o grisos o marrons... i jo anava fent-hi passades amb els dos dits a mode de banyes i de tant en tant aturant-me i rascant lo terra com si hagués de sortir disparat contra ell.

M'agradava quan el toro enganxava al cavall del picador i amb tossuderia el feia caure... era una victòria.

També m'agradava molt, no sé si per còm s'emprenyava mon iaio o per què jo duia un "animalista" dins, quan el toro enganxava al torero.... més aviat pel primer, per què fer rabiar a la gent que m'estimo sempre ha estat la meua forma de verbalitzar-ho.

Deixant la melangia de banda, els toros s'havien d'acabar. Estava escrit... des de fa molts anys, hi havia massa sang, massa acarnissament innecessari...

Fa uns anys, tot fullejant un llibre de fotografia taurina que vaig comprar-me a un Happy Books de can fanga, llegia (i veia les fotos) que al segle XIX les dones eren banderilleres i els cavalls dels picadors no portaven aquestos faldons de cuir o ferro, no ho sé, que duen ara per protegir-se de les banyes de la bèstia.

Això feia que de tant en tant alguna dona sortia regalimant sang o morint-se, i que moltes "corridas" s'acabaven amb un parell de cavalls morts, esbudellats al mig de la plaça....

Per sort la lógica es va anar imposant i les proteccions van aparèixer i vam salvar alguns cavalls, les dones senzillament van ser eliminades, veure morir a una dona en una societat masclista suposo que era inacceptable, millor exclaves que valentes....

És absurd parlar de si els toros són o no nostres, els de Knosos ja tenien retallaors (en nomenclatura valenciana) i la festa ha passat per moltes èpoques, d'èxit i d'anonimat i/o prohibició....parlar d'això ens distreu del debat de fons.....

Poden fer-se els toros d'una altra manera? cal que la sang abundant, o no, hi sigui present?

No podriem polir-ho per tal de que quedés només l'art???... i no, no dic que les "banderillas" siguin enganxades amb velcro com vaig veure en alguna "corrida" de l'Ortega Cano als USA... parlo d'alguna cosa més elaborada.

Som al segle XXI, pensar que festes sangoses perduraràn en lo temps és no voler veure al món que vivim...

I per últim, els correbous.

Els correbous no són "corridas", són una altra cosa i lo martiri i/o tortura que alguns comenten no és cert.... potser lo bou pateix, per què no se'l treu per acaronar-lo, però no fem comparacions per què parlem de coses molt diferents.

El que potser sí que caldria és replantejar-se, no dic canviar, només dic replantejar-se, què es pot fer per fer-ho més net, més clar, més divertit, més ... segle XXI.

Molts pensaràn que no cal fer res per què ja està bé... perfecte, però m'agradaria arribar a aquesta conclusió despres de plantejar-ho, no com a punt de partida...

Replantejar-se les coses no és dolent... és lo que ens permet avançar.....Tancar-se i dir que els correbous són nostres i punt, no ens dóna una millor defensa, ans tot el contrari.

Pensem-hi... per què si no passarà el que passa sempre que depenem dels de la Generalitat (o sigui Barcelona)...vindràn, recaptaràn vots (i lo que calgui) i despres mos vendràn...com sempre.

petons i abraçades, per cert, sóc dels que vaig intentar aconseguir un cartell del Barceló...sense èxit :(

i si hi posem alegria?

2011-09-19T15:14:00.001-04:00

fa setmanes (teniu raó mesos) que estic pendent d'escriure...

passar, lo que es diu passar, no ha passat res, tot i que sempre hi ha coses, i sempre qui té lo repel és qui ho sent... però a banda d'això res més...

segueixo sense feina, aquells que em deien que en un parell de mesos en tindria o els que pensaven que el meu discrus de "...fins lo 2012, ho veig difícil..." era exagerat, van poc a poc donant-me ànims per a resistir, com si la carrera de fons, més marató que 100 metres llisos, que és això de l'atur en temps de crisi fos notícia nova.... com si la reflexió donada ja al moment zero, lo dia de "nochebuena", no hagués estat creguda....

no passa res... de debó que no...

molts cops intentem transmetre confiança, energia, i de tot a la gent que estimem....tot cercant la manera de fer-los sentir millor....

també molts cops, o així mos ho ensenyen als voluntaris del Telèfon de l'Esperança, el silenci és una mostra de suport....

no sé quan en sortirem... no sé quan tindré jo feina, però en tingui o no, no sé quan en sortirem...

sóc dels que pensa que les coses van millor, cada dia millor....

molts mig mig se n'enfoten, ara toca ser dramàtics i catastrofistes.... això és l'apocal.lipsi!!! i em diuen que és normal que jo pensi que les coses milloren, doncs em fa falta que sigui així... i com argument no és pas dolent... però jo no penso que estiguem millor per què a mi em fa falta, ho penso pel que vaig veient....

m'he fet un fart de fer entrevistes aquests vora 9 mesos (com un part!!! coi la panxa ja la tinc!!! ai mare!!!) i en totes hi ha un moment on l'entrevistat pregunta, bueno en totes no, alguns es pensen que ets un pidolaire sense dret a dir ni ase ni bèstia... us podria explicar algunes coses que us farien riure (plorar ho fem quan val la pena no per la misèria dels que es creuen rics i com a molt tenen només diners), però ho deixo per un altre post.

us deia doncs, que quan em toca preguntar incideixo en còm els hi va, còm perceben el mercat, quin feeling els dóna...etc

sempre, sempre, sempre!!! és un desatre.... res, tot malament....

un cop constatat això, que lo món se mos acaba demà... faig una giragonça (anava a posar "rodeo" per emprenyar a alguna fanàtica de la llengua, escrita per soposat, però el seu estat, no mental, l'altre, no ho fa recomanable) i pregunto lo mateix però fent servir les seues dades...

* i aquest increment de vendes que els ha obligat a contractar més gent com a mínim els ha permés contractar més barat, alguna cosa s'han estalviat oi?.... sí, sí... ara és un bon moment per comprar personal barato (lògicament s'obliden que tu ets allí per a ser contractat i aquesta manera de parlar no transmet massa respecte per gent que vols que vingui a ajudar-te a guanyar més diners a canvi d'un sou)

* i aquesta nova delegació que han obert a XXXX (Sevilla o Milà o Tòquio!) què, suposo que ho tindrà difícil? sí, sí... molt difícil, de moment hi tenim cinc persones, i hem pogut comprar molt bé de preu, l'immobiliari s'ha enfonsat.....

i us ho creieu o no, aquestes dues xorrades m'han passat sempre... a totes les entrevistes, potser no han obert delegació, però han contractat comercials a diverses ciutats per què les comandes així ho han exigit i ja no es podia fer més a distància...

això sí.... alegria no eh?? això sí que no!!!.....

i jo en posaria d'alegria... a tot arreu, amb alegria tot anirà millor.

quantes vegades arribo a un restaurant i veient les cares i/o les actituts del servei em donen ganes de dir, au, a pastar....

no ho faig, m'espero i sopo i despres els foto a parir al meu espai a Verema (http://www.verema.com/usuarios/participaciones/ricardosantiago/41-restaurantes), amb seny i argumentant, però a parir....

alegria, foteu-li alegria a tot.... és gratis i és lo millor lubricant per les relacions humanes, espai on ens movem, tot i que també podriem ser perduts a un monestir.... ;)

una abraçada

Indignat? no... indignat, no, fart!!!!

2011-06-14T15:23:00.004-04:00

m'agraden les normes.

de fet us diré que m'agrada saber les normes del joc.

potser no m'agradaràn en si mateixes, però hi són, existeixen, i marquen què podem i què no podem fer...

per posar un exemple estúpid, heu provat mai de jugar a escacs amb les normes del parxís??... oi que no funciona/ria???.... doncs lo mateix.

per això m'agrada saber-ho tot.

per posar-ne un altre, més dolç, estimo amb més comoditat des que vaig comprendre que les invalideses emocionals són quelcom que existeix, i que un familiar no sigui capaç de dir-te t'estimo no vol dir que no ho faci... només que no ho pot/sap dir-ho...

amb lo dels indignats em passa igual.

entenc l'enuig, l'emprenyamenta (de debó, no la dolça i tendra que tenen aquell parell de músics casats perduts en hort que abans era jardí i als que m'estimo amb delit, potser més als fills ara que hi penso), i l'afartamenta (de fart, però segur que la paraula no existeix) que senten...

però hem de conèixer les normes.

hem de saber còm va això

fins i tot per trencar-les, cal saber les normes....

entenc que molesti l'ajut als bancs per tal de que no rebentin del tot, però em sap greu que no es vegi que si això hagués passat, les coses estarien mil vegades pitjor.

entenc que sigui tant guai parlar d'islàndia i la seua forma de fer les coses, això de "doncs ara no pago el deute!!"...però i perdoneu-me la grolleria, però ... sí, lo tamany sí que importa...i molt... no és l'únic, gràcies a dèu!! però importa....i Islàndia és una troç de gel amb quatre natius...

a mi em molesten els polítics.

la corrupció, la manca de valors, d'honestedat...

i sé de què parlo doncs he treballata anys en el món de la construcció de carreteres i similars, i lo de les comisions i transferències ho he viscut en segona persona... en segona per què a mi m'arribava en paper l'email del paio aquell ara ja jubilat del partit d'el noi del Rom, amb lo número de compte de la fundació "cultural" i el càlcul del % que haviem d'ingressar si és que voliem aquella obra de Vic, per dir una zona a l'atzar...

i sí.. hi ha vegades que he pensat que amb una escopeta i un passamontanyes, fotria una neteja que les cunetes estarien plenes de porcs esbudellats durant setmanes.....per què et sap greu, per què no es pot anar robant així, amb aquesta impunitat....fotent-nos lo pèl d'aquesta manera...

però tenim una estructura política i una organització i una manera de funcionar.

som una democràcia, i cal complir les normes...

demanar que tots el polítics se'n vagin, és demanar que la felicitat estigui arreu, un somni preciós, un destí... però totalment impossible.

cal formar un partit, cal estructurar-se....

còm creieu que vam superar la dictadura?? fent córrer els grisos rambla amunt rambla avall?? ni de conya...

hi havia equips, partits organitzats a l'anonimat...gent estructurada i amagada, treballant de manera correcta a les fosques, esperant lo seu moment...

l'eslògan és collonut... però actueu cony, actueu.....i no, actuar no és apedregar a un mosso.

ja ho va dir nostre senyor, vull ser verb, no substantiu...... probablement alguns no ho entendràn, per què ser eslògan, ser frase en samarreta o pintada en carreró fosc sempre és molt més "barato" que fer lo que diu l'eslògan...

en el fons viure com volem viure i com creiem que hem de viure requereix un esforç molt gran.

no res... seguim en contacte

step by step... sense pressa, sense pausa...

2011-04-07T14:34:00.012-04:00

els dies i les nits van caient... més de cent dies duc sent un virus, un parat-sit... ;-)

ha arribat la primavera i m'ha trobat així...

arribarà l'estiu, la tardor... l'hivern... i potser llavors començaré alguna cosa nova...

he tornat a ser guixaire... al curset que vaig fer, sempre hi han 7-8 persones de la promoció anterior durant unes setmanes per "acompanyar" als nous alumnes...

em van dir si volia ser-ho i m'ha fet il.lusió.

és una mena de flashback, de viatje al passat, veient les cares de la gent...

les actituts... les pors, o la manca d'elles... la confiança, lo dubte... tot això es veu en una mirada...

i fa un any jo era allí, com alumne... m'havia emprenyat amb el meu cap, el del sou de 300.000 euros any, per què em deia que anavem malament (m'ho va intentar explicar amb els números que jo feia, retocats amb les trampetes que ell m'anava donant) i que com a solució havia decidit eliminar els bonus pactat dels directius i que els resultats permetien donar.

tots... bé, tots, menys el seu, clar... i bé, amb la meua mà esquerra (inexistent) al final vam tornar a acabar a crits, sembla extrany lo que els sorpèn veure que no acotxes el cap davant l'impunitat

bé, a crits, però amb lo "permís" per fer el curs i el reconeixement del bonus....

no hi han valors....la gent no compleix la seua paraula, i roben. ens roben a la cara, amb total impunitat...és una vergonya, però és així...

i no sé ben bé per què avui m'he decidit a escriure...feia dies que no i ho enyorava... estic bé...

mirant com lo temps passas des del meu penyassegat particular...esperant que el clima em permeti tornar-hi a sopar tot veient el tibidabo i collserola

estic movent-me, parlant amb uns i amb uns altres... amb gent a l'atur, amb directius d'empreses monstres.... molts cops sembla que quedem per mi, per a que m'animin, per a que m'expliquin còm anirà tot.... lo fort és que sóc jo el que els acabo animant, tot parlant d'un futur que serà millor, no per què jo sigui molt optimista, sino per què despres de quasi 3 anys de crisi la tendència està canviant...

i seguixo anant al gimnàs, i seguixo mirant i invertint en borsa, cada dia, cada setmana, cada mes.... i ja no explico massa lo bé que va, m'incomoda, per què tothom et dedica uns minuts tot pensant que tens la recepta màgica.. .i no...només constància i no voler fer-se ric... això costa molt d'entendre, quan els dic, " jugo però que els paràmetres són que no vull perdre diners, ni vull fer-me ric".... no ho entenen....

el 31 d'agost us vaig dir http://es1blog.blogspot.com/2010/08/invertir-en-borsa.html

telefònica cotitza a 17,5 i dóna un dividend de 1,30, és interessant.......

fins avui ha tingut dies de 18,20 si haguesssiu comprat llavors, haurieu cobrat un dividend al novembre de 0,65 euros per acció i a principis de maig cobrarieu un altre de 0,75....1,40 euros en 9 mesos.... no és molt... només és un 12% (anualitzat) no està mal oi?... a més, els primers 1.500 euros en dividends estàn exempts de tributar, et retenen el 19% però t'ho "tornen" amb la declaració...

si venguessiu també tindrieu aquest 12%.... no és gaire, però és el triple del que donen els bons de la Generalitat...

també us parlava de BME bolsas y mercados, cotitzava a 20,52..... fins avui ha tingut dies de 23,00 si haguessiu comprat llavors, haurieu cobrat en dividends 1,00 euro (0,60 al setembre + 0,40 al desembre), i ara al maig paguen 0,972 euros més... en total 1,972, en 10 meso tampoc és molt alt.... només un 14% (anualitzat) ... i si no esperessiu a cobrar el dividend de maig, i pensem que venguessiu a uns 22,50 (no cal forçar pensant què passaria si venguessiu al moment més alt), llavors haurieu tret 3 euros en total, un per dividends i dos per compravenda d'accions...

això dóna només un 21% (anualitzat)....

doncs res... lo dit, caminante no hay camino se hace camino al andar...

dels JASP als NiNi's....

2011-03-03T08:37:00.003-04:00

avui va d'educació i formació.

no fa massa dies, fent zàpping vaig retrobar-me un programa (Hermano Mayor) que tracta de fills problemàtics.

no, no, quan dic problemàtics no dic com jo o com aquell nebot o cosí vostre no, no... parlo de problemàtics de debó.

de fills/es (la igualtat que hem assolit amb més velocitat és la de l'estupidesa i la frivolitat, elles poden ser-ho tant com ells) que són incapaços de fer res a casa i que menyspreen amb violència fins i tot als seus pares.

els pares desesperats truquen a la tele i hi envien un xicot d'uns 40 i pocs, ben plantat, farcit de sentit comú i seny, que s'enfronta a qui sigui.

no, no penseu que és un "matón" que vé a acollonar al personal, no, no... és un paio pràctic.

que ta filla t'engega a la merda dient-te que ets una inútil i una desgraciada i que com li tornis a entrar a l'habitació sense permís se n'anirà de casa, doncs ve lo paio aquest i li diu, ok, molt bé...aquí tens la motxilla.

i li dona una bossa.

te'n vols anar? veste'n.

i amb aquesta cosa tant senzilla comença la negociació....

és un programa dur, molt dur, per què tot i que focalitzem de seguida a sobre del descendent impertinent, a mesura que passa el programa, tot veient actuar al "primo-sumosol", el que et va venint al cap és còm ha pogut passar?

còm pot ser que algú de la teua pròpia família hagi sortit tant radical???

i no pots evitar, o així em passa a mi, a pensar que la gent no creix de repén.

que la teua canalla no passa dels 2 anys als 10 de cop, i dels 10 als 20... no....

i que o bé hi ets al costat, educant, formant, donant suport en tots els aspectes, o algunes coses s'aniràn torçant... i pot passar que algunes es torçin del tot....

i llavors, en el moment tràgic demanarem una mica de sentit comú quan és una eina totalment desconeguda, tant per l'individu com pels pares...

alguna cosa no hem fet bé aquestos darrers 40 anys, i l'hem cagada molt.

ens vam creure que pagant el creixement i donant carrera ja ho feiem tot, i no.... no té res a veure.

sino per què us penseu que alguns dels drogadictes i perduts són de classe alta, per què no n'hi ha prou.

sempre poso lo mateix exemple.

mon oncle, el que em dóna el nom, és pagés. té troços de terra, olivers, ametllers.... de tot una mica per què li va, aquest rotllet agrícola li va molt... i que duri.

doncs això, té cultius diferents, però molts cops el tractament no és igual. un camp d'olivers et demana X i un altre Z.... doncs els fills són iguals, camps d'olivers que et demanaràn coses diferents.... tractar de dormir tranquil per què els has regat tots igual no és una bona idea.

i no podem canviar tota l'escola...cosa nova que sorgeix, cosa que li enxufem, seguretat vial, classes de cuina... per no parlar d'educació sexual.... venga...alegria...

i no, no n'hi ha prou, per què no podem derivar-ho tot a l'escola... hi ha un paper que és nostre, i no podem defugir-lo tot esperant que "com que els hi he donat lo mateix....."

lo món canvia.

la veritat, les veritats, segueixen sent lo que eren.

parcials, totalment parcials i finites...

ni la feina ens durarà tota la vida, ni tenir carrera és garantia d'èxit.

esforç, esforç, esforç i esforç.... això, amb valors, amb actituts, amb respecte......amb amor, per figaflor que soni.

això sí que és etern. això sí que és garantia d'èxit, per què amb tot això, passi el que passi, podràs seguir caminant.....

seguim en contacte.

dos mesos....lo temps vola

2011-02-23T14:32:00.002-04:00

fa dos mesos que sóc a l'atur.
lo temps ha passat volant.
al principi per què era nadal, fi d'any, reixos.... despres per què gener i febrer a camins fan costa amunt, d'altres costa avall...

dos mesos.
he parlat amb força gent, dels cursets, de la feina, ....etc.
n'hi ha hagut de tots els colors, des del que t'envia a califòrnia a fer surf i aprendre anglès, al que et diu que t'has d'obrir i que a la xina hi falta gent...

per sortir-se'n de la situació actual sembla que aquest país nostre només pot exportar, bèns, serveis i/o persones.... tothom ha d'anar-se'n. i sí. hi estic d'acord.
és una de les possibles opcions, però només és això... res més, res menys..una opció.

quan explico allò de que em passaré tot l'any buscant feina, que els primers 6-9 mesos ja els dono per inexitosos i que a partir del setembre, amb la tornada de vacances i amb una recuperació (brots verds que deien aquells) més real que no pas somiada, la cosa es començarà a moure, em diuen que no, que no cal ser tan exagerat...ja ho veurem doncs...

estic pensant, en paral·lel i de forma simultània en montar algun negoci.
potser podria ser capaç d'exportar alguna cosa que no fossa jo oi?
no sé... suposo que em faig jaio....però això del surf, L.A. no sé... em sona una mica lluny, em grinyola, no sé...

doncs sí, sí (emperatriz no, només dues afirmacions seguides) ja veieu....lo temps vola.
ho diuen els que tenen canalla, la gent gran quan t'explica coses, la tele quan de sobte et sacseja ensenyant imatges del '82 amb lo naranjito, o el mondial de kempes..... per no parlar d'aquelles olímpiades de la capital de les que ja han passat vora vint anys...

i parlant d'olimpiades, avui he vist el video en anglès amb el que Tarragona es presentava als Jocs del Mediterrà 2013.... és un video bonic, m'ha agradat, m'ha agradat molt... m'ha fet sentir orgullós de casa meua.....

per desgràcia no ha servit de res....hem perdut, els turcs han guanyat....
no passa res....l'orgull continua estant-hi, un no s'estima allò que triomfa, igual que no lluita per guanyar, un s'estima allò que és seu i lluita pel que creu just... pugui guanyar o no...
només cal que us mireu el que està passant en la conca sud d'aquest mediterrà...

algun dia viurem com pensem, costi el que costi.....algun dia lo somni serà ara i aquí, ara i avui.

Santi Santamaria, in memoriam

2011-02-18T13:45:00.002-04:00

tots en debeu estar al corrent.
el santi santamaria ha mort d'un atac de cor, minuts/hores abans d'inagurar el seu proper restaurant.
53 anys.
.... no sé, la veritat és que em vaig quedar ben parat al saber-ho.
la mort continua sent una d'aquelles vivències (visca la paradoxa) més difícil de portar.
és en front d'ella en que tot passa a ser clar, cristal.lí gairebé...l'important és important, i les altres coses no ho són....

hi he anat unes cinc/sis vegades a menjar al restaurant de Sant Celoni.
m'agradava molt. molt.
jo sóc dels que gaudeix d'un tres estrelles michelin.
potser per què sóc un beneit, o un pedant, o senzillament estúpid, ... però a mi m'agrada més pensar que és per què quan hi vaig disfruto com un boig, per què és un dels plaers més grans de la vida, això de menjar i celebrar en un restaruant.... i d'aquí arribar als 3* és arribar al cel.

són llocs on l'important és el client, i per a ell preparen de la millor manera i amb els millors ingredients, eines i accessoris una llista de plats.... i es pensa en tot, fins i tot en allò que molts molts però moooooooooolts obliden. l'amabilitat, el servei que no esclavatge i/o submisió...
tot està mesurat i controlat

un dels moments de felicitat gairebé absoluta va ser quan vaig poder anar a El Bulli.
aquesta setmana, precisament el dia abans de que el Santamaria ens deixés, a la CNN feien un especial del Ferràn Adrià....i vaig pensar que faria un post explicant la meua experiència...el deixaré per més endavant, doncs em venia de gust escriure sobre el santamaria.

el primer cop vaig anar-hi sol, bé, sol no amb l'Expansión sota el braç.
tres hores de dinar, amb lo diari estés al meu davant, amb el servei explicant, pendent, vigilant, proper però distant, sense presionar, sense abandonar... genial....

que un paio de Sant Celoni tingui restaurants a mig món partint d'una casa pairal en un poble ens diu mil coses, mil eslògans.
la feina ben feta no té fronteres
nothing is imposible
lo futur és a les nostres mans

tinguem-ho tots en compte això...
descansi en pau, hem perdut un referent, algú que anava pel món explicant que els fèssols del ganxet són meravellosos....

sóc un .... PARAT-SIT!! ;-)

2011-01-03T14:03:00.003-04:00

al final va passar....no com esperava, més aviat de fet, però va acabar passant.
lo dia del tronc el meu "jefe" va decidir ensenyar-me la porta i dir-me adèu....amb 45 dies, però adèu...

em va avisar mitja hora abans de plegar..... suposo que no volia dir-m'ho abans per què, no sé... ves a saber per què no, no en tinc ni idea...en aquestos quatre anys la vesant que he conegut no és precisament racional.

va ser una conversa extranya....algú que no et vol et diu que s'ha acabat, com aquelles pel.lícules d'amor de les migdiades.....et dóna diners, t'ensenya la porta, prova de mig amenaçar-te "pensa que lo món és molt petit", tu t'hi tornes, de bon rotllo, "i tant ja ho pots dir, és molt petit i encara hi fan cases (aquesta frase és de mon iaio (acs) i m'encanta)", i ell ho torna a provar, "és molt petit, ens coneixem tots", i aquí et surt la vena "cosa nostra", "sí, sí...ens coneixem tots, vells i joves, pares i filles....." (el "sujeto" té dues filles) i remates en un, "segur que coincidirem, segur...." i aquella mitja rialleta carregada d'intenció...

i ja està...ja sóc un parat..un parat-sit que viu de l'estat ;-) des del passat 24 de desembre.

la família s'ho ha pres bé, patia per la mare, però m'ha vist tant content, tant tranquil, tant relaxat...i portava tant temps parlant-ne, que de fet no hi ha hagut motiu de sorpresa, i lo fet de dir-m'ho d'aquestes maneres i en aquestes dates ens ha permés arribar a lo que ja sabiem....tindràn molts diners, però mai seràn senyors....

me'n vaig anar uns dies fora, vaig enviar els sms de la nit de fi d'any, he desconnectat una mica i avui he anat a l'atur a inscriure'm.....erem tants que he aprofitat per treure'm lo carnet de la biblioteca, per sort no m'han demanat foto, cada cop m'agrado menys a les fotos, sí ja sé que a valtros us passa igual, que cada cop us agrado menys jejejeje

demà hi he de tornar per què faltava un tràmit a fer.

a futur, encara no sé què faré, estic bé per què sé que no passaré gana, i que la feina, buscant-la, acabarà apareixent i no em preocupa cobrar x o z, doncs estar a l'atur et treu els mínims, mentals, tradicionals que et marquen lo sou i condicions que tens en aquell moment, però encara estic entrant a la terra...com si vingués de l'espai, o sortís de les profunditats del mar....ara em toca descompresió...

i poc més...

segurament no és lo post més bonic del món per començar lo 2011, teniu raó, però també estareu d'acord amb mi que l'optimisme ens ajuda a caminar molt més que l'apocal.lipsi que tant ens agrada quan estem moixos....

seguim en contacte, petons i abraçades, i sobretot, sobretot, no deixeu de treballar!!...els vostres pares jubilats i el vostre amic que sóc jo, us ho agrairem quan ens donin lo sobret de cada mes ;)

lo vostre parat-sit que us aprecia

lo curset i la melmelada fastigosa (E.R.O.)

2010-11-25T14:50:00.003-04:00

fa dies que no escric, setmanes de fet.
en tenia ganes per diversos motius, algún de bo com que ja he acabat lo curset CCC de corte i confección, que m'ha convertit en guixaire, i d'altres que l'Ero (la melmelada xunga que diu un bon amic, tot i que ara que hi penso, qui en té de dolents d'amics?) va avançant i com en tota guerra hi ha danys col.laterals i absurditats que no es poden explicar o millor, que no s'entenen per què explicar-se sí que s'intenten explicar...

pel que fa al curset hi ha hagut de tot, molts moments bons rient amb els companys i veient còm n'és de gran lo món (i encara hi fan cases que deia mon iaio [acs]), com s'ha mogut la gent i com n'és d'enriquidor sentir parlar a professionals de la seua feina.
hi ha hagut coses que se't queden gravades i que per absurd que sembli s'han fet teues, com les marques de les seues empreses.
lo lleixiu de henkel, els fons de pensions de catalunya caixa, lo núvol de vueling, els vestits de pronovias, els locals de lidl, la financiació de carreteres de banc sabadell, els contenidors de terminal de catalunya....i quaranta-vuit més ja no són això, sino que són lo Jaume, la Patrícia, lo Juan Carlos, lo Sergi ... i una mica són teues, meues per dir-ho d'alguna manera, amb lo que això comporta, i és que a ta mare li pots dir que un xiquet d'aquestos dels avions (vueling) estudia amb tu, però quan veus un anunci de pronovias i li soltes "ostres pronovias!!" la dona s'emociona i pensa que per fi ha venut lo ruc, però bé... la vida és això, petites decepcions ;-)

i també hi ha hagut d'altres moments tensos com quan discutiem que quan dues persones del mateix sexe s'estimen estàn malalts i pecant o són això, persones que s'estimen....
o les diferències entre homes i dones, farcides de tòpics indignants, com si planxessim o fessim carícies a la nostra canalla amb la punta enlloc de fer-ho amb el cor...

ha estat bé també per què les meues creences han sortit enfortides.
pots ser creient i no tenir res a veure amb gent d'aquesta.... amb gent que veu amb total normalitat que lo paper de la dona dins l'esglèsia és sortir a fregar quan lo Sant Pare ha vessat l'oli sobre el pedrís sagrat....
per sort tenim gent fantàstica amb creu i sense... us recomano lo blog de la Teresa Forcades http://www.benedictinescat.com/Montserrat/Teresacat.html, veureu a algú com Dèu mana ;-)

i bé, si ja parlo de la feina i de l'ero, doncs què voleu que us digui...indignant...indignant i molt vergonyós.
les empreses han de poder ajustar-se en moments de crisi, però també és cert que si quan pinten bastos només s'aferren als mínims legals, quan siguin moments excelsos cal ser molt esplendids, per què si no la coherència grinyola...grinyola tant que es trenca.

a la meva empresa tres persones s'han endut en salari i d'altres beneficis "extra" prop de 11 milions d'euros en cinc anys.....sí, vora dos mil milions de pessetes...
creieu que és lícit que dues de les meues comptables mileuristes que tenen una antiguetat de dos anys vegin com enlloc d'indemnitzar-les amb noranta dies els hi volen donar només seixanta amb l'excusa que encara podria ser menys i que no hi han diners per què la feina ha baixat???

i llavors s'extranyen, propietaris i cor de porcs que toquen les "palmes", de que la gent es revolti, s'emprenyi i passin coses....

ostres tu... què complicat és viure a vegades, i quanta vergonya hi ha d'haver amagada a les coves, per què si és cert que res es perd, en conec uns quants que fa anys que no la fan anar per enlloc....

res... seguim caminant, com sempre

enfadats? no, només emPrenyats....

2010-10-25T17:00:00.003-04:00

la vida té mil coses dolentes, però també mil de bones.
moltes d'aquestes les gaudeixes gràcies a la gent que t'estimes.
com quan lo barça guanya la lliga o lo nàstic puja a primera... bé, això darrer és més potent, no passa gaire....
en la situació actual, amb la crisi que duem, amb els polítics que tenim, amb lo futur que alguns ens pinten, que d'altres ens dibuixen i que molts senzillament ens esborren....en aquest moment hi ha gent que s'emprenya....

s'emprenya i renega, i fa baixar, com lo iaio (acs) o l'oncle, tots els sants mentres empelta els seus noms de la manera més escatològica possible.

però també hi ha gent que no ho fa tot.
que només fa una part.
hi ha gent que només es prenya.

és molt personal, molt íntim, molt sota la pell, epidèrmic diria aquell sense adonar-se que sota no és ben bé això ...però què hi ha més feliç que tocar la màgia?

trobes algú que t'estima.
algút que et mira i que accepta les teues limitacions...per què al final lo més fotut sempre és això, acceptar les limitacions, si ets bona persona, guapo, ric, inteligent llavors no cal patir, no hi ha res a acceptar... la veritat també sigui dita, és que és més que probable que tampoc existeixis, per què gent d'aquesta fila no n'hi ha...però bé... ja m'enteneu.

i amb el temps decidiu anar més enllà de tot, on només hi ha l'abisme, la incertesa, l'univers infinit....aquell lloc on t'estimes tant a l'altre que només pots crèixer si vas a encomanar canalla....

i sí, teniu raó, per cardar i quedar-se "embarassat" no cal tota aquesta història, però jo us parlo del 9, no de la prova del nou, sino del nou, del que va despres del vuit, del set, del sis, del cinc.....etc....
del pas que arriba quan toca, quan decideixes, quan voleu, quan es busca....quan forma part d'aquesta vida vostra...

i tinc amics que fa unes setmanes que m'han dit que han "encomanat", que han "encomanat" i han "triomfat"!!!
lo segon per alguns, lo tercer pels altres....
i què coi...en un món on sembla que hi ha concursos de pena i de tristor, que algú faci això, fa que la vida tingui sentit.

i de sobte et tornes un pirata, un Drake, un lladre dalt d'un barco que acabarà morint, al mar dels "sargazos" o a qualsevol escollera d'un port, torpedinat sense pietat....
ets un pirata per què robes part de la felicitat que t'ofereixen i la guardes com un tresor....
no tens illa, només tresor....

enfadats? què cony, estem prenyats, tots!!.....

seguim caminant....algú ha d'ensenyar a menjar a aquesta canalla, per què amb la cultura i els valors de les mares i pares, i amb la cuina i la tontèria dels oncles de mentida, no hi ha límits...

seguim.

invertir en borsa

2010-08-31T16:49:00.002-04:00

avui va de diners....
sí, ja ho sé... miserable, cutre, "tacki" en anglès, com vulgueu...però vull donar-vos un parell d'idees per invertir i treure algún duro més dels que donen tots aquestos que van amb pota de fusta i ull emparxat.....

COMISIONS BARATES
ING
hi heu de domiciliar la nòmina (2% de descompte de llum, aigua, gas, telefonia...+tarja or gratuita)
i els costos per tenir accions és dels més baixos del mercat, molt més que al Santander, BBVA, Bankinter, La Caixa ....etc i a sobre no cobren quan us paguen dividends o per mantenir les accions.... val la pena, de debó.

ACCIONS INTERESSANTS
la nostra estratègia és aconseguir un rendiment superior a inflació i al tradicional 4% que corre per aquestos móns de dèu.

telèfonica....
aquesta companyia cotitza avui (31-08-2010) a 17.50 euros acciò i té un dividen de 1.30 euros per aquest any i 1.40 per l'any que ve.... en resum uns interesos (dividend) superiors al 7%...

bme
aquesta companyia cotiza avui (31-08-2010) a 20.52, BÀSICAMENT PER QUÈ D'AQUI DEU DIES PAGARÀ 0.40 EUROS PER ACCIÓ (UN DOS PER CENT!), PERÒ QUE TÉ DELS MILLORS RENDIMENTS PER DIVIDEND (INTERESOS) DEL MERCAT, més d'un 9 % .....

proposta?

a veure a telefònica, posats a fer, m'esperaria a que baixés una mica més, lo mercat està "tonto" i pot tornar a estar a 17.15 com fa tres o quatre dies, i tot això que tenim.... i llavors comprar... i mantenir, dividends (interesos) al juliol i al gener.... i au, tranquils... poseu una ordre de compra per si supera lo 5% del preu (no sigueu mai!!! avariciosos) i despres tornem a parlar....

amb bme, os diria, ara no entreu, té tendència alcista (la meua idea (jo vaig comprar per sota 20) és vendre abans del dividend per què tinc alguna que altra pèrdua per compensar..) i un cop pagat el dividend, lo dia 10, poseu un preu de compra sobre uns 19, més o menys, i llavors, a dormir...

entenent per dormir deixar marcar una ordre de venda en que si el vostre benefici supera el 5% hagueu venut....

sóc un inútil emocional....probablement ningú em supera en això...en lo d'inútil, però en lo de la borsa...modèstia a part...faig cosetes...qualsevol dubte escriviu algún missatge aquí, i ja ho us trobaré... no patiu...

feu-me confianca...

lo temps vola...

2010-08-29T14:25:00.009-04:00

la tardor mos espera...sempre m'ha agradat la tardor...aquell caminar sobre terres emmarronats de fulles, mentres la pluja et va deixan ben xop...emmudit i callat sentint només lo ritme asincopat de les gotes sobre el cap i sobre aquella jaqueta màgica on no et mulles ni sues.

és lo darrer diumenge de vacances....

tinc la roba preparada, la bossa del gimnàs, i l'ipod farcit d'audicions de the economist per anar escoltant mentres condueixo....

han estat les vacances més extranyes d'aquests darrers anys....per tot plegat, per còm hi he arribat, pel gol emocional que em va fotre quan no sabia que hi havia partit, i per què amb l0 curset d'anglès aquesta darrera setmana, tinc la sensació de que porto mesos desconnectat i això que he anat mirant els correus (hi ha molt histèric i no vull més merders a la feina)...

però ha estat extrany....molt extrany....
descol.locat i perdut, enmig de la navegació on em trobo, segueixo fent camí farcint d'incertesa tot allò que hauria de fer-me de pilar... a camins em planto al balcó, armat amb una copa de ví, esguardat per un tibidabo empetit i una lluna que sembla fer-se gegant... i no sé..no sé on vaig, no sé què vull, no sé...no sé res...

i de sobte reboto...toco fons i reboto.... per això serveix tocar fons, no ho oblideu mai...toqueu-lo però reboteu... tocar-lo i seguir cavant és de beneits...
i en el rebot ho vaig veure de nou... és mentida, és mentida!! i tant que ho sé... vull lo mateix de sempre...porto 20 anys "dibuixant" lo mateix coi....i tant que ho sé... he tingut el full en blanc i he pogut decidir què posar-hi...per a que diguin que tenir models embogits no té coses bones, les té...que passi el que passi saps com NO vols que sigui....

he de recuperar l'ordre, he de ser capaç d'establir de nou les rutines que ens acosten a la felicitat...només he de fer això....

he guixat un paper abocant-hi tot allò que sento. fins i tot l'he batejat una mica....escriure a mà sempre és més intens......despres, com si es tractés d'un encanteri gitano l'he fet a bocins i els he posat dins una ampolla de vi que ahir al vespre em va fer tocar el cel....

era el darrer dissabte de vacances...divendres no vaig poder celebrar res per què tenia nit al telèfon aquell que vaig (un dia us explicaré de què va això) i ahir a la tarda, vaig anar a "firar-me".... cosa difícil doncs barcelona a l'agost tanca....

vaig perdre'm per gràcia...

hi ha un forn de pà http://www.barcelonareykjavik.com/ espectacular, tenen varietat, són amables, a més a més em recorda al pà del poble, de ca burra o de ca costa, quan anava a comprar-ne, l'olor de farina, de pà calent...... sí, ja ho sé, estic d'un romàntic que fa fàstic....

buscava una botiga, una d'embotits i formatges, de penils i de foie....però no...som a l'agost, què hi farem...sort dels supermecarts que si no...tots morts de gana.... així i tot em va anar bé caminar una estona, un parell d'hores a lo tonto, i vaig aprofitar per comprar una mica de vi i un regal per ma mare, ara ve lo seu sant, mentres anava fent els quilòmetres amb les meues espardenyes de vetes, tant còmodes i tant extranyes per la majoria...

al final lo sopar fi de festa m'ha deixat les piles carregades i l'ànim fort.... em noto fort, carregat de plom a les ales però fort...i no sé què m'espera...ningú ho sap...només sé que tinc ganes de viure-ho, sigui lo que sigui....vull viure-ho, tinc ganes de que arribi ...de que arribi i em trobi feliç....

balcó...reg i preg...

2010-08-22T16:02:00.005-04:00

rego el balcó....cau un bat de sol que ho assecaria tot... i el rego.

surto, hi tiro un potet d'aigua i segueixo dinant.... estic pensant que podria posar-hi un toldet o alguna cosa per tenir una mica d'ombra però la veritat és que tampoc hi sortiré a la tarda... amb la calda que fa..hauria de posar-hi una piscina més que un entoldat....

ahir hi vaig sopar... m'he portat la taula de fusta que tenia al cel-obert del primer pis i m'hi vaig asseure...quatre espelmes, una ampolla de vi blanc, amanida de formatges i la nit....

puc encarar-me a mar (tot i que no el veig ni de broma) o a montanya, i he preferit pel primer mirar cap al tibi dabo.

ara que no existeixen les classes de religió, les que ens haurien ensenyat que això del tibi dabo era part del que li va dir el diable a jesús per conseguir, sense èxit (ho explico per què aquestes pel.lícules ningú se les mira) que l'adorés, ara només és un parc d'atraccions notícia per un accident mortal....però està preciós de nit... me l'he mirat moltes vegades, tantes que entre el sant cristo i la nòria il.luminada, no sé si estic a Rio de Janeiro o a Londres...però no, no ho són...això és barcelona....

a l'altre pis, a l'eixample, veia un edifici que em feia pensar que estava a Manhattan....sempre he tingut molta fantasia, jajajaja.....aiiiiiiiiiii dèu meu...

sabeu què?, avui, 22 de juny de 2010, porto 2.050 dies a Barcelona.... més de dos mil dies...dèu meu com passa el temps!!! :-).....i m'he posat a fer números, i resulta que el 10/10/10, portaré....69 mesos....llastima no tenir diners per què amb aquests raonament monto una pel.li en plan "còdigo da vinci" jajaja....

no res... doncs això que rego el balcó...com aquelles iaies que regaven les entrades abans d'agranar per no fer massa polseguera......

...demà començo anglès...intensiu...11 hores diàries....11 hores, sí, heu llegit bé... però només dura 5 dies, fins divendres... a veure... igual deixo d'escriure per què m'han internat per què m'he pujat per les parets jejeje... confiem que no ;-)

vinga canalla....seguimos para bingo que deien aquells grans actors de "Los Bingueros"....

angelina jolie

2010-08-20T08:54:00.006-04:00

estava dinant..

assegut al meu sofà...prenent, escupinyes amb llimona, navelles amb pebre, i gamba roja de tarragona amb sal grossa....

i ha aparescut ella...

l'Angelina Jolie....em vaig penjar dels seus llavis al 1998... "hackers" era una pel.lícula fantàstica...i ella tenia els llavis més bonics del món... al segle passat vull dir...

és una killer, una tia que fa por, una dona que té caràcter....mil coses...però ha aparescut dient que sí, que potsser SIS fills, sí, potser SIS són prou.....amb lo Brad

mira...tenir un ítem sexual és una guerra, bo dereck ho va ser pels nostres pares a MUJER 10, però quan l'ítem sexual et diu, txe mano, els llavis et tornen loco, però és que a banda sis "crios" penso que podria ser, que siguin prou............

sóc un malalt...ja ho sé...estic castigat amb això...però què cony...us imagineu la brigitte bardot dient-vos...sí, sí..jo vull tenir 7 o 8 fills...

bé...segurament no sabeu qui cony és la bb...però imagineu-vos els Jason brothers o què cony sé jo que veieu ara la canalla....

ostres tu...quina merda tot plegat...per què sempre mos havien dit que les dones assassines (greta garbo, bb, sofia loren,...) només volien sexe, i va aquesta i et diu que sí, que de sexe fins a que mos faci mal (dèu quins temps aquells) però a banda vol una família!! joder...això és, no sé, no m'ho mereixo...segur que no.....

no res... a seguir rient...

la canalla

2010-08-17T17:19:00.004-04:00

he aprofitat les vacances també per veure la canalla.
no, la meua no, tant de bó, no...la dels amics i família, que en part és també una mica meua aquesta canalla...

n'he vist de 2 a 18 anys....xiquets i xiquetes...de poble i de ciutat, tot i que amb la globalització que tenim les tomaques ecològiques que he menjat són de lo projecte d'hort que hi ha a ciutat, projecte per què l'home (de la casa) encara no ha fet l'ampliació per la dona...(m'encanten aquestes frases polèmiques que són dites amb carinyo i de bona pasta jejeje fer rabiar una mica en diuen)...

i al meu poble, d'on podria haver tret aubergínies tranquilament, no tinc clar que fossin tant ecològiques doncs mon oncle està emocionat amb la tecnologia, la que s'aplica al camp s'entèn doncs la de casa no l'importa massa, però en canvi lo vibrador per fer olives o lo pes de les porrasses d'ara me'l té la mar de content....cadascú agrana cap al seu racó...

doncs això que he vist canalla i he tingut converses genials amb persones de 2 anys que han tractat de convènce'm de l'interessant que era xxxxxxxxxx o quelcom semblant que tenia a veure amb una pistola d'aigua, pujar o no per la vorera o ves a saber què....

he parlat amb una que ja festeja, lo novi ja està avisat de mort que li passarà de tot si no es porta bé, de fet crec que li vaig dir que el mataria si s'apropava a menys d'un centenar de quilòmetres, cosa que sent del mateix poble, que per cert no és hollywood, és molt difícil....aquestes coses ens passen als xics quan elles criexen i naltros ens fem vells... ufffffffffff què difícil

i això que sóc, i no sigueu bruts, més de xiquetes que de xiquets...coneixo un parell de famílies de cinc filles i sempre que penso en lo pare em ve al cap que en alguna vida em tocarà això...aquesta complicat per què no tinc ni la fornera, ni lo forn, ni res encomanat, però bueno...mai se sap jejeje

doncs això, canalla...la canalla és la vida... respecto tots els models de família (la poligamia em grinyola moltíssim, sigui dels mormons o dels musulmans....) però no concebeixo una família sense canalla, acabaré com acabaré, però si poguessim triar triaria això...

fa uns anyets, en que era solter i plenament feliç, vaig començar a preparar-me per adoptar.
vaig preparar els papers (molta fotocòpia i un petit informe psicològic) i vaig mentalitzar-me què faria quan em diguessin que no...
moment que ha de ser difícil i complexe per què s'ha acabat la darrera oportunitat que et quedava.
i era possible, molt possible que em passés....més que res per què era un home sol adoptant.
molts països d'origen no ho accepten, volen evitar com sigui que els homosexuals adoptin.
no cal que us ho digui però no sóc homosexual, però a la mínima que alguna cosa no els quadra ho anulen tot i cap a casa de buit...

la veritat és que això de l'adopció és un merder impresionant...és un procés llarg i quan arribes al país de destí hi ha un cert punt de loteria, que tot vagi bé, que no passi res, que no falti cap paper o tràmit extra....no oblidem que a la xina per exemple sengons quin index de massa corporal tens no et deixen adoptar, es veu que els grassonets són/som tant dolents que ens fotem fins i tot els potito...no sé...

tot això m'ha vingut al cap per què veient Anatomia de Gray avui ha sortit el tema...hi ha una parella de lesbianes, una rossa i una morena, i la rossa no vol tenir fills, li fan angùnia....

n'hi han un altre, un guaperes impresionant (sloan) que fins i tot en un episodi se li trencava lo bé de dèu (allò...) de tant que li fotia, doncs aquest vol tenir una família, una dona i una família...

i es queixava de que estava fart de ser una cigala amb cames....i a partir d'ara ja no soparia, ara aniria a dinar, a la llum del dia....lògicament acaba cardant…les pel.lícules són així…

i a vegades t'identifiques en coses, en situacions...amb les cançons de Els Pets m'ha passat sempre, però bueno...manies...
no res, lo dit que la canalla és lo millor que ens pot passar, queda molt casteller, però és real...com la vida que duem...

compromís compromés

2010-08-10T16:02:00.003-04:00

aquestes vacances són gastronòmiques, orgies de calories que en dic jo....sí, ja sabeu, sempre algo picant, no fos cas...ara que hi penso això de picant és culinari no? ;)

doncs això...

que són de menjar.... tot lo que faig és menjar amb gent que m'estimo...

ahir dilluns vaig quedar amb una persona.

algú a qui he vist morir, tal qual de debó, moltes vegades en els darrers 25 anys.

algú que amb tots els encerts i totes les errades he aprés a estimar amb franquesa, quedant-me amb la intenció i no amb el resultat....

doncs això que estavam dinant, la mar de bé, parlant de mil coses... quant de sobte m'ho va soltar...

fins que no et comprometis....

i la frase va quedar a l'aire...

comprometre'm?? còm ho dius això?

doncs això, comprometre't, que jo sóc gran i....

comprometre't.....

fa vint-i-cinc anys que no m'enduc un tuperware amb caldo de casa...

quant vaig marxar, la discusió era si m'enduia draps....

draps que casualment eren fets a troços de les samarretes que no li agradaven...que de sobte desapareixien i eren retrobats esbocinats, acusats de ser fills de robes velles....

tots els cops que s'ha estat morint, servidor hi era...quan el metge deia blanc o negre o mil coses més...jo hi era...quan em deia que la pujaven a la uvi però no sabien com anaria, jo hi era...estigues fent la mili, estigues treballant on fos... trucant dia sí dia no, fins i tot des de l'altra punta del món, a dòlar lo minut....

era dels que deixava el cotxe ple de gasolina, pagava l'assegurança, i rebia bronques per que el feia anar per treballar el mes d'agost també...per no parlar que l'any abans de marxar de casa em vaig polir tots els estalvis, sis mil euros de llavors, lo pis en va costar 24.000 (era al segle passat, quan l'única bombolla era la meua panxa)....i me'n van donar 900 a casa, per comprar els mobles...

sóc d'aquells aprofitats que quan van sortir els mòbils, en vaig comprar un i vaig incloure el cònsum a la meua factura i allí està, des de fa una pila d'anys.

sóc dels que quan ha calgut solucionar el que sigui, posant gent a casa, ho he buscat, he trucat a tothom, i com no...ho he pagat

i mes sí i més no, a dinar com dèu mana, a restaurants on lo servei de pà val tres euros...

i no m'importa res de tot això, dels diners vull dir, em són igual els diners...però hi sóc...hi sóc sempre, hi sóc sense treure'n cap benefici que no sigui altre que l'emocional, que és lo que valoro!!!!

no hi sóc per a que em guardin la canalla, no hi sóc per anar-hi a dinar gratis, no hi sóc per a que em donin diners o m'avalin o m'adelantin l'herència...no,

hi sóc pels mals moments, pels problemes...i com no pels bons

hi sóc educant i ensenyant que l'edat ens limita però que la limitació més important és l'autoimposada, l'autocensura, d'això no puc fer-ho, això no sé...

i de sobte, estàn bé, estàn tranquils...em cau la frase màgica...

no t'impliques, no agafes compromís....

així...en tobet, en suau....

i no sé..... no és just...però tampoc hi puc fer més, per què no estava enfadada, no era un sentiment de mala llet

era un sentiment sà i pur...espontani, íntim...

com quan fa uns mesos vam haver de parlar amb una assistent social i semblava que vivia sota un pont..."per no molestar-te a tu, per què si ens posen algú millor"...i l'assistent mirant-me... com si jo tingués a aquesta pobra dona abandonada pels carrers tot empenyent un carret del carrefour i jo dient, però diguim quan sortirà per què he de montar la logística, mentres ella li anava donant al drama, fent llastima....

és una putada....la veritat...per què no hi pots fer res més.

per què lo compromís, com a tal, a més nivell no existeix....

hi ha la petició de tenir dona, de tenir nets (les meues amigues ja en tenen!!!) petició quasi exigent, com si un fos un inútil emocional per què vol....quins ovaris...

no ho sé...

la veritat és que m'he quedat molt tocat...per què no tinc ningú més a aquest nivell....i si bé és cert que no hi compto per què no ha sapigut ser-hi en els mals moments, jo creia que hi havia estat... i que era algo més que allò que explica al seu entorn....

no ho sé....és decepcionant....molt decepcionant...suposo que l'errada és meua per creure que n'hi havia prou, i no, les nostres actituts sempre poden ser valorades i les fustracions i/o pors dels altres són filtres amb els que no podem actuar....

no res...seguim de vacances ;-)

vacassions

2010-08-05T16:45:00.004-04:00

començo vacances....
tres setmanes. només tres aquest any....lo meu Jefe (cap sembla massa racional), convertit en lo freddy crugger de l'estiu, em va reduir en una setmana la meua fugida....

les començo tot sabent que més enllà només hi ha terra desconeguda, no hi ha res més...
l'ere, en castellà, l'ero, en català, ens espera....

en el fons és senzill....ERrE que ERrE en castellà...ERO's en català... dèu de l'amor....per a que despre diguin que lo sexe anal no forma part de l'amor.....beneits...

avui hi havia a la Vanguardia un articla de l'Oriol Amat (http://www.idec.upf.edu/es/seccions/idec/noticies.php?id=672), catedràtic d'economia de la Pompeu (BCN) on parlava de coses que, us ho cregueu o no, fa dos anys que parlem a la meua empresa i que lo freddy kruger continua sense entendre....
innovació, internacionalitació, suport al personal mitjançant formació... veure la part d'oportunitat que té la crisi....

i m'he sentit bé... no sóc un il.luminat amb les meues idees, no sóc un ruc per pensar que les persones quan més motivades i animades millor, i que cal invertir en allò que només valorem en discursos nadalencs (la plantilla és el gran valor....etc)

me'n vaig de vacances...
l'any passat tenia un projecte X....avui tinc un forat negre que no duu enlloc fins que no el deixi enrera...cosa que s'està intentant fer...
no sé si l'ulisses (lo d'homer, lo de joyce no sé què deia) estava així de perdut... però això de que navegues cap a casa on algú que t'estima t'espera sempre serà mil vegades menys dramàtic que viatjar enlloc sense res....però lo de sempre...gràcies, gràcies, tot i que no ens estima ningú, o millor dit i més exacte, no ens estimem de la manera que voldriem....
gràcies per estar aquí....donant guerra
tot i que avegades desitjaries una vida més mediocre....menys guerra, menys lluita, i que a sobre no fos necessari per arribar a allò que anomenem la normalitat....

per què a sobre és això... és l'esforç màxim per ser...normal..només normal....
dèu què cansat...
sort que demà començo vacances.... !!!! :-)

nevera nova...

2010-07-30T12:49:00.007-04:00

és rain season a austràlia, bé, no sé si a austràlia ho és ara, però ho tenen això... són de pluja aquella gent...de fet ara són les tres de la matinada a Sidney....mmmmmmm l'opera a Sidney i una bona ampolla de vi, d'aquelles de tap de rosca, no estàn per hòsties aquesta canalla...lo suro contamina, doncs fora, au aire que vol dir vent...

lo que deia, que són les tres de la matinada, hi ha gent que està de festa...és divendres, cerveses, sopars i balls a un racó d'un bar....
no hi he estat mai a austràlia, de fet van haver de passar cent anys des que vam perdre cuba per tornar a les amèriques....sóc un paio amb poc moviment, tot i que laboralment tinc bon ritmet ;-)

la meua nevera, la que duia 14 anys amb mi es va posar en rain season fa un mes i poc...em va agafar amb lo pas canviat per què tenia juerga flamenca emocional i no estava per plujes que no fossin del cor, però ella seguia plovent, i els diaris i els tovallons absovents només eren això, absorvents....la versió miraculosa que els demanava no va acabar de venir mai...

i bé...com que en tinc una al poble vaig pensar, saps...per 100 euros o una mica més, segur que consegueixo algú que vulgui fer-me el transport....i... doncs no. impossible!!.
molt d'atur, molta crisi, però ningú volia guanyar-se 50 euros per mig matí de feina...ni canalla ni grans, res...
vaig provar-ho pensant que algun xaval (com haguessim fet naltros al segle passat) de 20 anys s'apuntaria... i no...la canalla d'ara no estàn per hòsties, semblen australians i jo un tap de suro, que per cert ara que ho dic mmm res, res..que em disperso....

doncs això, ni cristo... doncs me n'he comprat una.
marcat norwood o alguna cosa així....però per la feina que m'ha de fer i que és refredar-me lo vi i mantenir-me congelada alguna que altra pizza més que suficient....

han vingut dos sudamericans, pim pam...sense manies...aqui pujo, aqui baixo, hola que tal, són 250, i au 'ta luego chamo...

naltros erem així eh! no ho oblideu, ens fotiem les pedres, els que van venir a catalunya, els que van marxar a alemanya, els que del poble anavem a la capital, matí al banc a la tarda comptabilitats, els del poble doblavem torns, matí fàbrica tarda plegar 'vellanes, ....

erem així!!! uns pencaires, un aprofitar mínims... bàsicament el que ara fant els especuladors de moneda estrangera (que guanyen el 0,01% en transaccions) o l'estratègia que avui comentava al Expansión el Roig dels súpers Mercadona (decidimos luchar contra la crisis reduciendo precios y luchar por el céntimo)....

uns cracks aquests del mercadona...fins i tot els de Harvard els ha fet un estudi (un cas que en diuen) i resulta que tenen els treballadors més rentables de tot el món de la distribució, a nivell mondial...
expliquen, també a la entrevista, que a mercadona es preocupen pels treballadors, horaris ajustats, inversió en formació (mil euros a l'any per treballador) i fins i tot al 2008, que no es van complir els objectius (la crisi acabava de petar), van i els hi paguen els bonus igual....

lo que el meu cap anomenaria clarament "mariconades progres"....ell és més de rollo sàdicm, fotre canya... fuet, fusta (que per cert no fa tant que jo em pensava que això era en plan embotits i pa amb tomaca...aquesta inocència perduda dèu meu!!!)

res, que m'he dispersat.... doncs això que no sé què ens ha passat? tots som ministres ara...
al final és el de sempre, no vull que tu pateixis lo que jo he patit, però què coi, sóc com sóc gràcies al que he patit!!!!.....sense patiment no hi ha coneixement, no hi ha aprenentatge, només hi ha cultura...no n'hi ha prou...

però en sortirem, n'estic ssegur, i tant que sí...la tele no va ser sempre en color i ens em van sortir...només hem de seguir caminant i somiant... l'any que ve, serà un bon any...
però què coi us dic, si només sóc un suro, quelcom del passat que inclou cerimònia, que no és assèptic, que pot contaminar sí...però quasi mai ho fa, i que sempre vol donar lo màxim...

........no m'agrada lo tap de rosca pel vi.
no m'agrada tampoc la silicona, ni als taps ni als pits ....

sóc un clàssic...ja us ho he dit...sóc de suro.

va de menjar avui....

2010-07-24T15:26:00.003-04:00

m'agrada menjar.
els que em coneixeu ja ho sabeu, els que no ho podrieu intuir per la pinta que tinc.....tot i que una cosa és menjar i d'altra alimentar-se....

m'agrada menjar, disfruto molt a taula... disfruto cuinant i és un festival poder compartir-ho amb la gent que estimo....

sóc dels que parlo amb lo menjar, amb lo dau de tonyina o amb la gamba que estic laminant per fer-la carpaccio, o amb lo cuixotet de jabugo que amb pa amb tomaca i oli d'orenga ufffffffff...fes-me mal.....

hi ha una web que va de temes culinaris, gastronòmics, vitivinicoles....etc.. és diu verema i està molt bé....(http://www.verema.com/)

allí hi vaig posant comentaris, els trobareu a www.verema.com/usuarios/ricardosantiago.

són opinions personals, és més que obvi, però sínceres i reals....

m'agrada menjar però no m'agrada que em fotin el pèl, no sóc un crack, no en sé moltíssim, però he anat a molts llocs i porto més de 20 anys menjant, entenen per aquest concepte que prefereixo fer-me quatre gambes a la planxa amb un rajolí d'oli i sal maldon, que una pizza de restaurant, i no només per què les gambes són més barates (us ho cregueu o no) sino per què xal.lo més.... i és que jo sóc d'això, de xal.lar...

res.. només ho volia compartir....
menjeu i disfruteu, qui no sap menjar és com qui no sap ballar...certes coses van lligades... com deia La Trinca, tu ja m'entens.... ;-)

...diumenge vespre

2010-07-18T17:06:00.005-04:00

estic cosint una funda d'aquelles per mantenir fredes les ampolles de vi.

la vaig robar fa unes setmanes d'un restaurant.... l'amiga, només amiga no sigueu beneits, se la va trobar a la bossa i avui me l'ha donat....

sí, teniu raó, robar és vergonyós...diu molt en contra meua....si us serveix de cònsol, a mi m'hi va servir, la propina va ser de 10 euros per un sopar de 55....la cambrera no s'ho creia, per un moment crec que va pensar que el seu escot abundant ho havia provocat.... és lo que té la joventut, que dóna inocència, tot i que la canalla que puja sap fer punt de creu abans que caminar....

doncs això que avui m'ha donat la funda i tenia un troç de velcro desenganxat....

hem quedat per què m'havia d'explicar que el seu xicot l'ha deixada, un altre cop i aquest definitiu... feia vora cinc anys que sortien...ell ha tingut tres nòvies oficials en aquest temps, però ella sempre hi ha estat "porque lo acepto como es"..... (??????)

us ho explico per què ella no sap res d'aquest bloc....però tampoc s'enfadaria, no la coneixeu.....

i m'he sentit una mica tonto...de fet m'he sentit imbècil......jo he tingut problemes per què no volia un llit a l'habitació del darrera i hi ha gent que comparteix llits amb la normalitat que la canalla es donen petons o s'ensenyen les dents de llet que han perdut....

abans d'anar a prendre alguna cosa a un bar holandés de salou, on lògicament he pogut practicar el meu anglès per què la meua llengua pagesa no la parla ni dèu, hem passejat, tot donant temps a saber què havia passat i còm ho vivia....

i he aprofitat per passar pel restaurant on vaig treballar per primer cop amb papers, doncs abans, quan tenies 15 anys o menys no et feien contracte i jo vaig treballar per un parell de paios, als 13 i als 15, a un li escombrava els garatges, a l'altre li repartia propaganda....però per fi van arribar els 16 i em van assegurar!!!... de dilluns a diumenge, de 9.30 a 17.00 i de 19.00 a 02.00....així durant 111 dies... els vaig comptar.... vaig aprimar-me i tot!!!.... per 55.000 pessetes al mes...330 euros d'ara.... bueno, això i el dinar/sopar i el dormir, per què com que portavem una vida de merda no se'n fiaven de que anessim a dormir a casa.....

i sí...lo restaurant encara hi és... hi ha un terra diferent, i els amos han canviat, eren un matrimoni, però ell va morir i la dona va tornar al poble....i ens hi hem parat just davant, com si fossin clients.

la meua amiga no sap la història, i no eren ni la una, només ha comentat que se'm veia afamat, tot rient.......

i jo mentres, en uns segons, recordava les bronques per fer bocins de gelat massa grossos quan es tractava de menús per estrangers, o el complicat que era montar nata amb una màquina que tenies que posar-li gas, sacsejar-la i despres, teòricament, havia de sortir montada.....

recordava que em gastava les propines, el sou anava a casa, tot jugant a la fira... ostres tu... aquella sensació de poder anar a la fira amb dues-centes peles sense haver d'explicar res!!...era genial.... bueno, tot i que al final alguna cosa havies d'explicar, per què semblava que a sobre et donaves a la mala vida despres de fer setmanes de 90 hores....però bueno, la vida és bonica, però complicada....

també s'ha de dir que d'aquell estiu va sortir una derby variant :) que em va costar 70 dels 111 dies però bueno, què més voleu????

i allí estava, plantat tot mirant-lo... vora un quart de segle enrera, lo meu estiu era allí.... i si m'haguessin explicat la vida que m'esperava no sé què hagués respós...

en aquella època, poder gastar-me 200 peles a la màquina de marcianitos de la fira, a quarts de quatre de la matinada, era quelcom que em feia feliç...... ostres tu, què desgraciat, no?

potser no tant...segur que n'hi ha que ho són més....

mai he passat gana.... emocional sí, però de l'altra no....en el fons sóc un afortunat de la vida... ostres tu, quina putada no poder-se queixar, no???? jajajaja....

bonanit canalla, demà és dilluns, les vacances més aprop, de moment vaig a segui veient "anacondas" sense publicitat, a la 1ra i en anglès... no fos cas que algún dia torni a anar a salou i aquell paio holandés no m'entengui.... ;)

optimisme....estupidesa o necessitat

2010-07-11T10:20:00.003-04:00

lo títol vol ser explícit.
hem de ser optimistes? i si ho som, podem ser-ho per estupidesa o acaba sent una necessitat??
podriem igualar-ho una mica amb allò que diuen, la persona XXX és feliç per què és un inconscient, per què no té coneixement....

hi ha gent que té càncer i guanya la lluita.
hi ha gent que ho té tot en contra, i guanya la batalla...

llegia en un dominical d'aquestos que donen amb els diaris, la vida de la latina de moda a Amèrica.
no, no és la Jennifer "cul petitet i guapet" Lòpez sino la Sonia Sotomayor, la primera jutjessa d'origen hispà que hi ha als Estats Units.

dona, nascuda al barri del bronx al 1956, òrfena de pare des de ben aviat, i portorriquenya....
quin futur tenia?
doncs meuca si el seu físic ho permetia o netejadora d'habitacions d'hotel si teniem sort i una mica de valors....

això és lo que et marca el destí, que se't posa davant i et mostra un camí...el que et toca, el tradicional "blanco y en botella? pues leche"... però algunes persones tossudes, tossudes per què si no ets tossut no hi ha collons de sortir d'aquest destí, diuen, no.
no , blanco y en botella? pues pegamento imedio de litro....i canvien lo seu destí.....

la Sonia no ho va fer sola tot això, sa mare va comprar l'única enciclopèdia que hi va haver al barri durant anys i va transmetre que només treballant, pencant i sacrificant-se es podia tirar endavant... ho deia mentres treballava sis dies a la setmana fent d'infermera.....

la Sonia jutjessa, lo germà metge.... i això que ella anava per meuca i ell per narcotraficant.....massa tòpic? de debó creieu que és massa tòpic?.....

i ells van canviar lo seu destí, canvien un bocí per què no són dèus per canviar-lo tot, però una part important, molt important, sí que assoleixen a canviar-lo....

i això només es pot fer des de l'optimisme.
no es pot fer només lluitant contra quelcom, plantant cara a un destí que et mira cruel des de dalt.....
és l'optimisme el que et mostra d'altres possibilitats a banda del camí que se't presuposa.
i són passes curtes, petites...si fossim escaladors estariem perduts Mont Caro amunt tot pensant en que bé s'està fent alló en que creus...
per què és l'optimisme el que t'ajuda a caminar, passa a passa, sense recordar-te que et tocava ser meuca a cada instant...
per què estar sempre pensant en tot lo dolent que ens pot passar i que seria molt normal que ens passés....no ens ajuda, no ens dóna consciència del que estem vivint (ens la dòna les primeres 5 vegades, a partir d´aquí només és una pedra més a la motxilla), només és quelcom que frena i resta.

per què és l'optimisme el fa que t'adaptis al que va venint, que no sempre suma i és positiu, fa que siguis capaç de processar allò que has viscut i treure'n alguna cosa bona per tal de no equivocar-se més en lo mateix i continuar creixent...

és una necessitat.
tant com respirar o beure, és una necessitat bàsica i imprescindible....

recordo quan un dels meus "noms" s'estava morint a un llit d'hospital i ma mare i una cosina el planyien....un gegant estirat, entubat....un cop de puny a l'ànima i dues parelles de mans agafant amb tristor els braços....
i va arribar l'optimisme.
l'alegria, la força, les ganes de transmetre......
algú que estirava la mà i et tocava la cara amb intensitat, buscant resposta, cercant trobar lo fil per estirar-te i portar-te de nou a aquesta casa nostra....

i què voleu? allò, aquella actitut, genera moviment, allò genera reacció.... un "hola pare com esteu, però moveu-vos que estem aquí!!!!", transmés amb normalitat, amb serenor, amb inclús una mica de molèstia "que no mos feu cas!!!"...és molt més efectiu que mil "ai dèu que malament que estem"....

vull optimisme, fins i tot en la tristor, en lo dolor, en la pèrdua.... vull optimisme... lo vull per viure i seguir, sense optimisme només hi ha silenci, només hi ha estones emmudides tot mirant per finestres mullades per la pluja o per llagrimes no abocades....

l'optimisme no és estúpid, l'estúpid és perdre guerres sense participar-hi, l'optimisme és anar-hi tot i saber que les perdràs, però amb certes persones, amb certs entorns, amb certes alegries un estaria disposat a anar on fos, fins i tot a perdre, per què viure perdent és mil cops més trist que morir lluitant...

optimisme? s'ha de ser estúpid per no voler-ho....

....des del balcó

2010-07-08T17:19:00.005-04:00

les veig moltes nits.

dues persones juntes, sopant.... sento, a la llunyania, una rialla esquerdant la nit... les veig bé... són més grans que jo, però no massa...allà estàn, sota una pèrgola...mirant enlloc, sentint l'humitat de la nit, lo silenci escandalós de les estrelles, aquell silenci que se sent quan et miren....

i veig com es posen vi, com s'escolten, fins i tot, com es miren.... quants silencis criden més que una mascletà....quants!!

són la típica parella que estàn bé....molt bé...

la típica parella que podries odiar.....odiar per què han fet excels quelcom tradicional i recorrent...

han convertit un sopar en una estona màgica...un sopar...ostres tu... un sopar, no un viatje a la lluna, un maleit i pobre sopar.... dues espelmes, un pa de llavors amb tomaca i pernil laminat amb làser..... i un vi, clar que sí, un vi...

i allí estàn...dues dones juntes, parlant, rient, amb un vi.....

i encara hi ha gent que diu que lo fan és pecat, que no és estimar normal, que això no està bé...... ostres tu, mataria per ser comdenat a l'infern amb aquesta rialla que pinten en la distància.....mataria.... mataria per què la meua ànima estigués tant comdemnada....

bonanit ....

avui m'he trobat un cabell

2010-06-28T15:14:00.007-04:00

M’he trobat un cabell enganxat,
Un d’aquells que era per tot arreu
Ros i llarg, a troços amarronat,
Estic segur, ben segur, que era teu.

M’he trobat també a mi mateix,
A mi mateix parat mirant un cabell.
Preguntant-me per què quelcom petit
Em treia un trist somriure, a bocins.

I he pensat en què estaràs fent
no com a inquisidor, només com a curiós
Aquesta hora era la de caminar
La de que ens toqués l’aire, la de parlar.
I encuriosit i babau he seguit preguntant
Coses amb respostes que no m’agraden
Veritats que només de sentir-les fan mal.
Mil xerrades al meu cap, mil, i un final.

I no sé per què ho vam fer tant malament
Per què la nostra parla era com els bunyols
alguns dolços d’altres farcits de vent.

I no és que em senti buit i sol,
ara, justa ara, més aviat és sol i buit,
i és que aquest plat encara el tinc cru
els fideus de passat necessiten estona de bulls

I és un instant, un segon, un només
però lo dol em pertany, en tinc dret
no sé si un moment, si més, si menys.

I no sé còm encara hi era
dins la samarreta, aquest cabell
Hi ha memòries que es perden
però hi ha melenes que per sempre són al vent

Avui m’he trobat un cabell
I m’he enfadat tot mirant-me’l
Tot veient-lo atrevit i valent,
aferrat a una samarreta vella
Com si fos l’últim vaixell

La darrera barca que duu endavant
despres de cremar darrera
Mil i un instants…

Avui m’he trobat cabell...

Restaurants

2010-06-19T14:40:00.003-04:00

avui m'he perdut.
he anat lluny.
més que lluny.
avui he tornat al quintaforca.....de Nulles (http://www.quintaforca.cat/)
m'hi he perdut amb una parella a la que, com a d'altra gent, tenia una mica abandonada que no oblidada.

m'encanta aquest restaurant.
té una relació qualitat preu exageradament brutal...
i té un tracte inigualable....

això sí, si vols raspall, si vols bombo i platerets només per ser client i ser important, no és aquí.
aquí el tracte és fantàstic.

proper, síncer, honest, franc.....casolà...i molt i molt adaptable...molt.
si no en saps et farà sentir bé, no pensaràs mai que ets un babau per no distingir abadejo de bacallà...però si en saps, si vols "juerga", hi ha molt camp per córrer, aquest xiquet és una màquina...

és el meu restaurant ideal i ell, és lo paio que jo voldria ser...amb totes les cometes "" del món, però ho és.... un crack a la cuina, amb un model de restaurant i de vida que m'encanta....

amb els meus amics hem parlat de mil coses.....a vegades emmudeixes veient-los....ostres, sou la bomba, què guapets esteu peret i mandinga, us miro, ric, us torno a mirar...i me n'adono de que les felicitats són vasos comunicants, que veure-us riure em fa riure a mi també, i que la vostra alegria i la vostra vida, a bocins, a parts petitones, també és meua...

aquest cap de setmana ha estat gastronòmic.
esmorzars, dinars, menjar i més menjar.....però podria dir-vos que ha estat amical...
i que segueixi així...

un cop donada la tranquilitat...ara ja puc fer règim :-)

2010-06-12T15:12:00.004-04:00

la tranquilitat no és una frase, és una actitut.

si vols que algú se senti segur has de mostrar-li actituts i fets que li transmetin aquest missatge.

és la tradicional comunicació no verbal... lo nostre cos també parla i puc verbalitzar no però tenir una postura que gairebé crida sí...

fa tres setmanes que vaig llogar-me un apartament i ma mare només l'havia sentit d'anomenada...

i avui ha vingut, hem passejat per passeig de gràcia, amb un solet considerable, rambla catalunya, semblavem uns turistes, més ella que jo doncs duia aquellles ulleretes mig de mosca tant de moda en la canalla d'ara, d'ara i de la de 70 anys que s'apunten a un bombardeig, i què duri!!! :)

no m'he posat les espardenyes de vetes per què havia de ploure (si l'encerten l'endevinen) però només m'ha faltat això... hem rigut, hem parlat, hem arreglat españa que diuen aquells i ens hem perdut al poblenou, a la plaça d'un reusenc (estàn a tot arreu!!!) on es menja de conya (pagant sant pere canta) i s'hi està fantàstic ara que l'oratge encara respecta amb una calor que no ofega...

fent de tarragonina ma mare s'ha firat un rap al serrallo i jo un turbot amb verduretes, bunyols d'abadejo i espinacs i pop a la gallega (en mordern, mig deconstruit i tot això que fan ara) un rosat fresquet... i lo de sempre, si això és guerra que ningú signi la pau i que dèu hi faci més que naltros....etc

no celebravem res, no hi teniem motiu, potser allò de sempre, allò d'estar vius i tirant endavant, on erem al 78 i on som trenta anys despres, on erem llavors i què haguèssim dit si ens haguessin explicat on seriem...no ens ho haguessim cregut, no per lo que hem escalat, sino per lo que hem sortit, les altures s'escalen, dels pous se'n surt...i a camins arribar a ser a peu pla costa un disbarat...

i un cop fartets, i content de que s'hagi comportat i no li hagi demanat un autògraf a l'albert om que estava dinant a la taula del costat, cosa que jo no tenia tant clara que no acabés passant..., ens n'hem anat al centre comercial aquell gegantí de plaça catalunya, el que ara ens posen al costat de la presó (espero que la moguin aviat per què sí no voldrà dir que tenim uns xxxxx a tarragona).

hi havia lo regal del meu sant esperant-nos a la quarta planta, una planxa elèctrica de 2400 w, que duia posat allò que a camins he vist escrit en algunes rialles... dona'm gambes i fes-me mal!!! :)))

com que erem on erem, hem passejat una mica, tot rient mentres recordavem que quan jo tenia deu anys ens hi vam passar 10 hores un dissabte, hi vam dinar i tot... uffffffffffffff crec que vaig trigar 25 anys a poder-hi tornar a entrar per què estava marcat amb foc al meu caparró....dèu hores eh??? això sí que era violència materna...llastima que llavors no es portava el tema per què hagués fet diners i tot!!!

també, aprofitant que hi era m'he regalat dues copes de vi, d'aquelles decents, de les que són bàsiques quan un vol sobreviure, activitat a la que sabeu que em dedico.

amb una ja hagués fet, però què voleu, no estaré fregant la de dinar per sopar no?? ... sí, sí, dropo, però a que no sóc l'únic??....és que ja mos coneixem, canalla, ja mos coneixem...

i d'aquí a caseta... a ensenyar on visc i sobretot còm visc... per què per molt que expliquis, una imatge = tres llibres de rollo farcits de missatges positius....

i ha trionfat, se nota que no l'has decorat tu, jejeje.... ostres què bonic és l'amor de mare, i més quan és síncer jajajaja :) no, no l'he decorat jo, ja hi era de decorat, m'agrada més que lo piset de tarragona, però clar qualsevol cosa això, auuuuu tíra-li que és tòrtola que diuen a Elx....si us sóc síncer, a mi també, jajajaja...però bé, tarragona és la primera casa, lo primer lloc meu i tot i que fos una cova, que tampoc, sempre serà casa meua...

i ja està... tots contents i tranquils....com us deia, ara ja puc fer règim :) els que m'estimo ja saben que no seràn efectes secundaris de res...

per cert, ja us explicaré què tal es comporta el foie amb la planxa ;) mmmm ja tinc salivera!!! ostres tu,....aiiiiiiiiiii, lo règim!!! bé...igual lo començo un altre dilluns

va de feina avui....

2010-06-10T17:15:00.004-04:00

m'assec a la vora del penyassegat cada dia.
cada matí, des de quarts de dèu del matí, sóc amb ell.
no és el diable, tant de bo en tingués la inteligència o l'edat, no...només en té la dolenteria.

me'l miro amb la mirada indiferent que poso quan davant meu només hi ha la prepotència del que en sap, del que la toca, del crack....del que és tot menys això precisament.

és lo meu cap.
és un paio amb sort.
no és especialment inteligent, no és beneit tampoc, però sobretot és un paio amb sort.
de fet, com la majoria dels líders empresarials que tenim en el nostre país, gent que ha viscut els 15 anys més animats, econòmicament parlant, dels darrers 100.

imageu-vos que teniu un bar.
és un bar petit, d'aquells de tota la vida, fins i tot cutre, miserable, un bar que va montar el vostre sogre enmig d'un polígon de quatre naus velles ja en el moment d'acabar-se.
cada dia feu un menú.
és un menú senzill, de fesols i galta, d'arrós de pollastre, de cigrons i cansalada, de fideus amb costella....
aneu fent, cada dia si fa o no fa 10-12 menús surten, i allí esteu...

i un bon dia, sense saber com despres d'una època complicada (crisi post-olímpica) us monten una fàbrica de soldadors i torners amb 4.000 treballadors.....
quatre mil clients potencials amb els que passeu de la dotzena de menús als 700 diaris, de tenir una cambrera, a tenir-ne 30, de ser un pobre desgraciat a guanyar bitllets a cabaços.

amb el temps s'instal.len farmaceútiques amb molts treballadors, però la majoria encorbatats, i amb poc interés pel que fa a cigrons i cansalada o la galta al vi amb pataques fregides...

dels cuiners que teniu, n'hi ha uns quants que us parlen de la nova cuina, del menjar més elaborat, de tenir plats bonics, d'estovalles de paper però de qualitat, de cuberts de metall sense mànec de fusta.... i us en foteu a la cara, no en tenen ni idea, massa escola (ara parlo de business schools {esade, iese...etc}) i massa tonteria.....

i passen els anys, (la quinzena màgica) i any rera any els cuiners entren, agafen rodatge i marxen...la galta al ví és temptadora però acaba embafant, fins i tot només cuinant.
i vos seguiu igual, sou l'amo, el mestre el visionari que va agafar un baret miserable i el va convertir en un macrorestaurant....en sabeu molt, moltíssim...

i un bon dia la fàbrica plega.
va venir aquí per què lo terreny i els salaris eren baixos i ara se'n va a un altre lloc.

i en quinze dies no hi són.
quatre mil treballadors fora.... no queda ningú... bé sí que queda...queden aquells atontats de la corbata....

i vos que sou el gran savi del món mondial, li dieu al cuiner, un dels veterans, dels de sempre, que què farem??? que potser caldria fer alguna cosa??
els cuiners joves, els pringats que han estudiat i tenen els somnis folrats d'estrelles michelin, us tornen a parlar d'amanides amb pipes, de rissottos de parmesà.....i rieu, un altre cop rieu...

i dieu que no, que la solució és fotre fora a tothom, quedar-se amb el nucli dur i esperar temps millors.....

i això és lo que fa el meu cap, aplica solucions de merceria a companyies amb mig miler de persones.
s'esborrona amb les embarassades (ostres tu només volen quedar-se prenyades, i això que ell té filles!!!) i somriu aprimant-se mil quilos quan el cuatrecasas o el roca junyent de torn li diu que amb un ERO (ere en español) pots fer fora a qui vulguis, dones, sindicalistes, directius bords que no et fan la rosca (com servidora)!!! i a sobre amb 20 dies per any....

ploraria si pogués...però no li surt, la bilis té mal pas pels ulls....

i jo m'assec amb ell i rebato, punt per punt tot allò que diu.
no, no sóc sant jordi, només sóc aquell bord que fa equilibris entre aquestos seixanters afortunats i perillosos.
sí, perillosos, per què no hi ha res més perillós que un analfabet que es creu savi...

segueixo tenint feina, no patiu, treballo, cobro i faig lo curset de guixaire (espero que sigui tipus CCC i que al final em regalin una guitarra, o un teclat, la cabra i l'escala ja la llogaré), segueixo caminant pel fil entre montanyes, equilibrista solitari que ja fa temps va dir-li a un cap, ho sento prefereixo no tutejar-lo, millor que corri l'aire....i és que és una jugada, però no cal ser el més inteligent per manar, però el respecte te'l guanyes per còm ets, no pel que ets...i hi ha tant mega-crack crescut, tant imbècil triomfador... que hi ha dies que m'encataria ser ric ;)

però bé, de moment sóc un ruc que ric quan puc :)

sou fàcils?

2010-05-31T15:50:00.004-04:00

no. no és una pregunta "guarra". és una pregunta clara i sincera, com sempre.
sou fàcils? és fàcil tenir-vos? jo no ho sóc.
no ho sóc gens.
sóc bona persona, ho intento, però no sóc fàcil.

sóc tossut, esquerp, espartà i dur, extremadament dur...i fràgil, més fràgil del que pot arribar a semblar.
i és fàcil tenir-me, però no és fàcil arribar-me.

no confio. sona cru, cutre i fins i tot estúpid.
però no confio, se'm va trencar la confiança quan l'starky i hutch corrien pels carrers amb aquell cotxe roig de blanc llampeig... i ja està. no he trobat el pegament
bé, de fet sí que confio... en aquestos darrers 25 anys de ben segur que he confiat en tres persones com a mínim, o quatre...no sé

i sense confiar, és molt complicat accedir...molt.
però que no es pugui accedir no vol dir que no s'hi pugui comptar.
jo hi sóc, i tant que hi sóc... els que no hi sou, i no per què no vulgueu, sou valtros... bàsicament per què no us deixo ser-hi.
bueno, per què no acostumo a deixar-vos ser-hi.

i què és ser-hi?
ser-hi és que s'hi compti, que s'hi tingui en compte no per donar, sino per rebre... i coi, això sí que costa.
rebre....

què fàcil és donar, bueno... hi ha gent que només sap rebre, i dels que saben donar n'hi han que només saben donar, però pel sac....

no res... seguim sent com són, uns maleits aprenents en una escola de vida.....
fa anys que col.laboro en temes de voluntariat social, i encara recordo quan em van dir si no pots rebre no pots donar....adèu.

em vaig quedar parat.
què volia dir això? jo no necessito rebre per donar... o així ho penso... però no.
resulta que la gent que t'estima també vol donar-te....i no sé, no en sé.. em costa rebre.. què voleu...ja us he dit al començar que no sóc fàcil... gens.

no ho sé canalla...això és molt complicat... molt...no sé...
en breu tornarem a ser-hi, tornarem a escriure, seguirem caminant....en breu, en quan lo fons ens permeti rebotar i pujar.

per què la vida segueix, i hem vingut a això, a viure-la i només quelcom letal ens ho impedirà....

seguim...

sóc guixaire!! :-)

2010-04-14T16:32:00.002-04:00

doncs sí, ja veieu, avui escric per un tema que em dóna felicitat....sóc guixaire :)

estic fent un curset, sí, de guix, i amb sort acabaré sent això, guixaire....sóc també un sàdic (vaig fer un altre curset a l'escola del Marquès), però ser guixaire és diferent, per molt que hi hagi crisi del totxo, lo guix té un altre estil...és més, no sé, polit?

d'entrada a can Marquès, no eren tan explícits en la seua vessant religiosa.
aquí m'ho han deixat clar al primer moment...m'han dit "ei, que naltros som de l'obra!", algo que, ja em perdonareu, sent guixaires donava per fet, però que m'ha agradat veure tant negre sobre blanc....no sé...

no m'ha costat tant entrar-hi com a casa del marquès, bàsicament per què lo farcell que duc ara no és el que duia llavors, ara tinc lo tatuatje del marquès a la meua natja esquerra, mental vull dir, lo de la natja vull dir que és mental no sigueu tant bruts per favor!!, i clar això em dóna quelcom que suma i que compta, així i tot, la feina feta en aquestos tres darrers anys ha ajudat força....

la gent del curset és diversa, hi ha molta gent de l'espai, molt astronauta que em recorda que fa un quart de segle jo escombrava garatges mentres ells jugaven amb lo commodore, però són això, astronautes....que sempre són millors que els fantasmes, com a mínim més aprofitables.

hi ha una canalla que ha pujat i que puja que fa por, en lo sentit més positiu de la paraula....és increible....dèu meu

res...que avui estic content i volia explicar-ho, per què igual que la tristor es comenta, l'alegria també....

i tot i que en aquest curset de guixaire patiré, sempre pateixes amb aquestes persones, també penso que és lo que toca...

res... seguim en contacte

més adèus....

2010-04-07T16:46:00.004-04:00

fa temps ja us vaig explicar que hi ha gent que apareix a la nostra vida amb cognoms. són els pares de, el germà de, la filla de, l'avi de....

són gent que com a individuus sembla que no existeixen doncs estàn lligats a una altra persona, com si fossin només un apendix.

a vegades la vida, capritxosa com ella sola, fa que gent que estimem tinguin uns "apendixs" meravellosos.
gent que són tant fantàstics que no en tens prou d'agrair a l'amistat que tens amb ells sino també al seu entorn...un entorn de cine...

i aquest cas, que per cert tinc la sort de que m'ha passat unes quantes ocasions, té una paradoxa...que a vegades l'apendix supera l'amistat del que la portava...
i l'amista més o menys desapareix i queda l'apendix...i bé, segueixes allí, tot i que lo que t'hi va portar ja no hi sigui...com si fossis un miserable pirata que abandonat pel seu barco enfonsat a sobre té els cxxxxxns de disfrutar de l'illa on ha anat a parar...

i aquesta setmana santa, perdut pels picos d'europa, una europa que tot i començar als pirineus té els picos al nord de la península, em va arribar la notícia.
algú, que pot dir-me el que vulgui, va portar-me aquesta notícia.

ella ja no hi és. la xxxxxx se n'ha anat....
i què voleu, eren 59 anys...i bé... no sé... tot i ser catòlic i tot això...vaig fer baixar tots els sants...i és que no ho entenc, i la injustícia i tot això... tot...
tot lo que et ve al cap quan la rifa, i no la de nadal, et toca...

la mort és una merda.
i ho és tot i ser creient i pensar que hi ha quelcom més enllà, però és una merda.
una putada...així, amb totes les lletres i en negreta...

i de sobte t'enfonses per què recordes l'alegria, la simpatia, l'amabilitat, el carinyo,....i merda...tot aquell munt de coses que et feien pensar que XXXX era un tio genial però és que tenint pares així, lo fill més tonto faria rellotges de fusta....!!!!

no sé... còm us enfronteu a la mort? còm ho feu valtros????
a la mort, però no a la fàcil no, a l'altra....a la del iaio de 99 anys no, a l'altra...a la d'algú que despres de 10 anys de malaltia acaba anant-se'n i la recordes en aquestos 10 anys i no li saps trobar la lluita i els moments de tristor, guardats només per la família, a tu, i a mi, i a la resta només ens tocava la rialla, el comentari amable i dolç i l'alegria.....

i et descobreixes patós i inútil, còm va ser que no ho veiés, no ho sapigués... què sé jo... mil preguntes sense resposta...mil preguntes que són més aviat punxes per clavar-te i ferir-te que no pas cercadores de respostes...

la mort és una merda, i així, de sobte i per l'esquena, mil cops més dura...

res...seguirem caminant, amb l'ànima esquintzada, amb lo plor tou al recordar-la, amb aquesta barreja de sensacions...però seguirem caminant, si ens va regalar la rialla tot i el patiment que vivia no tenim dret a donar-li només plors...no.

no tenim dret a només plorar, hem de ser agraits, i molt.

gràcies per deixar-me ser alguna cosa més que l'apèndix del vostre fill....
gràcies, de debó.

lo referent ens duu a l´ èxit, la còpia al fracàs...

2010-03-20T12:39:00.004-04:00

viuen a prop de casa, són l´Encarnació i lo Tomeu, van camí dels setanta però són seixanta pocs "només!!" com diu ella...
Són d´aquells veins de barri de sempre, dels que que encara queden per aquestes terres, dels que et saluden pel carrer i amb els que aturar-se a parlar sempre és bona cosa...i no hi veieu xenofòbia que no és racial lo tema, és d´educació i la manca d´això no entén de colors de pell....
Us ho explico per que hi va haver un temps en que quan els veia sentia enveja....no sé si sana, però enveja.
Junts, de braçet, carrer amunt amb bosses de la compra puc intuir com el Tomeu li està explicant la darrera notícia que ha escoltat a la CNN o a qualsevol dels mil canals que permet la parabòl.lica. I ella escolta amb l´interés de còstum, barreja de ganes i de ´´aiiii carinyo, quines coses t´agraden!!´´
Còm es deu fer això? Còm s´arriba a aquest punt? Còm es lliga aquest all-i-oli per a que superi 40 anys de convivència amb alegria???
No ho sé...i d'aquí sorgia l'enveja... i la còpia, lo somni, lo desig fustrat que només vol ser enlloc de semblar-se a....

I han passat a la meua vora....et duré a París, quan acabi d'aprendre francés et duré a París... i he emmudit tot i estar callat....
crec que és la frase d'amor més intensa que he sentit darrerament...dues persones que s'estimen, que porten més de 40 anys junts, que han aprés a caminar plegats, que tenen una vida compartida...i van i amb total impunitat, just allí davant meu, es diuen quelcom que la meua ànima només pot somiar....

i és quan he pensat que no puc aspirar a copiar...però sí que els puc tenir com a referent...

ja ho deia lo Bogart que sempre mos quedarà París...

us estimo Encarnació i Tomeu

2010-03-10T13:11:00.003-04:00

va ser lo cruyff, em sembla, lo primer que va parlar d'entorn.

l'entorn és tot allò que acompanya quelcom.

en un plat ho anomenariem guarnició, en una relació de parella, sogres i amics, per anomenar-ne només un parell....

l'entorn és quelcom nociu i malvat a vegades.

d'altres és, curt i ras, allò que també dóna tant sentit a la vida....

imagineu-vos una espatlleta de corder al forn, segur que estarà de vici, és fàcil de fer, independent, i amb presència espectacular....ho té tot... i sabeu què és lo millor? les pataques i les cebetes del llit que hem posat a la llauna...

l'entorn, fins i tot en l'espatla al forn, lo millor és l'entorn, i còm maleixo quan l'entorn se'n va.
quan aquells sogres, cunyats, amics....quan tot plegat se'n va per què la relació s'ha acabat....i sí, lo trist és que la relació finalitzi, sí... però l'entorn no hi ha sumat en negatiu, bé, hi ha vegades que sí...jo sóc un afortunat en això, els meus entorns són com les pataques de la llauna...de vici, de cine...espectaculars....

tot això em ve al cap per què no fa molt em vaig perdre en un Baret de taula de fusta, mantels de paper, cambrera simpàtica i mare cuinera (alguns senyors van per la filla d'altres anem per la mare que és qui dóna sentit amb els seus plats a matinar un dissabte)...m'hi vaig deixar caure de braçet d'algú que fa anys vaig estimar-me amb l'alegria que es té quan ets correspós o com a mínim així t'ho sembla, algú amb qui ja al segle passat parlavem de la vida, de l'amor i de pencar.
no, no, no hi doneu tombs que tampoc va de dones avui....

avui va d'un amic que lo temps em va pendre, fill d'un entorn que no em pertanyia i que no vaig saber mantindre quan la barca era un titànic de secà.

i amb aquell pop romescat amb fèssols i una ampolla de vi vam posar-nos al dia, de fet semblavem geogràfs dibuixant sobre el mapa les distàncies que haviem recorregut, sempre separats i sempre en direccions oposades...amb trobades anuals per repartir-nos ampolles d'un botí trobat per atzar.

i sí, l'entorn pot ser malvat i fastigós de vegades....però quan no ho és i es trenca, quan es perd, quan no pots aturar que la distància guanyi la partida....llavors lo dolor es fa gros, gegantí, com un pop de llegenda que t'ofega fins que l'aire fuig del teu cor...

i així acabes, amb l'ànima udolant a la lluna....quina merda de vida.

quina merda o no.
per què d'alguna cosa ha de servir el sacrifici, l'ensenyança hi és, segur, una altra cosa és que ho volguem, i poguem, veure-ho....però hi és.

lo passat no tornarà, és veritat...però amb els mapes a la mà i aquesta lluna preciosa, només depèn de mi que el barco trobi lo port que vull....serà costós, i em donarà feina, per què sóc invàlid (no em puc estar de dir que si fessim concursos públics d'això hi ha tanta gent que guanyaria premis!), però és igual...

ara depén de mi, abans suposo que en gran part també....si ell no té cames, jo he de fer servir les meues, però no sempre és així d'evident.
ara depèn de mi....o segueixo udolant a la lluna o arrio veles i vaig a trencar onades mar enllà...

un bocí d'algo que he llegit i m'ha agradat...((C) http://paudolcet.blogspot.com/)

Nunca te arrepientas de un día en tu vida.

Los buenos días te dan felicidad.Los malos días te dan experiencia.

Ambos son esenciales para la vida.

Continúa...La felicidad te mantiene Dulce, Los intentos te mantienen Fuerte, Las penas te mantienen Humano, Las caídas te mantienen Humilde, El éxito te mantiene Brillante ....

Pero sólo Dios te mantiene Caminando...

neva

2010-03-08T15:34:00.003-04:00

"....cau la pluja que mullarà les paraules que t'escric i fondrà la neu del teu país...."

lo carrer on visco està blanc.

lo polígon on treballo m'ha fet fugir tot notant la patinada gairebé constant de les rodes.

lo meu cotxe s'ha enfarinat fins arribar a punts que podriem anomenar rebossat, rebossat barato, com el d'aquells calamars tot farina, zero carn...

tot blanc, a joc amb les canes que fa temps que llueixo, com un georges clooney o un richard gere del camp...bé, sent honestos no és ben bé igual, val...val, no sigueu dolentes...

doncs això, neva... neva i m'agradaria no treballar.

m'agradaria estar a casa, tenir roba i sabates d'aquestes bones per la montanya i sortir a passejar...m'agradaria sentir lo fred a la meua cara i com reacciona lo meu cos....

segueix nevant i al bloc del davant, dos xiquets juguen a tirar boles de la neu que arropleguen de la seua balconada.

me'ls miro rera el finestral, duc la samarreta i uns calçotets, com sempre, còmode i punt, me'ls miro pensant....no hi ha lloc per tots tres a aquest costat del riu (els d'una edat duem un "vaquero" i un starsky o hutch a la memòria), i surto fora al balcó, gairebé simultàneament a la mare dels elements...

tenim una pinta que fa por, jo sembla que estic al mes d'agost, o sigui sonat, i ella que viu al pol nord, deu estar prima com un buscall per què porta un polar amb pel que faria semblar boleta a una model d'aquestes que agraden tant (aquelles de l'anunci ideal d'Avecrem "els ossos pel caldo, t'ho diu la model ZZ") i així i tot sembla normal....en roba interior ella sí que deu fer por....

em mira, i ells també...amb ulls diferents, ells d'alegria ella de "por favor quina yent més rara"... m'acosto a la barana i començo a treballar-me una bola de neu...creuem els ulls, les rialles esclaten i tenim un petit intercanvi mentres la mare xiscla coses per tal de que la canalla es comporti.....

ai....què bé em sento..., què voleu...sempre he estat un xiquet revoler, un dels que fa parlar ;)

perill i oportunitat...això són les crisi.

2010-02-28T14:25:00.004-04:00

estava pensant si hi hauria alguna manera de positivitzar, si podria dir que hi ha mètode que ens permeti, tot seguint unes pautes, positivitzar i trencar possibles cercles negatius que ens enfonsen.
això podria servir tant a nivell emocional com a nivell professional, per exemple, per què en el fons sempre hi ha situacions que ens van fent caure i sense saber massa cosa de sobte entrem en barrena, com aquelles avionetes del baró roig alemany....

d'entrada el primer seria, què passa? de veres, què passa, per què estic així?
sense saber què passa no puc avançar...
despres cal tenir en compte que saber què passa no em dòna dret a matxacar-me.
quantes vegades ens fotem canya i ens fiscalitzem amb violència per què algo no ens agrada de naltros (sóc lleig, sóc ruc (en alguna foto ho semblo i tot!), sóc un inútil (quants cops ho he pensat!!!)...
i sí, està bé ser humilt, està bé jutjar-se però no imposar-se la pena capital a la primera de canvi...de fet, mai ens l'hem d'imposar lo sucidi no és resposta, és fugida però això és tema d'un altre post...
doncs un cop sabem què passa i no matxacar-nos, passem al següent punt. carta als reixos (perdoneu-me però els reixos sempre han estat això, reixos...què voleu, miracles? la verge no viu aquí, aquí només tenim mares de dèu, que és de lo que els creients estavem segurs ;)....perdó, l'acudit és meu, dolent però què coi, m'encanta jejeje...
doncs això, carta als reixos, què i còm voldriem que fos la nostra realitat. sense límits.

amb la carta tenim l'altre punt que ens cal per marcar una línia. i al dibuixar-la tenim la trajectòria i/o camí a seguir.

llavors ja ho tenim tot només ens calen unes sabates, botes i/o espardenyes i començar a caminar.

a vegades no és tant senzill, a vegades ens hem acostumat a matxacar-nos tant, que no tenim ni idea de còm aixecar-nos, ni de què cony (ups, perdò) posar a la carta als reixos ni res de res...
no passa res...
llavors toca viatjar en lo temps i anar a buscar algún record del passat on hi hagi felicitat.

n'hi han, segur que sí. a vegades cal anar molt lluny però el trobés...
i s'ha de pensar què tenia llavors, què m'ajudava i què em va servir per sentir i pensar que era feliç.

la gent no es pot substituir però ningú és imprescindible i tothom és necessari.
que el pere o l'encarnació ja no ens estimin ens farà mal i que ho facin la dolors o el josep no els substituirà, però podrem viure sense uns amb l'apreci dels altres...

podem fer-ho tot, només cal que ens ho creguem, només això....
i sí, teniu raó, lo que costa això a vegades...

perdó per no ser com ahir...

2010-02-23T18:16:00.000-04:00

començo excusant-me, dient que ho sento, que perdoneu, que teniu raó, que ja no sóc lo d'abans, que costa reconeixe'm ara....

i sí, és cert... resulta que he canviat, que no tinc 15, ni 30, ni 45 anys...i sóc diferent.
he aprés coses, n'he oblidat d'altres i despres de moltes relliscades hi ha llocs on ja no ho faig....

costa entendre que anem canviant, costa per què seria còmode que certes coses fossin constants...fins i tot en això tenim aversió al canvi.
no pots dir ara menjo amanides, si abans no ho feies, o que vas a còrrer si abans ni amb un incendi et motivaves...
no pots per què costa d'entendre, per què sembla que allò que ahir era negre, d'aquí mil segles hauria de seguir sent-ho com si res hagués passat...

i no, no és així...tot evoluciona i tot canvia, a vegades per culpa del vent, a vegades per què fem tants esforços a l'aixecar-nos que potser millor no caiem, no, no ho fem més...

a vegades jutjem l'història com si lo Napaleó de waterloo és el mateix que fa la comunió a notredame...

mantenim els valors, les creences, però tot està sotmés a examen...per què tot ho està i res és etern...alguns dels que ahir ens estimaven també van deixar de fer-ho...

els paràmetres actuals són diferents, en només 40 anys hem passat de tenir dones sense permís per obrir un compte corrent a que els homosexuals es puguin casar, de tenir carreteres de carro a viatjar per la web....el que ahir era lògic avui pot no ser-ho, per sort l'esclavitut i robar sempre serà quelcom dolent...

fets irreparables

2010-01-30T15:45:00.006-04:00

Sóc dels que sempre havia pensat que tot es podia solucionar. Que passés el que passés tot es podia arreglar. Potser era per la meua vessant catòlica (Déu ens perdona si lo penediment és síncer), potser per que era, i encara ho sóc, un pallús i babau, o potser per qué era conscient de que l´errada és quelcom intrínsec si vols viure i participar i com no, crèixer...i aixó d´arreglar-ho tot em donava un pèl més de tranquilitat.
Ara penso més o menys el mateix, però he anat agafant la idea de que algunes coses no podran tornar a ser igual, que per molt que ho intenti no hi marxa enrera per tot....no.
Pensava en coses simples com una foto de quan era petit, si la perdo, mai més tornarà....per no posar l'exemple típic, quants cops s'us ha fet malbé l'ordinador i ho heu perdut tot??? i au...a formatejar i tornar a començar
A vegades lo riu surt de mare i s'emporta els laterals, d'altres ja mai més hi torna per què lo meandre era tan corvat que al final tira pel dret, creant una mare nova...

Hem d'anar al tanto amb els fets irreparables, molt al tanto. Un bosc cremat tornarà a ser bosc però els nostres ulls probablement ja no ho veuràn...i així i tot, aquell arbre on vam posar-nos, dreta i esquerra tot semblant unes setrilleres, ja no hi serà, n'hi haurà algún de semblant, però aquell no....

La pèrdua de la il.lusió, de la confiança, de l'amistat, de la fidelitat....són béns que al perdre's no tornen. Les relacions humanes també pateixen fets irreparables.
I cada dia som més fràgils per què cada dia hi ha més interrelacions, cada dia hi ha situacions que han deixat de ser eternes i constants per ser situacions amb vida, que neixen i moren.
Cada dia ens replantejem, volguem o no, si tenim la vida que volem, si tenim somnis incomplerts, si tenim esperançes, objectius... cada dia.

Bé, cada dia no, només de tant en tant, però avui ho fem mil vegades més que fa 10 anys, i la tendència és aquesta... i amb aquest ritme, amb aquest estil d'ara, més que mai, hem de pensar que un camp cremat trigarà moltíssim a donar fruits, millor doncs, no cremar-lo sino tenim molt clar per què volem fer-ho, què busquem fent-ho i cap a on ens portarà...

No, no podem cometre fets irreparables i continuar caminant com si res....recuperar la il.lusió perduda no és assolible a curt termini, un somni trencat costarà de refer, per molt pegament que hi posem...

seguim caminant....

sempre agraint i sempre aprenent....

2010-01-23T14:16:00.006-04:00

me l'he creuada pel carrer.
anava amb bosses, mitja melena despentinada i aquella rialla constant, mil cops envejada.
li coneixo les alegries, seguir vius, i també les misèries.
els pares invàlids (no emocionalmet, o no només) amb mobilitat molt reduida (ella amb caminador i ell amb una crossa i la cama mig arropida i amb sabata alçada) des de fa només 25 anys.
sí, ho heu llegit bé, 25 anys....
recordo quan van passar les coses per què era coneguda de l'entorn, recordo que jo estava en l'època de grans i hormones bojes, de mil noies i zero novies, d'amistats eternes fetes terrossos de sucre en cafè bullint, jo ja era treballador il.legal fregant plats a un tuguri salouenc i ella era una dona de menys de trenta...
no em vaig enamorar mai, no van per aquí els trets avui, però m'agradava trobar-me-la.
tenia aquell atractiu que tenen les dones que s'accepten per què es veuen amb els ulls dels que les estimen...i no era model, bé avui diriem que sí que ho podria ser però de talles grans...mil corves, mil volums i aquella rialla sincera eren insuperables per la majoria de nenes estàndard que tota la vida han existit...

i avui l'he vista de nou, s'ha acostat, m'ha fet dos petons i hem parlat dels nostres entorns....la seua vida segueix com fa 20 anys, 15, 10....tot igual. treballa a aquell despatx de son oncle que era advocat i que al morir es va convertir en gestoria.
no m'ho ha dit però sé que no hi ha hagut parelles, només algunes ocasionals, paios valents per una suada al llit però covards per la motxilla que duu. s'ha de ser molt home per acceptar les normes del joc, si l'estimes a ella, estimes tot lo que té, i d'homes ja no en queden, només estem els aprenents fem tombarelles mentres ens fem vells....
tot i que ja ho sabia li he explicat que estic a la casa vella, que hi sóc les 24 hores, que només surto mitja hora a passejar per un parc que vaig veure nèixer d'un solar abandonat, i que la resta sóc a casa, ara un got d'aigua, ara una altra necessitat, i que vaig fent, que entre setmana treballo i despres baixo a fer d'infermer....

no hi pateixis home, m'ha dit, és duret, però a partir del quart de segle fent-ho t'hi acostumes, i hem rigut...i jo m'he sentit com sempre, un afortunat per què lo meu procès durarà un mes i la vida seguirà rodant...fins la propera
i m'he sentit miserable per què per portar-ho millor del que ho porto ha calgut que algú que lluita dia rera dia m'hagi donat una mostra de dignitat...

a vegades penso que n'he aprés molt, però amb coses com aquestes me n'adono que no en sé gens....
i així seguim....donant les gràcies fins i tot quan fa mal.

hospitals...

2010-01-14T15:17:00.002-04:00

va haver-hi un temps en que a casa estavem "abonats" als hospitals...algú molt proper estava morint-se cada dos per tres. Recordo, jo en tenia 18, com vaig anar processant les visites a l´uci i els missatges críptics dels metges, tot fent allo q avui anomenaria eŀlaboració del dol i q llavors era què cony fotré tot sol quan lo susto no ho sigui..?
M´agraden els hospitals. M´agraden perque allí ens salven la vida i tracten de fer-nos-la més facil, i tot gratis!!! ho comento, això de gratis, per què fa 70 anys jo m´hagués quedat orfe en dos dies, en canvi ara seguim sent vius... Continuo pensant que no puc demanar una loteria, he tingut tanta sort...
sí, m'agraden els hospitals....voldria no haver-hi d'anar, ni pels meus ni per mi mateix, voldria que la medicina que és dedica només al cos tingués en compte també que dins hi ha un farciment que s'anomena "persona", amb sensibilitat, sentiments, pors...però m'agraden.

són democràtics, són igualitaris, les malalties no entenen de diners, els remeis, els medicaments i els tractaments sí però les malalties no...

escric des d'un mòbil...això és la globalització, la tecnologia, o senzillament que duc sis hores a urgències, assegut a una escaleta tot esperant que lo metge imberbe, que no imbècil tot i que a camins s'hi comporti doncs l'èsser que estimo per ell és un troç de carn queixòs, em digui si marxarem avui, si tindrem ingrés a planta o si potser demà, despres de passar la nit a una "camilla", tenim alguna resposta més...
sí, segurament és això...estic aquí, un altre cop....i sempre sempre sempre la mateixa frase em ve al meu caparrot....

no puc queixar-me, he tingut sort....en un altre moment, en un altre lloc, ja estaria fent servir aquest dol que crec elaborat.....

i si no hi ha demà al 2011??

2009-11-23T15:56:00.005-04:00

què passaria si la mort m'arribés d'aquí un any i ho sabés avui mateix?
què canviaria, què faria diferent?
quants petons donaria, quants en reclamaria, quantes abraçades repartiria com pagés que llença llavors o ensofata el camp?

atureu-vos un segon, un instant només.

em pregunto únicament això, què faria si la vida no m'arribés al 2011....

suposo que d'entrada plorar, de desconcert, de ràbia, de tristor, de llastima sobre mi mateix....

imaginaria aquesta gespa verda, presidida per l'oliver cargolat que mon oncle em va dur de les seues terres i ploraria.
imaginaria aquesta casa amb foc a terra i teulada nova i terrat cara mar i ploraria
veuria lo celler farcit d'ampolles guardades pels moments importants i ploraria...

no sé... a vegades ens calen coses d'aquestes, som així de beneits...necessitem que algú ens tregui de la via de tren on som per adonar-nos-en de que ni havia via de tren i que si pel que sigui acabés existint n'hi ha mil milions i podem canviar d'una a l'altra....

però no ho fem.
no canviem de vida.
tenim aversió als canvis, ens fa por tot... i com que ningú ens ha ensenyat a viure, només a fer coses, doncs així ens va...

imagineu-vos això doncs...lo 2011 no existeix per valtros...
què? què fem???....sí, val..teniu raó, què fem???
doncs no ho sé...tampoc no ho sé...

i m'agradaria saber-ho, m'agradaria poder tenir clares coses com aquestes però no les tinc, i suposo que això només és l'evidència del molt que ens falta per avançar, per crèixer...

potser algún dia no ensenyarem només cultura, bones maneres, .... i també educarem a ser feliços, a ser capaços de transmetre el que sentim, el que volem, a no ferir...

coses que mireu al vostre entorn, segur que veureu, quanta gent coneixeu que és així, incapaç de dir-vos t'estimo?....

sí, és una pxxxxda, però així som, així evoluciona lo món i així anem naltros, navegant...

una abraçada

al tanto!!! diabètic a prop...

2009-11-11T13:42:00.000-04:00

hi ha canalla que ve amb un pà sota el braç, jo vaig venir amb una diabetis, que dolçament li va tocar a la meua mare.
coneixo el tema, no en sóc un expert, però l'he viscut de ben aprop.
la meua mare fa de tot, ha arribat a punxar-se cinc cops al dia, despres de fer-se la preventiva analisi.
recordo quan, anessim on anessim, duiem una capseta de metall amb una injecció de vidre i una ampolleta d'alcohol, a banda de la lògica insulina.
bolliem una mica la injecció i l'agulla i au, a punxar-se.

les amigues de ma mare quedaven sorpreses de la normalitat amb que viviem (i vivim!) la malaltia, tanta normalitat com el que no menja dolços per no engreixar-se.

i és que la diabetis és moltes coses, però sobretot és una malaltia personal.
has de ser-hi a sobre, has d'estar-hi pendent, però el 99% del temps si la respectes ella et respecta...
és incòmode, per què has de preveure què faràs.
la mare si ha de sortir i dinarà tard, ha de pendre's alguna cosa per menjar, no fos cas que li vingui una baixada (hipoglucèmia) i es maregi.
també si se'n va a caminar amb la tropa d'amigues (un altre dia parlarem del ritmet que tenen les senyores jubilades, amb carinyo ho dic) i farà algún esforç extra, ho ha de preveure i endur-se unes galetes, o un plàtan o una fruita...quelcom que dugui sucre.

així és la vida d'un diabètic adult.
en un nen no ho sabia fins que a un nebot adoptat (és fill d'uns amics) li van trobar.
un cop passat lo susto gros, i despres de comentar-los-hi (sense convèncer, això ho farà el temps) que la vida serà normal, tant normal com la dels que no patim la diabetis, han anat caminant i han anat veient que tot i haver de controlar mil coses, la vida segueix...

i fa uns dies surt la notícia del Santa Claus College.
una escola per canalla amb immersió anglesa que no accepta xiquets amb diabetis.
i quan ho detecten l'expulsen.

així, cru i ras...si tens diabetis millor que vagis a un altre centre, aquí no et volem...

quina moral, quins valors, què vol transmetre aquesta escola (sigui en anglès o en català)??

hi ha gent que parla dels riscos que assumeix l'escola.
quins riscos??
quins riscos que no cobreixi l'assegurança de responsabilitat civil que estàn obligats a tenir??
és més arriscat tenir diabetis que emportar-te'ls a port aventura o al camp a fer bicicleta???
i a sobre la directora del centre ha confessat que les agulles li fan por, doncs perfecte, que vagi al psicòleg, però barrejar naps i cols és absurd...
em fa ràbia, per què en el fons no cal que el punxi, només cal que el deixin fer-se l'analisi, sí, sí, sembla una maquineta de jugar però és un glucòmetre, bàsic per saber si toquen 4 unitats ó 6...
noés cal que de tant en tant també se'l mirin, com fan amb la dolors que tè hemorragies nasals cada dos per tres, o lo pere que extrany és lo dia que no s'estimba tot intentant escalar la porteria de futbol....

no tinc fills però no aniràn a un centre amb el que no comparteixo els valors.
vull formar-los tant en coneixements com en actituts...

us demano si us plau que :
NO ENVIEU CAP EMAIL A
mail@academysantaclaus.com

NO ENVIEU CAP CARTA A
English Academy Santa Claus
Leon XIII, 12
08022 Barcelona

no s'us acudeixi començar a escriure queixant-vos d'aquesta expulsió...

ells creuen que tenen dret a fer-ho, i inundar la seua bústia d'email i de correu ordinari amb cartes queixant-se seria una cosa absurda.

una abraçada i un petó als diabètics, començant per ma mare, ;)

què és robar?

2009-11-07T12:18:00.003-04:00

voldria donar la meua visió sobre lo que considero Robar.
la vull donar per què no és clar, per què sembla obvi però hi ha dubtes...
no fa massa vaig parlar amb una persona que s'ha emportat diners del lloc on estava.

la principal raó que m'ha donat ha estat "jo no he fet res, ell sí que s'ha forrat"...
no hem pogut parlar massa i ha quedat pendenta una conversa amb més calma on m'explicarà què ha passat, la seua versió...
veig complicat explicar el que sembla des de fora, però tothom té dret a dir alguna cosa en la seua defensa, sobretot quan un,jo en aquest cas, ja té clar que la decepció és tan gran que difícilment hi ha retorn.
per què al final lo que ens estimem de la gent no són els diners que tenen, ens estimem com són, com s'enfronten a la vida i als problemes i còm es comporten...estimem això, i robar no és quelcom que s'acostumi a estimar.

però anem per feina...
què és robar?
robar és endur-se o fer anar alguna cosa que no és nostra en el nostre benefici.
simple oi, ja ho sé, però hi ha diverses modalitats.
hi ha la bèstia, obro la caixa i agafo diners, o arribo i m'enduc un portatil de la empresa aprofitant que està per sobre d'una taula

hi ha la suau que consisteix en anar arramblant, avui truco a la meua tieta de Sevilla, demà agafo un paquet de folis per què a casa no me'n queden, dijous passo un ticket de dinar com si fos per feina però que és meu personal...

i així ho anem complicant...fins que arribem al punt dramàtic, aquell que es resumeix a la perfecció amb l'acudit següent:

un ajuntament ha de pintar la façana dels seus edificis
hi ha tres ofertes, un alemany que demana 3 milions, un francés que en demana 3,5 i un espanyol que en demana 6 milions
els reuneixen individualment per parlar dels detalls i l'alemany diu que farà només una capa i d'un sol color, el francés justifica possibles diferències (tingueu en compte que és un concurs secret) en que donarà una sola capa amb dos colors....
quan arriba el torn de l'espanyol, ho justifica dient.
són sis milions, dos per tu, un per mi i tres per l'alemany que treballen molt millor que aquests francesots...

podeu canviar lo de pintar edifics per fer una carretera però segur que us sona.
i sí, ja sé què penseu, que no pot haver-hi aquestes diferències, que es nota massa.
val doncs, us explicaré una cosa més.
hi ha costos mínims amb els que no cal fer concurs, els menors de 12.000 per exemple van així, per això qui vol treure 150.000 euros sense explicar-ho massa el que fa és fer 13 comandes, que semblin totalment independents i llestos. (el Masfurroll del Barça, ha acusat al Laporta i la seua tropa de pagar als detectius d'aquesta manera).

despres també hi ha els modificats.
els modificats són quan el projecte és de 30,s'adjudica per 27 i quan es fa es veu que s'havien oblidat XXX (un pàrquing, una plaça, el que sigui) però cal fer-ho per a que quedi bé l'obra, llavors s'amplia el contracte (modificat) i s'acaba l'obra.

això a l'estat español és molt habitual, tant habitual que la Comunitat Europea ens ha donat un toc d'atenció, que val que hi hagi algun petit modificat, però això de que sempre acabin sent més d'un 40% doncs no, no cola...(a Cadis tenen una obra al port que ha passat de 500 milions d'euros a 735, un 47% més).

i us preguntareu què passa amb això, doncs que la empresa """amiga""" guanya el concurs per preu, sent més barata i eficient que la resta, tot sabent que hi haurà un modificat que permetrà guanyar diners (i com no, repartir-los....).

i còm fer que els diners arribin a l'alcalde o a l'aconseguidor d'obres???
podeu montar una fundació on la dona de l'alcalde (o un fill, o un germà o un nebot) faci de presidenta, on cobri 100.000 euros a l'any i on el marit alcalde (o algú del partit que atorgava les obres) vagi a donar xerrades sobre l'ecosistema europeu i la cria del pardal roig del maresme, a 30.000 euros per xerrada, tema aquest del pardal roig que apassiona a l'empresari (sigui pintor de façanes, constructor de carreteres o submarinista)que per això ha patrocinat alegrement aquesta fundació....

què penseu? que encara estic d'acudits....?
i clar, hi ha gent que diu que això no és ben bé robar, malversació de fons públics....no sé, poseu-li lo nom que vulgueu, però començo a estar-ne fart...

i per fer aquestes coses cal que col.labori més gent...gent que no roba aquestes quantitats, en roba de més petites, que accepta """agraida""" els """detalls""" (en sobres, en regals, en lo que sigui....) del cacic local que mana.

no en són 1 ó 2 els lladres, en són tots aquells que hi participen fent-lo possible....

i sí, trucar des de la feina a ton germà per parlar de futbol és una mena de robatori, i pendre't sis cafès i fumar-te 8 cigarretes al carrer en temps de feina, també és robar...i si no ho veieu així, penseu en la senyora, contractada il.legalment per cert, que us neteja la casa, què passaria si de les 4 hores que la teniu, en dediquès mitja a fumar i pendre cafè i un quart a parlar amb la neboda que té a Barranquilla (Colombia)???

però clar, mentres paga algú altre no passa res... llavors és diferent

salutacions i un altre dia ja parlarem de la "pena de telenotícies" que han hagut de pagar gent com el Macià Alavedra de Convergència i amic del Pujol o el Josep Singla de Proinosa...el tema dóna per molt, i els ofesos que han aparescut (polítics, periodistes...)sembla que han oblidat que un no pot passejar pel fang sense embrutar-se, i això d'anar navegant pel límit del bè i del mal, té riscos.

una abraçada

Valors

2009-09-24T08:34:00.005-04:00

què són els valors?
no sabria massa bé com dir-vos-ho. a les mílicies existia un cosí pobre d'aquéstos, que a més a més es donava per fet que anava de sèrie amb tots els que erem allí.

podriem parlar d'una llista de creences, de sentiments... no sé.. m'agrada dir-los-hi valors per què crec que ho tenen, tot i que no es puguin compra o vendre i no siguin comercialitzables, són molt valuosos.

alguns d'aquestos valors que us comento són l'honradesa, l'honestetat, l'ètica, el respecte, la moral.... i sí, tots haurien d'anar entre cometes per què dits en solitari, o distrets dins un text com he fet jo ara poden sonar fins i tot rancis.
per exemple... "la moral és bàsica en qualsevol societat que vulgui crèixer"
dit així sembla que parlo amb criteris religiosos, catòlics, apostòlics i romans...i no és això, la moral és allò que ens diu que hi ha coses que estàn bé i d'altres que no, i per aquesta moral és per la que fem blanc o negre....per això no ens saltem la cua del cinema o no aparquem al reservat per a minusvàlids...

us parlo d'això dels valors per què porto dies emprenyat. molt emprenyat.
el cas palau de la música, el Fèlix Millet, el Jordi Montull i la Gemma Montull (aquests dos darrers són, obvietats a banda, pare i filla), un director general, l'altre director administratiu i l'última directora financera, estàn, a dia d'avui, en un xup-xup per macro-estafa i malversació de diner públic.

s'han endut entre 10-12 milions d'euros, uns dos mil milions de les antigues pessetes.

ho han fet falsificant factures, cobrant diners en negre i fent passar a nom del palau despeses personals com un viatje de les famílies Millet-Montull a les Maldives...

i no ho entenc.
no entenc còm és possible que això hagi passat.
digueu-me imbècil, però no ho entenc. mai he pogut entendre per què es roba quan no es passa gana.
per què la gent amb diners roba així, amb aquesta impunitat, amb aquesta calma, amb aquesta serenor....

per què gent que té, teòricament, unes creences i uns valors, roba sense miraments, a mans plenes.... no ho sé...

i cada dia que passa penso més que els lladres més perillosos són els que duen corbata, que el que li fot la bossa a la senyora que passeja o li furta la cartera mentres la veu com embadaleix amb les gambes rojes de la parada, són miserables i han de ser castigats, però alguns dels que van donant lliçons d'honestetat i moral el que acaben donant-nos és un bon susto.

i ja tremolo, per dir-ho d'alguna manera, que es puguin lliurar de la presó gràcies a que hi hagi alguna esquerda legal, alguna valoració positiva del seu penediment (¿????) o qualsevol mena d'argúcia jurídica que el seu advocat (Pau Molins Amat, casualment germà del polític retirat Joaquim Molins Amat que és amic del Fèlix Millet des de fa dècades i amb qui quasi va a la presó (el Molins es va lliurar per què ja era parlamentari) quan lo de Renta Catalana (us deixo aquest link de La Vanguardia - copieu-lo al navegador http://hemeroteca.lavanguardia.es/preview/1983/05/05/pagina-30/32961340/pdf.html?search=prision Renta Catalana)

i no sé, però jo crec, (vaig a fabular per què si ells tres són quaranta, naltros, allò que anomenem societat civil, només podem ser Alí Babà), que estaria molt malament que apareixès un super-heroi , sense poders però armat, que fos vengatiu, i ja posats bord, no ve d'un pam, i que a cop d'escopeta anés un per un dels corruptes i els anés deixant secs i tirats a una cuneta... ho trobaria molt malament, molt...per què és pecat, i jo com a creient que sóc (tot i que de tant en tant faci baixar tots els sants amb renecs milenaris transmesos de iaios a nets) no ho trobaria gens bé... gens....

seguim en contacte...

la llista, o la carta als reixos, o diga-li com vulguis...

2009-07-31T14:34:00.003-04:00

avui m'ha explicat còm li va la vida.
m'ha dit que té un novi sis anys més jove, aberrant fa cent anys, modern avui...
m'ha comentat que si bé és cert que la tristor no se li esborra, en el fons no està tant malament, va fent....

i aquí estem vivint la vida com si la meta no fos la mort si no lo port despres de la tempesta.

i sí, potser sí que els catòlics tenen (tenim?) aquesta creença del més enllà, però no vaig per aquest costat avui.

vivim i anem fent.
com si la vida fos això mateix.
viure i anar fent.

quan vam deixar de somiar, de desitjar, de voler una vida plena i satisfactòria, quan fa que vam llençar-nos al buit sense mirar, només pel plaer de volar...

i anem fent, anem tirant, i és cert.
tirem lo temps, lo tirem com si fossim milionaris en aquesta matèria, com si els 40 d'ara seràn iguals que els 50 d'aquí un temps o com vam viure els 17....i no.

a camins mos aturem i ho veiem clar.
segon que passa, segon que se'ns ha escapat i rera ell la possibilitat de que sigui especial.

no sé....
l'he vista bé, feliç...trista, però feliç, de fet, si sóc síncer l'he vista conformada, que és molt diferent, però bé...és igual... la felicitat com la veritat va per bocins, i hi ha gent que amb lo seu dorm molt tranquila...

cada principi d'any faig la carta al reixos, com si fos un xiquet revoler...
poso allò que desitjo per l'any que comença.
sempre l'encento amb un ser feliç, la segueixo amb un ser capaç d'estimar i de deixar que m'estimin.
que la gent que aprecio estigui bé, que em continuin apreciant i que em deixin ser a la seua vora, a un milimitre o a mil segles de distància, és igual...per què fins i tot així em sento aprop.

i afegeixo més coses, algunes beneites, com aprimar-me o ser capaç de desacomplexar-me i no trobar-me com lo geperut de notredam (ostres lo geperut quan ha plogut i amb quins monçons des que la vaig veure al cine....) i d'altres més profundes, tenir canalla i omplir de plors, badalls i com no de pantalons curts i genolls pelats (els pets), de berenars de pa amb vi i sucre o de nocilla, lo codonyat ja no els hi podré vendre fins que siguin grandets i els hi col.li en una amanida...

la llista hi és sempre...cada any.
i a vegades triomfo, i d'altres no, a vegades ploro, a vegades tremolo, a vegades ric i d'altres em limito a donar gràcies de tenir salut i faena...

però hi ha de ser, hi ha de ser per què no vull anar tirant res...no.
no sóc tan ric.

seguim parlant...bones vacances...

Flexibilitat vs intolerància

2009-06-23T12:09:00.003-04:00

sóc intolerant.
no és políticament correcte, però ho sóc.
m'ho estic treballant, no per ser-ho, no sóc tant bord i/o ranci, sino per canviar, per guanyar flexibilitat....

no sé si parlo de gimnàsia o de ves a saber què, però sí, vull ser flexible i deixar la intolerància.

en què sóc intolerant?
bàsicament amb la estupidesa.
però també amb la prepotència, amb l'ostentació d'una façana que només és de cartró.
amb la ceguessa voluntària, amb la por, amb mantenir-se vestit quan ens estem despullant.

fa dies que hi dono tombs, dies en que em pregunto per què, per exemple, la submisió és una actitut que no tinc, ni sexual, ni humana....(la sexual podria fins i tot ser divertida, no tinc massa informació ni pràctica ni teòrica), i l'humana és francament miserable.

i sóc exigent.
insubmís i exigent....un "regalu" de paio....

i és que no accepto la mediocritat d'aquelles persones que ocupen posicions importants i sembla que només valoren el salari i el cotxe que els hi han llogat....
i sí, sóc intolerant, per què tinc una hipoteca que m'ho permet, per què tinc una vida senzilla tot i col.lecionar estrelles michelin i per què no... no callo.
no callo quan els que estàn de tornada de tot volen fer-me la prova del nou i jo els hi dic que val, que sí.. que molt bé, però que no.
que de la teoria a la pràctica hi ha un salt, i que haver triomfat en el passat no és garantia 100% de res, i menys si no saps quina part has provocat tu i quina part depèn de la sort de dedicar-se a vendre pisos just dos anys abans del boom....
i que no, no, i no....escoltar a algú que ha triomfat no és com un text en word, no pots fer un "copy paste" i a còrrer... no pots.

i emocionalment sóc igual de capullo, dic lo de capullo per què aquella persona que creu que és dèu nostre senyor quan li dius que no, que no ho és, doncs li costa d'entendre... i passés a ser un capullo.

i vull ser tolerant, més que res per què m'aproximarà a la felicitat, com a mínim de la manera que m'agradaria acostar-m'hi.
sempre diuen que la inconsciència és la manera més senzilla, però també és la més pobre.

no res... lo de sempre, quatre ratlles genèriques i teòriques, tot buscant que siguin pràctiques...

Creieu en res?

2009-05-06T15:46:00.002-04:00

Podria començar demanant-vos si sou creients, però abans caldria saber què és ser creient.

Quina diferència hi ha entre creure en qualsevol religió (abrahàmica, multiteista...)o en un xamman indi connectat amb la mare terra?
doncs els catòlics us diràn (jo m'hi hauria d'incloure) que no té res a veure, que una cosa és parlar de Jesús (sigui fill de Dèu o profeta del mateix) i una altra de la mare terra i totes aquestes bajanades de la natura.
jo no m'hi incloc per què no ho penso exactament així.
penso, de fet crec, que hi ha dèu. que hi ha quelcom superior que ens ha possat a sobre d'aquest món...segurament ho penso, en part, per falta de cultura i coneixement, però m'és igual que aquest dèu creés a Adam i Eva, que posés sobre la terra una cadena d'ADN capaç d'evolucionar i crèixer.
també penso que fa dos mil anys, a lo que avui és Jerusalem capital jueva, llavors cituat romana, i sempre ciutat palestina, hi va haver un home anomenat Jesús que va patir un sacrifi salvatje i cruel com a punt màxim (la cirereta, tot i que no és que soni frívol, sona gairebé imbècil, però què hi voleu fer, lo ruc dóna pel que dóna...)doncs això, punt màxim despres d'una trajectòria humana que va donar peu a les tres religions més importants del món, avui, 2.000 anys despres....

però també respecto.
respecto a la gent que creu en la mare terra, de fet, sóc "pro-montserratí" (crec en la mare de dèu de montserrat) i crec que és negra no pas per les espelmes i el pas dels anys, sino per què els cristians es van apropiar d'una zona de culte mil.lenària pre-existent a Montserrat i que parlava de la mare terra, mares de dèu negres, com la terra....

ja. estic d'acord.
us sona a extrany, de fet penseu que estic o bé patrocinat per whisky barato del LIDL o bé senzillament estic sonat.... i si bé és cert que l'alcohol m'agrada (sobretot armagnac "dartigalongue" o "laberdolive") a poder ser previs a la dècada en que vaig nèixer (o sigui d'abans dels 70), també és cert que m'agrada respectar el que pensa la gent, sobretot quan les coses no li van bé, sobretot quan senten que la mort truca a la porta, d'ells o un familiar, o quan els problemes venen a tones....
m'agrada llavors per què és quan tothom fot mà (perdoneu-me el comentari) al que sigui quan hi ha alguna cosa important, per això m'extranya que ningú faci feng-shui quan la seua mare està morint-se a un llit.
i sí, m'he passat, he estat molt bord ara mateix. però què voleu, un cop més, i repetint-me que no citant-me, lo ruc dóna pel que dóna ;)

res.... que volia parlar de respecte, de coses que m'importen, no sé... volia fer-ho ara, mentres hi ha gent veient un partit de futbol i jo estic pensant que aquell merlot de la conca de barberà està collonut tot i tenir un promotor immobiliari en el procés de fabricació....al final resultarà que no podem jutjar res per les tapes...ja ho cantava Bo Didley, you can't judge a book looking by its cover...

Espills amb cames

2009-04-15T14:53:00.005-04:00

Segur que els veieu. Segur que més d'un cop heu tingut aquesta extranya sensació de que una persona us fa de mirall. De que us llença a sobre allò que sabieu però no veieu, que us mostra algunes virtuts pero sobretot defectes....

Són èssers exemplars, bé, millor dit, exemplaritzants (a saber si aquest mot existeix)....i no per què siguin persones amb actituts envers la vida o per tenir formes d'actuar d'una manera especial, no
són persones que viuen, de forma corrent, sense adonar-se'n, d'una determinada manera que us fa replantejar tot el que heu fet/viscut/pensat....etc.

i passa per què al final, allò que anomenem "normal" per naltros, per cadascun de naltros, és així únicament per naltros, per ningú més.
i sí, és cert, hi ha "normals" per tot arreu, i és que a vegades confonem quotidianitat amb normalitat, permetem que l'estadística ens marqui la vida, oblidant que per molt que si som dos i tu et menges dos pollastres, l'estadística dirà que lo "normal" a casa nostra, és un pollastre per persona....i serà cert.
incomplert però cert....per què jo seguiré passant gana.....

i així, arriba aquest espill amb cames (espill o mirall, tot és correcte) i ens mostra d'altres normalitats...

ens diu, per exemple, que lo normal és que els pares t'estimin, o que la teua parella et cuidi, o que et sentis còmode tot i no dur roba de marca, que pots tocar fons i que t'aixequin, i que l'entorn et protegeixi no et treu força, te la dóna....
sí...mil normalitats que et creuen la cara i converteixen en fang els teus peus de gegant nan...

i estic d'acord amb lo que penseu, això són absurditats que aprenem amb el temps.....per què són evidències, quasi com totes les que apareixen als llibres d'autoajuda.
i és que aquest gènere literari què us penseu que és sino un mirall que ens mostra allò que ja sabem i que portem ben endins però que no som capaços ni d'evidenciar ni de portar a la superfície.....

gràcies als meus espills amb cames sóc com sóc.....gràcies per ensenyar-me tot i no voler ser mestres de res i menys d'un alumne que ha trigat dècades en saber que ho era.

La percepció

2009-03-27T13:22:00.005-04:00

allò que creiem veure, allò que creiem que succeix, allò que tot amagant-ho rera l'escut de "la veritat", creiem que és cert...
això és la percepció.

la nostra particular manera de recaptar informació per processar-la, per respondre i per posicionar-nos....per què fins i tot no dir/fer res és una resposta.

i aquesta percepció és com la nostra visió de les coses, i dèu sap lo molt que trobem a faltar unes bones ulleres per què al final, ni lo gris és gris, ni lo blanc és blanc...

les dioptries són moltes i ocasionades per mil coses....pel nostre passat, per la nostra cultura acadèmica, per la cultura social, familiar...amical...per lo viscut, lo somiat i fins i tot per allò que no ens ha passat....

i per això cada dia que passa crec més que no aprendrem a comunicar-nos sino aprenem abans a percebre...i d'això, com de sentir, com d'estimar, com de ser honest inclús...d'això no se n'ensenya res...això et passa....com les canes, que surten de manera espontànea (segur que algú podria dir-me que la pèrdua de color té a veure amb alguna raó química, però ja m'enteneu....)

i així anem...navegant enmig de foscors i clarors, de blancs i negres, obsessionats en trobar grisos tot creient que això ens acosta més a aquesta realitat que l'únic que té de certa és la seua pròpia inexistència....

navegant, tot perduts enmig d'aquestos mòns de dèu...navegant camí d'una itaca que podriem anomenar també la gran desconeguda....

o com a mínim, així ho percebo.... ;-)

l'hora dels adèus

2009-02-11T12:57:00.004-04:00

hi ha gent que no és nostra.

com a mínim al moment inicial no és nostra.

és d'algú altre del nostre entorn....

són les amistats de la nostra família, de la nostra parella, de persones de la feina, de gent amb la que estudiem, de les nostres pròpies amistats....

i un bon dia, sense dir ni ase ni bèstia, sense cap motiu en concret, es creuen a la nostra vida i deixen de ser dels altres per a ser nostres.

acostuma a passar que no som massa conscients d'aquesta nova propietat.

durant molt de temps, anys fins i tot, aquesta persona serà X, amic/ga, company/a, parent, de Z, tot i que pugui acabar més aprop nostre que no pas la mateixa Z que ens la va fer creuar.....

us explico això per què no fa massa em va arribar la notícia de que una persona molt propera a algú de la meua família, i de retruc a mí, s'estava morint.

un càncer se l'està enduent per davant....

i de sobte, sense saber com... (aquí l'ase i la bèstia era jo clarament), aquesta persona X va passar a ser meua... continuava portant el "cognom" d'amiga de Z, però què coi... era meua...

era del meu entorn, i se n'anava...

i poc a poc començen a brollar aquells sentiments d'apreci que sempre hi han estat i que mai havies estat conscient de que existien....

sí, ja sé que penseu que probablement el que sorgeix és la llastima per una malaltia, però no és això. de veres que no és això, intento ser bona persona però encara sóc molt bord i ranci....

és lo que us dic....de sobte aquesta dona va passar a ser meua, ja no de Z, sino meua....

i vaig anar a veure-la, i la vaig veure bé. paradoxes de la vida....o de la mort, digueu-li com vulgueu.

resulta que la cortisona t'infla, però si sempre has estat un buscall, de sobte les galtones són generoses, i la quimio que et deixa sense un pèl, et permet tenir un pentinat més curtet...més modern fins i tot... i què cony... feia goig X... tot i saber que no arribarà molt més enllà, feia goig....

i al sortir de casa seua, despres d'una visita de "metge" i unes tonteries per fer-la riue, tot caminant cap a casa, amb aquesta pèrdua prevista a curt termini, només vaig poder acotxar lo cap i renegar una estona fent baixar tots els sants....

i és que ja ho cantaven Els Pets, la vida és bonica, però complicada, i si Dèu, amb un fill únic, els més mimats, resulta que l'ha crucificat, què hem d'esperar la resta de mortals que no som iguals....? doncs res...

com diu lo pare nostre, sed liberanos a malo....amén.

lo desgast

2009-02-06T07:36:00.003-04:00

tot ens desgasta. tot.
no hi ha res que no causi impacte en la nostra activitat. fins i tot viure ens va "matant" poc a poc via desgast del nostre cos.
les relacions humanes també es desgasten i de la mateixa manera que fem anar cremetes per reduir el desgast de la nostra pell, ens calen cremetes pel desgast mental que patim en certes situacions...

llastima que les arrugues de l'ànima no es vegin com les altres.... què místic oi? jejeje...sí, místic però cru i real com la vida mateixa.... quantes vegades no intentem veure a traves dels ulls (bonica paradoxa, no ....?)

lo desgast és constant, és com respirar, pot ser gran o petit, amb molta intensitat o amb poca, però és constant.... però podem corregir-lo, podem cuidar-nos, cuidar-lo, podem fer que lo desgast se'n vagi com marxa una taca d'una camisa...

si no ho tenim en compte però, lo desgast ens durà al final.

i probablement allò que ens hi portarà serà un fet petit, gairebé menyspreable... la tradicional gota que fa que lo got sobreeixi.....
i que n'és de complicat recollir l'aigua. tota l'aigua que ha fugit del got.....

Invalideses emocionals

2008-12-05T06:47:00.003-04:00

imagineu-vos asseguts a un sofà enmig d'una cuina americana, barreja de cuina i de menjador amb un toc de bar gràcies als taburets alts.

davant vostre una persona amb la que us uneix una estima molt gran, asseguda a un butacó amb orelles, d'aquells que són l'amant perfecte quan la lectura és lo que és, lo plaer del silenci.

esteu tots dos mirant per la finestra com una canalla juga al parc de davant de casa.

de sobte li demaneu un got d'aigua.

i us diu que no.

i us surt un "però si només és un got d'aigua" i veieu la jerra sobre la barra de la cuina, a pocs metres d'on esteu tots dos.

ho torneu a demanar i us mira en silenci i us diu.

no. fes-t'ho tu mateix.

de sobte, acotxeu el cap, barreja de tristor, d'indignació, de dolor... sense entendre per què no us donen alló tan senzill.

i tot aixecant els ulls, esbiaixant la mirada per no creuar-la veieu les protesi de les cames i unes crosses arropenjades al costat de la porta.

la persona del davant, aquesta que aprecieu tant, no té cames.

no pot moure's sense l'ajut d'aquells estris que ara estàn lluny.

per això no us porta l'aigua, per això ha dit que no....

que estúpid oi? demanar-li a una persona sense cames que s'aixequi i ens porti un got d'aigua.

doncs no sempre la invalidesa és tant evident, tant clara i tampoc és només física.

també hi ha la emocional.

aquella que fa que siguem incapaços de transmetre lo que sentim.

aquella que ens té asseguts al sofà incapaços de donar aigua a la persona que ens ho demana.

aquella que ens fa ser-hi en les grans situacions, els grans drames, els grans problemes....però que no ens permet ser-hi en situacions diàries, quotidianes....

i entenem per ser-hi estar present, ser capaç de transmetre aquelles petites coses que fan que la vida sigui més fàcil, més bonica, més càlida...en resum millor.

cal que tot estigui endolçit i regalimant mel? no, clar que no... però cal que visquem de renda?

cal que visquem d'allò que tots sabem però que ningú verbalitza ni demostra?? doncs crec que tampoc.

la sort (¿???) és que la invalidesa emocional no està mal vista.

els homes ho hem estat històricament...no ploravem, no ens podia agradar la canalla, sempre fora de la cuina a menys que fossim grans mestres o preparessim dinars d'homes, res de ser respectuosos i teòricament sempre molt mascles...bajanades dèu meu!

que algú no sigui massa carinyós o massa proper, tant a nivell de parella, com de família, amics s'entén per què "és bona persona però també una mica així..." i ja està, no importa gens, no és rellevant.... no ho és gens.

no ho és fins que llegim algún llibre d'autoajuda (que per cert no em barrufen gaire) o algún article o algun comentari enganxat al vol que ens diu alló de "el jardí de l'amistat, la parella...el que sigui, s'ha de cuidar sempre, per què si no les plantes moren....i resulta que el nostre jardinet (d'amics, parella, família...etc) està més sec que una altra cosa!!!

i llavors sí... llavors, quan lo carro ja porta temps caient pedregal avall, llavors correm-hi tots... i sí, correm-hi però no ja per salvar-lo si no per què l'hòstia vista des de baix ha de ser impactant....

ens passem la vida demanant un món millor i la part que ens toca, la més propera, la que ens afecta a naltros directament i que sí que podem canviar, no sóm capaços de fer-ho...i és tant senzill com tractar de donar una mica més de carinyo....

sona molt imbècil oi? molt hippie, veritat?.... molt....ja ho sé, però m'és igual. jo ho veig i ho visco així.

però és una llastima que alguns barcos s'enfonsin per què no som capaços de donar.... amb lo que costa trobar-ne un de decent....i si bé les cames no tornen a crèixer, hi ha maneres de tornar a caminar... i potser val la pena fer-ho, no?

L'errada

2008-11-13T06:23:00.003-04:00

algú va oblidar dir-nos que errar és humà.

tot i que de ben segur mos ho va dir i els que ho vam oblidar vam ser naltros... no sé, no importa massa.

el que importa és que sí que ho és.

errar és humà i naltros som la imperfecció amb cames. cada dia que vivim tenim una muntanya d'errades que ens envolten. errades i algun que altre encert.

un mestre d'economia va definir-me les grans superfícies i les seues mega-ofertes com a illots de pèrdues en oceans de beneficis, i aquesta imatge em va agradar.

els nostres encerts són els illots que s'envolten d'oceans d'errades.

penseu que no erreu?

només comunicant-nos ja cometem mil errades.

tant verbal, com para-verbal com no verbalment, en qualsevol mena de comunicació segur que enviem missatges que no volem....

quantes vegades a la gent que estimem li diem les coses d'una manera que no volem?

quantes vegades un acte reflex o impulsiu evidencia quelcom que molesta i fereix?

quantes vegades les nostres invalideses emocionals (un altre dia faré un post d'aquest tema) ens limiten en les nostres relacions humanes i ens porten a extrems que no volem?

què complicat és no equivocar-se, i més encara en un món com el d'ara en que fer-ho està mal vist.

tot ha de ser perfecte.

la nostra aparença, les nostres actituts, les nostres parelles, carreres professionals, fills, cotxes.... tot....i no. no hi ha res perfecte.

res ho és. i quan creieu que ho és, quan realment ho sentiu així... és molt probable que l'amor o la felicitat o l'alegria hagin distorsionat lo suficient la realitat per a que així ho sembli....

....i és una llastima no acceptar l'errada.

per què és l'única manera d'avançar. per què si no t'equivoques és que no has provat de fer-ho diferent, és que no hi ha repte, no hi ha lluita, no hi ha lloc pel cuquet de la iniciativa, aquell cuquet que ens inspira a tenir una vida millor, aquell cuquet que ens ha portat de les cavernes a passejar-nos per la lluna....

i sí... jo m'equivoco.

gràcies a Dèu !! ;)

Lo mar.

2008-05-06T14:18:00.003-04:00

m'agrada lo mar.
m'agrada sentir l'olor a sal, a humitat...

m'agrada fins i tot aquell fred que ens esgarrifa a primera hora, a trenc d'alba, quan la matinada ens enxampa palplantats a la sorra, amb la vista fixada en un horitzó en ratlla que enterra una foscor que more.
m'agrada l'aigua, sempre. quan està en calma o quan les ones blanquejen apinzellant un tapiç de blaus, de grisos, de verds...

qui fos veler per esquintzar-te a cada instant tot navegant-te sense destí ni final.
m'agrada aquest mar que parla, que viu, que enraona. aquest que dóna vida i que a camins mata.
m'agrada per què és una porta que mai es tanca, uns braços oberts, un camí a l'esperança, una fugida possible quan la sequera, mental o física, ens apreti massa.

sempre hi seré a temps....

2008-04-07T14:20:00.003-04:00

quin és el millor moment, el moment just, l'adequat, el perfecte, aquell en que cal pendre la decisió...? quin?

còm saber quan, còm i per què?

què senzill des de fora, tot mirant com si fos la vida d'algú altre, que ho és, emetem judicis de valor i marquem camins i tendències a seguir.

i sempre amb una claretat meridiana, amb una capacitat extraordinària per situar-nos per sobre del bé i del mal...

i a vegades l'encertem.

i és que tota acció comporta un risc, i tot risc genera una tensió, i tota tensió causa alerta però també errades.

i sense riscos, la possibilitat d'errar minva.

i és quan l'encertem, pim pam....bingo!

i quina visió més bona que tenim, què bons consellers que som, quina capacitat per llegir la vida i actuar amb conseqüència, tot cercant un camí que un cop fixat veiem més enllà tot arribant-hi quasi sense esforç.

i a vegades no. a vegades l'errada és gegantina.

i és que tot desig implica un risc, però tot risc genera cautela i vigilància i constant cerca d'0bjectiu, doncs el risc obre la porta a la pèrdua i això ens tensa però també ens injecta l'ànsia de la supervivència, i és més senzill no encertar-la quan ni la victòria ni la derrota ens faràn canviar, i molt més complicat fallar quan en la juguesca s'hi inclou quelcom que no volem deixar.

i així vivim.

envoltats de dubtes i de savis consellers.

de pors i timideses, de vergonyes i misèries, totes serien fàcilment superables si els remeis dels mestres en distància fossin ciències.

......i?

què?

què fem??

doncs res....seguirem aprenent que quan caiem ens aixequem.

seguirem veient com tot allò que superem no sempre és més dèbil que allò que ens venç.

seguirem.

seguirem fins adonar-nos de que sempre hi serem a temps.

sempre podrem començar i ficar-nos al punt zero, motxilla plena però des d'avui.....

Co-responsabilitat. Acceptem-la

2008-02-25T17:43:00.004-04:00

La vida ens pertany. Potser no podem controlar-la ni decidir que ens passarà però si que podem decidir què farem despres de que quelcom ens hagi passat.
Som propietaris de les respostes. Les preguntes les durà el vent, però naltros podem dir què volem i què no volem.

I això ens fa co-responsables de la vida que tenim.
No és fàcil i no ens agrada, però ho som.
Potser no hem triat qui ens estima o tenir una família més gran o més petita, però podem donar resposta a totes les incerteses que se’ns presenten.

Podem decidir donar amor tot i no rebre’l. Per cert, què estúpid que sona oi? Donar amor...parlar d’amor és molts cops com parlar de religió, o de sentiments, o de tot allò que ens fa esgarrifar quan no hi ha fred.

És com la gent que no creu en res, té tot el dret a sentir-ho, a dir-ho, a pensar-ho, però ho ha de fer fins i tot quan el cel és gris.
No val fer-ho només quan la mar està en calma, quan el vent bufa les veles i les ones suaus ens acompanyen tot sent trencades per la nostra fusta. No.
Un ha de ser capaç de viure tal i com pensa, per què demanar que els altres ens facin la vida que volem és fer el ronso, és com el que ganduleja tot nomenant-te sabent que és la forma més curta de dir t’estimo.

La co-responsabilitat. La part de culpa que ens pertoca, o la part de l’èxit si voleu, ara que l’enunciat en positiu s’ha fet dogma.
En el fons és adonar-se i aprofitar, ni que sigui una mica, aquella capacitat que tenim d’entomar cops, de caure, d’enclotar-se en el pou més fosc per acabar rebotant i tornant a pujar.

Voleu un món diferent, un món millor, un món més just. Lo voleu, i tant que el voleu, doncs és senzill. Feu-lo!!!.

Cal, això sí, aixecar-se. Moure’s i sortir de la zona privilegiada farcida de frivolitat on estem i entrar en combat. Talment podriem dir-ho menys bèlicament. El tradicional "arromangar-se". Pujar-se els punys de la camisa i fer feina en la direcció que volem anar i viure.

És possible fer-ho, l’impossible és que passi sol.
Co-responsabilitat. Sí. Podem parir respostes a preguntes i situacions mai imaginades.
doncs, va, vinga, fem-ho!!

viure sense límits, viure sense pors

2008-01-16T18:28:00.000-04:00

què és el que ens limita?

què fa que a camins ponderem tant la nostra actuació?

què ens atura, que ens accelera?

les pors.

vivim, per absurd que sembli, envoltats i dominats per pors.

les podem posar totes en un mateix sac (segur que la psicologia diu que no, però jo crec que és un sac molt important). tenim por als canvis.

podriem dir també que ens fan por les pèrdues (econòmiques, personals, socials, laborals...).

que tenim aversió (o ens fa por) assumir riscos (per què en esència risc equival a pèrdua possible).

i no ens ensenyen a viure amb les pors. d'això se n'apren, per què hi ha coses que s'han de viure per tal d'enfrontar-s'hi i guanyar.

imagineu-vos no tenir por.

assumir que allò que aneu a fer, allò que implica un canvi, si no surt bé, ho entomareu i seguireu endavant, per dolorós que sigui en el moment, us recuperareu, sereu més forts, i el camí no s'aturarà.

en tota pèrdua hi ha un procés posterior que s'anomena "elaborar el dol" (podriem simplificar-ho per un "assumir la pèrdua"), i que bàsicament el que fa ens "permetre'ns" patir i plorar la pèrdua durant un temps, fins que en un periode prudencial (en cas de mort poden ser 12-18 mesos), tanquem el procés i seguim amb la vida que tenim.

podem "elaborar dols" de tot allò que ens implica una pèrdua.

una mort, una separació, una amistat que es trenca, algú que deixa d'estimar-nos, una feina que no ha funcionat, o un somni (el que sigui) que quasi hem tocat però s'ha esquerdat a les nostres mans....

i és que a vegades estem massa acostumats a perpetuar certes situacions posteriors a la pèrdua.

famílies que ploren durant anys el parent perdut, abandonant a nivell emocional i de manera gairebé total als parents que encara estàn vius, donant més importància a la persona que ja no hi és que a tot el col.lectiu amb el que convivim, gent a la que també estimen i a la que també ens devem.

recordo haver conegut, directa o indirectament, la història de moltes persones vídues i/o separades que en el moment de la pèrdua tenient la sensació que aquest "dol" que s'havia fet present no podria marxar mai.

i amb el temps, elaborant, tot i no saber-ho o no anomenar-ho així, el procés es va tancant, i apareixen noves persones que de manera parcial o total acaben farcint d'alegria una vida que semblava que mai més en tindria.

les pors.... hem de lluitar-hi, si perdem la por entenent que podem recuperar-nos de tot, per què tot el que té a veure amb el nostre interior té una capacitat de regeneració gegantina, haurem assolit una llibertat nova.

no serem immortals, però potser més forts que ara, doncs la pau que dóna saber que pots aixecar-te de tot, un i mil cops, té un valor que ens acompanyarà fins la mort.

l'amistat.....

2007-12-09T16:05:00.000-04:00

què n'espereu de l'amistat? d'aquell conjunt de persones a les que anomeneu així, amics,...què? quins drets teniu, quines obligacions tenen....quines són les normes de convivència???

amb el pas del temps us he de dir que he anat rebaixant la llista d'obligacions seues i aumentant les meues, he anat reduint els meus drets i aumentant els seus....

en resum, he passat de la premisa que tenir amics/gues vol dir que estaràn quan els necessiti, a la de que he d'agrair que em deixin ser-hi i que sóc afortunat de que em comparteixin els moments, bons o dolents, amb els que van omplint la seua vida.

i això, aquesta absurditat m'ha alliberat de molts problemes i presions sense sentit.

ara em sento feliç de tenir-los amb mi, de poder compartir la seua vida sempre que em donen pas, ara ja no tinc aquella frustració quan la meua manca d'habilitat expressiva feia que adonar-se del meu estat d'ànim fos tota una peregrinació....
ara tot és senzill, planer, clar....gairebé transparent.

ara quan puc hi sóc, i faig mans i mànigues per ser-hi sempre que se'm dóna l'oportunitat.

ara he entés que la meua capacitat de procés de les seues limitacions, a banda de donar-me raons per entristir-me per tanta manca d'habilitat, no em permetia avançar, i així, tot i ser carregat de raons, el barco s'enfonsava ....per què és molt senzill, per què al final, quan un no pot caminar, i volem sentir-nos aprop, o ens aixequem o arribem al final....

zero drets, cent obligacions.
aplico la tècnica d'abocar-hi tot el sentiment, esperar i veure com la collita dóna fruits....
potser no tot és menjar dolç, potser a camins apareix algun garrofer bord, però fins i tot això té utilitat i servei, encara que sigui per quan "matem" olives i no volem que se'ns facin toves....

aprofito totes les engrunes que m'arriben, cafès, esmorzars, dinars, sopars...passejos a la platja....lo que caigui....

per què la sensació que tinc és que sóc un home solitari i feliç gràcies a aquest entorn que em cuida i al que tracto de cuidar.

llastima que algunes lliçons les aprenem només amb els anys, i que la gent que ja ha marxat no tornarà.....si hagués sentit com sento ara, segur que hauriem arribat a port, però si hagués sentit com sento, envellir no tindria raó....

imagina't que pots demanar-ho tot....

2007-11-27T16:39:00.000-04:00

què faries?
què demanaries??
hi ha camins que hi penso. que m'aturo, tot i no moure'm del sofà m'aturo i penso.
què faria si tingues barra lliure, si pogués demanar tot allò que somio.....

i no tinc resposta, per què si bé és cert que d'entrada pensem en salut, si és que no en tenim, en diners, això sempre per què mai n'hi han prou, en amor, aquí cadascú que faci i/o pensi lo que vulgui/pugui, .....al final, aprofitatn lo silenci que t'envolta, la foscor/claror de la cambra....al final arribes a la conclusió que no pots demanar massa cosa més....

per què ho has tingut.
tot lo que somies, lo més important. ho has tingut a les mans.
i allò que no has tingut, allò que no t'ha arribat, allò només depenia del teu esforç i el teu coratge....

i ja està. segueixes emmudit per què lo silenci diu més que els teus mots i més que el teu cap cot.

hi ha camins que penso que si algú que pogués em digués "imagina't que pots demanar-ho tot..." li diria, no gràcies.... "virgenssssita que me quede como estoy"

poc a poc en silenci, lentament...

2007-11-04T14:26:00.000-04:00

porto temps pensant còm començar a escriure.

temps "viatjant" per d'altres llocs personals, mirant, llegint, opinant, aprenent.... però no sé per què avui, per què ara, per què en aquest moment....

com si això fos important.
com si em calgués quelcom especial per justificar-ho....

i no... no m'en calen de raons.

em ve de gust. com viure.
avui, ara, just a l'acabar el dia.....ara ha sortit el sol.....