intento pensar tot allò que dic i raonar tot allò que sento

i si no hi ha demà al 2011??

2009-11-23T15:56:00.005-04:00

què passaria si la mort m'arribés d'aquí un any i ho sabés avui mateix?
què canviaria, què faria diferent?
quants petons donaria, quants en reclamaria, quantes abraçades repartiria com pagés que llença llavors o ensofata el camp?

atureu-vos un segon, un instant només.

em pregunto únicament això, què faria si la vida no m'arribés al 2011....

suposo que d'entrada plorar, de desconcert, de ràbia, de tristor, de llastima sobre mi mateix....

imaginaria aquesta gespa verda, presidida per l'oliver cargolat que mon oncle em va dur de les seues terres i ploraria.
imaginaria aquesta casa amb foc a terra i teulada nova i terrat cara mar i ploraria
veuria lo celler farcit d'ampolles guardades pels moments importants i ploraria...

no sé... a vegades ens calen coses d'aquestes, som així de beneits...necessitem que algú ens tregui de la via de tren on som per adonar-nos-en de que ni havia via de tren i que si pel que sigui acabés existint n'hi ha mil milions i podem canviar d'una a l'altra....

però no ho fem.
no canviem de vida.
tenim aversió als canvis, ens fa por tot... i com que ningú ens ha ensenyat a viure, només a fer coses, doncs així ens va...

imagineu-vos això doncs...lo 2011 no existeix per valtros...
què? què fem???....sí, val..teniu raó, què fem???
doncs no ho sé...tampoc no ho sé...

i m'agradaria saber-ho, m'agradaria poder tenir clares coses com aquestes però no les tinc, i suposo que això només és l'evidència del molt que ens falta per avançar, per crèixer...

potser algún dia no ensenyarem només cultura, bones maneres, .... i també educarem a ser feliços, a ser capaços de transmetre el que sentim, el que volem, a no ferir...

coses que mireu al vostre entorn, segur que veureu, quanta gent coneixeu que és així, incapaç de dir-vos t'estimo?....

sí, és una pxxxxda, però així som, així evoluciona lo món i així anem naltros, navegant...

una abraçada

al tanto!!! diabètic a prop...

2009-11-11T13:42:00.000-04:00

hi ha canalla que ve amb un pà sota el braç, jo vaig venir amb una diabetis, que dolçament li va tocar a la meua mare.
coneixo el tema, no en sóc un expert, però l'he viscut de ben aprop.
la meua mare fa de tot, ha arribat a punxar-se cinc cops al dia, despres de fer-se la preventiva analisi.
recordo quan, anessim on anessim, duiem una capseta de metall amb una injecció de vidre i una ampolleta d'alcohol, a banda de la lògica insulina.
bolliem una mica la injecció i l'agulla i au, a punxar-se.

les amigues de ma mare quedaven sorpreses de la normalitat amb que viviem (i vivim!) la malaltia, tanta normalitat com el que no menja dolços per no engreixar-se.

i és que la diabetis és moltes coses, però sobretot és una malaltia personal.
has de ser-hi a sobre, has d'estar-hi pendent, però el 99% del temps si la respectes ella et respecta...
és incòmode, per què has de preveure què faràs.
la mare si ha de sortir i dinarà tard, ha de pendre's alguna cosa per menjar, no fos cas que li vingui una baixada (hipoglucèmia) i es maregi.
també si se'n va a caminar amb la tropa d'amigues (un altre dia parlarem del ritmet que tenen les senyores jubilades, amb carinyo ho dic) i farà algún esforç extra, ho ha de preveure i endur-se unes galetes, o un plàtan o una fruita...quelcom que dugui sucre.

així és la vida d'un diabètic adult.
en un nen no ho sabia fins que a un nebot adoptat (és fill d'uns amics) li van trobar.
un cop passat lo susto gros, i despres de comentar-los-hi (sense convèncer, això ho farà el temps) que la vida serà normal, tant normal com la dels que no patim la diabetis, han anat caminant i han anat veient que tot i haver de controlar mil coses, la vida segueix...

i fa uns dies surt la notícia del Santa Claus College.
una escola per canalla amb immersió anglesa que no accepta xiquets amb diabetis.
i quan ho detecten l'expulsen.

així, cru i ras...si tens diabetis millor que vagis a un altre centre, aquí no et volem...

quina moral, quins valors, què vol transmetre aquesta escola (sigui en anglès o en català)??

hi ha gent que parla dels riscos que assumeix l'escola.
quins riscos??
quins riscos que no cobreixi l'assegurança de responsabilitat civil que estàn obligats a tenir??
és més arriscat tenir diabetis que emportar-te'ls a port aventura o al camp a fer bicicleta???
i a sobre la directora del centre ha confessat que les agulles li fan por, doncs perfecte, que vagi al psicòleg, però barrejar naps i cols és absurd...
em fa ràbia, per què en el fons no cal que el punxi, només cal que el deixin fer-se l'analisi, sí, sí, sembla una maquineta de jugar però és un glucòmetre, bàsic per saber si toquen 4 unitats ó 6...
noés cal que de tant en tant també se'l mirin, com fan amb la dolors que tè hemorragies nasals cada dos per tres, o lo pere que extrany és lo dia que no s'estimba tot intentant escalar la porteria de futbol....

no tinc fills però no aniràn a un centre amb el que no comparteixo els valors.
vull formar-los tant en coneixements com en actituts...

us demano si us plau que :
NO ENVIEU CAP EMAIL A
mail@academysantaclaus.com

NO ENVIEU CAP CARTA A
English Academy Santa Claus
Leon XIII, 12
08022 Barcelona

no s'us acudeixi començar a escriure queixant-vos d'aquesta expulsió...

ells creuen que tenen dret a fer-ho, i inundar la seua bústia d'email i de correu ordinari amb cartes queixant-se seria una cosa absurda.

una abraçada i un petó als diabètics, començant per ma mare, ;)

què és robar?

2009-11-07T12:18:00.003-04:00

voldria donar la meua visió sobre lo que considero Robar.
la vull donar per què no és clar, per què sembla obvi però hi ha dubtes...
no fa massa vaig parlar amb una persona que s'ha emportat diners del lloc on estava.

la principal raó que m'ha donat ha estat "jo no he fet res, ell sí que s'ha forrat"...
no hem pogut parlar massa i ha quedat pendenta una conversa amb més calma on m'explicarà què ha passat, la seua versió...
veig complicat explicar el que sembla des de fora, però tothom té dret a dir alguna cosa en la seua defensa, sobretot quan un,jo en aquest cas, ja té clar que la decepció és tan gran que difícilment hi ha retorn.
per què al final lo que ens estimem de la gent no són els diners que tenen, ens estimem com són, com s'enfronten a la vida i als problemes i còm es comporten...estimem això, i robar no és quelcom que s'acostumi a estimar.

però anem per feina...
què és robar?
robar és endur-se o fer anar alguna cosa que no és nostra en el nostre benefici.
simple oi, ja ho sé, però hi ha diverses modalitats.
hi ha la bèstia, obro la caixa i agafo diners, o arribo i m'enduc un portatil de la empresa aprofitant que està per sobre d'una taula

hi ha la suau que consisteix en anar arramblant, avui truco a la meua tieta de Sevilla, demà agafo un paquet de folis per què a casa no me'n queden, dijous passo un ticket de dinar com si fos per feina però que és meu personal...

i així ho anem complicant...fins que arribem al punt dramàtic, aquell que es resumeix a la perfecció amb l'acudit següent:

un ajuntament ha de pintar la façana dels seus edificis
hi ha tres ofertes, un alemany que demana 3 milions, un francés que en demana 3,5 i un espanyol que en demana 6 milions
els reuneixen individualment per parlar dels detalls i l'alemany diu que farà només una capa i d'un sol color, el francés justifica possibles diferències (tingueu en compte que és un concurs secret) en que donarà una sola capa amb dos colors....
quan arriba el torn de l'espanyol, ho justifica dient.
són sis milions, dos per tu, un per mi i tres per l'alemany que treballen molt millor que aquests francesots...

podeu canviar lo de pintar edifics per fer una carretera però segur que us sona.
i sí, ja sé què penseu, que no pot haver-hi aquestes diferències, que es nota massa.
val doncs, us explicaré una cosa més.
hi ha costos mínims amb els que no cal fer concurs, els menors de 12.000 per exemple van així, per això qui vol treure 150.000 euros sense explicar-ho massa el que fa és fer 13 comandes, que semblin totalment independents i llestos. (el Masfurroll del Barça, ha acusat al Laporta i la seua tropa de pagar als detectius d'aquesta manera).

despres també hi ha els modificats.
els modificats són quan el projecte és de 30,s'adjudica per 27 i quan es fa es veu que s'havien oblidat XXX (un pàrquing, una plaça, el que sigui) però cal fer-ho per a que quedi bé l'obra, llavors s'amplia el contracte (modificat) i s'acaba l'obra.

això a l'estat español és molt habitual, tant habitual que la Comunitat Europea ens ha donat un toc d'atenció, que val que hi hagi algun petit modificat, però això de que sempre acabin sent més d'un 40% doncs no, no cola...(a Cadis tenen una obra al port que ha passat de 500 milions d'euros a 735, un 47% més).

i us preguntareu què passa amb això, doncs que la empresa """amiga""" guanya el concurs per preu, sent més barata i eficient que la resta, tot sabent que hi haurà un modificat que permetrà guanyar diners (i com no, repartir-los....).

i còm fer que els diners arribin a l'alcalde o a l'aconseguidor d'obres???
podeu montar una fundació on la dona de l'alcalde (o un fill, o un germà o un nebot) faci de presidenta, on cobri 100.000 euros a l'any i on el marit alcalde (o algú del partit que atorgava les obres) vagi a donar xerrades sobre l'ecosistema europeu i la cria del pardal roig del maresme, a 30.000 euros per xerrada, tema aquest del pardal roig que apassiona a l'empresari (sigui pintor de façanes, constructor de carreteres o submarinista)que per això ha patrocinat alegrement aquesta fundació....

què penseu? que encara estic d'acudits....?
i clar, hi ha gent que diu que això no és ben bé robar, malversació de fons públics....no sé, poseu-li lo nom que vulgueu, però començo a estar-ne fart...

i per fer aquestes coses cal que col.labori més gent...gent que no roba aquestes quantitats, en roba de més petites, que accepta """agraida""" els """detalls""" (en sobres, en regals, en lo que sigui....) del cacic local que mana.

no en són 1 ó 2 els lladres, en són tots aquells que hi participen fent-lo possible....

i sí, trucar des de la feina a ton germà per parlar de futbol és una mena de robatori, i pendre't sis cafès i fumar-te 8 cigarretes al carrer en temps de feina, també és robar...i si no ho veieu així, penseu en la senyora, contractada il.legalment per cert, que us neteja la casa, què passaria si de les 4 hores que la teniu, en dediquès mitja a fumar i pendre cafè i un quart a parlar amb la neboda que té a Barranquilla (Colombia)???

però clar, mentres paga algú altre no passa res... llavors és diferent

salutacions i un altre dia ja parlarem de la "pena de telenotícies" que han hagut de pagar gent com el Macià Alavedra de Convergència i amic del Pujol o el Josep Singla de Proinosa...el tema dóna per molt, i els ofesos que han aparescut (polítics, periodistes...)sembla que han oblidat que un no pot passejar pel fang sense embrutar-se, i això d'anar navegant pel límit del bè i del mal, té riscos.

una abraçada

Valors

2009-09-24T08:34:00.005-04:00

què són els valors?
no sabria massa bé com dir-vos-ho. a les mílicies existia un cosí pobre d'aquéstos, que a més a més es donava per fet que anava de sèrie amb tots els que erem allí.

podriem parlar d'una llista de creences, de sentiments... no sé.. m'agrada dir-los-hi valors per què crec que ho tenen, tot i que no es puguin compra o vendre i no siguin comercialitzables, són molt valuosos.

alguns d'aquestos valors que us comento són l'honradesa, l'honestetat, l'ètica, el respecte, la moral.... i sí, tots haurien d'anar entre cometes per què dits en solitari, o distrets dins un text com he fet jo ara poden sonar fins i tot rancis.
per exemple... "la moral és bàsica en qualsevol societat que vulgui crèixer"
dit així sembla que parlo amb criteris religiosos, catòlics, apostòlics i romans...i no és això, la moral és allò que ens diu que hi ha coses que estàn bé i d'altres que no, i per aquesta moral és per la que fem blanc o negre....per això no ens saltem la cua del cinema o no aparquem al reservat per a minusvàlids...

us parlo d'això dels valors per què porto dies emprenyat. molt emprenyat.
el cas palau de la música, el Fèlix Millet, el Jordi Montull i la Gemma Montull (aquests dos darrers són, obvietats a banda, pare i filla), un director general, l'altre director administratiu i l'última directora financera, estàn, a dia d'avui, en un xup-xup per macro-estafa i malversació de diner públic.

s'han endut entre 10-12 milions d'euros, uns dos mil milions de les antigues pessetes.

ho han fet falsificant factures, cobrant diners en negre i fent passar a nom del palau despeses personals com un viatje de les famílies Millet-Montull a les Maldives...

i no ho entenc.
no entenc còm és possible que això hagi passat.
digueu-me imbècil, però no ho entenc. mai he pogut entendre per què es roba quan no es passa gana.
per què la gent amb diners roba així, amb aquesta impunitat, amb aquesta calma, amb aquesta serenor....

per què gent que té, teòricament, unes creences i uns valors, roba sense miraments, a mans plenes.... no ho sé...

i cada dia que passa penso més que els lladres més perillosos són els que duen corbata, que el que li fot la bossa a la senyora que passeja o li furta la cartera mentres la veu com embadaleix amb les gambes rojes de la parada, són miserables i han de ser castigats, però alguns dels que van donant lliçons d'honestetat i moral el que acaben donant-nos és un bon susto.

i ja tremolo, per dir-ho d'alguna manera, que es puguin lliurar de la presó gràcies a que hi hagi alguna esquerda legal, alguna valoració positiva del seu penediment (¿????) o qualsevol mena d'argúcia jurídica que el seu advocat (Pau Molins Amat, casualment germà del polític retirat Joaquim Molins Amat que és amic del Fèlix Millet des de fa dècades i amb qui quasi va a la presó (el Molins es va lliurar per què ja era parlamentari) quan lo de Renta Catalana (us deixo aquest link de La Vanguardia - copieu-lo al navegador http://hemeroteca.lavanguardia.es/preview/1983/05/05/pagina-30/32961340/pdf.html?search=prision Renta Catalana)

i no sé, però jo crec, (vaig a fabular per què si ells tres són quaranta, naltros, allò que anomenem societat civil, només podem ser Alí Babà), que estaria molt malament que apareixès un super-heroi , sense poders però armat, que fos vengatiu, i ja posats bord, no ve d'un pam, i que a cop d'escopeta anés un per un dels corruptes i els anés deixant secs i tirats a una cuneta... ho trobaria molt malament, molt...per què és pecat, i jo com a creient que sóc (tot i que de tant en tant faci baixar tots els sants amb renecs milenaris transmesos de iaios a nets) no ho trobaria gens bé... gens....

seguim en contacte...

la llista, o la carta als reixos, o diga-li com vulguis...

2009-07-31T14:34:00.003-04:00

avui m'ha explicat còm li va la vida.
m'ha dit que té un novi sis anys més jove, aberrant fa cent anys, modern avui...
m'ha comentat que si bé és cert que la tristor no se li esborra, en el fons no està tant malament, va fent....

i aquí estem vivint la vida com si la meta no fos la mort si no lo port despres de la tempesta.

i sí, potser sí que els catòlics tenen (tenim?) aquesta creença del més enllà, però no vaig per aquest costat avui.

vivim i anem fent.
com si la vida fos això mateix.
viure i anar fent.

quan vam deixar de somiar, de desitjar, de voler una vida plena i satisfactòria, quan fa que vam llençar-nos al buit sense mirar, només pel plaer de volar...

i anem fent, anem tirant, i és cert.
tirem lo temps, lo tirem com si fossim milionaris en aquesta matèria, com si els 40 d'ara seràn iguals que els 50 d'aquí un temps o com vam viure els 17....i no.

a camins mos aturem i ho veiem clar.
segon que passa, segon que se'ns ha escapat i rera ell la possibilitat de que sigui especial.

no sé....
l'he vista bé, feliç...trista, però feliç, de fet, si sóc síncer l'he vista conformada, que és molt diferent, però bé...és igual... la felicitat com la veritat va per bocins, i hi ha gent que amb lo seu dorm molt tranquila...

cada principi d'any faig la carta al reixos, com si fos un xiquet revoler...
poso allò que desitjo per l'any que comença.
sempre l'encento amb un ser feliç, la segueixo amb un ser capaç d'estimar i de deixar que m'estimin.
que la gent que aprecio estigui bé, que em continuin apreciant i que em deixin ser a la seua vora, a un milimitre o a mil segles de distància, és igual...per què fins i tot així em sento aprop.

i afegeixo més coses, algunes beneites, com aprimar-me o ser capaç de desacomplexar-me i no trobar-me com lo geperut de notredam (ostres lo geperut quan ha plogut i amb quins monçons des que la vaig veure al cine....) i d'altres més profundes, tenir canalla i omplir de plors, badalls i com no de pantalons curts i genolls pelats (els pets), de berenars de pa amb vi i sucre o de nocilla, lo codonyat ja no els hi podré vendre fins que siguin grandets i els hi col.li en una amanida...

la llista hi és sempre...cada any.
i a vegades triomfo, i d'altres no, a vegades ploro, a vegades tremolo, a vegades ric i d'altres em limito a donar gràcies de tenir salut i faena...

però hi ha de ser, hi ha de ser per què no vull anar tirant res...no.
no sóc tan ric.

seguim parlant...bones vacances...

Flexibilitat vs intolerància

2009-06-23T12:09:00.003-04:00

sóc intolerant.
no és políticament correcte, però ho sóc.
m'ho estic treballant, no per ser-ho, no sóc tant bord i/o ranci, sino per canviar, per guanyar flexibilitat....

no sé si parlo de gimnàsia o de ves a saber què, però sí, vull ser flexible i deixar la intolerància.

en què sóc intolerant?
bàsicament amb la estupidesa.
però també amb la prepotència, amb l'ostentació d'una façana que només és de cartró.
amb la ceguessa voluntària, amb la por, amb mantenir-se vestit quan ens estem despullant.

fa dies que hi dono tombs, dies en que em pregunto per què, per exemple, la submisió és una actitut que no tinc, ni sexual, ni humana....(la sexual podria fins i tot ser divertida, no tinc massa informació ni pràctica ni teòrica), i l'humana és francament miserable.

i sóc exigent.
insubmís i exigent....un "regalu" de paio....

i és que no accepto la mediocritat d'aquelles persones que ocupen posicions importants i sembla que només valoren el salari i el cotxe que els hi han llogat....
i sí, sóc intolerant, per què tinc una hipoteca que m'ho permet, per què tinc una vida senzilla tot i col.lecionar estrelles michelin i per què no... no callo.
no callo quan els que estàn de tornada de tot volen fer-me la prova del nou i jo els hi dic que val, que sí.. que molt bé, però que no.
que de la teoria a la pràctica hi ha un salt, i que haver triomfat en el passat no és garantia 100% de res, i menys si no saps quina part has provocat tu i quina part depèn de la sort de dedicar-se a vendre pisos just dos anys abans del boom....
i que no, no, i no....escoltar a algú que ha triomfat no és com un text en word, no pots fer un "copy paste" i a còrrer... no pots.

i emocionalment sóc igual de capullo, dic lo de capullo per què aquella persona que creu que és dèu nostre senyor quan li dius que no, que no ho és, doncs li costa d'entendre... i passés a ser un capullo.

i vull ser tolerant, més que res per què m'aproximarà a la felicitat, com a mínim de la manera que m'agradaria acostar-m'hi.
sempre diuen que la inconsciència és la manera més senzilla, però també és la més pobre.

no res... lo de sempre, quatre ratlles genèriques i teòriques, tot buscant que siguin pràctiques...

Creieu en res?

2009-05-06T15:46:00.002-04:00

Podria començar demanant-vos si sou creients, però abans caldria saber què és ser creient.

Quina diferència hi ha entre creure en qualsevol religió (abrahàmica, multiteista...)o en un xamman indi connectat amb la mare terra?
doncs els catòlics us diràn (jo m'hi hauria d'incloure) que no té res a veure, que una cosa és parlar de Jesús (sigui fill de Dèu o profeta del mateix) i una altra de la mare terra i totes aquestes bajanades de la natura.
jo no m'hi incloc per què no ho penso exactament així.
penso, de fet crec, que hi ha dèu. que hi ha quelcom superior que ens ha possat a sobre d'aquest món...segurament ho penso, en part, per falta de cultura i coneixement, però m'és igual que aquest dèu creés a Adam i Eva, que posés sobre la terra una cadena d'ADN capaç d'evolucionar i crèixer.
també penso que fa dos mil anys, a lo que avui és Jerusalem capital jueva, llavors cituat romana, i sempre ciutat palestina, hi va haver un home anomenat Jesús que va patir un sacrifi salvatje i cruel com a punt màxim (la cirereta, tot i que no és que soni frívol, sona gairebé imbècil, però què hi voleu fer, lo ruc dóna pel que dóna...)doncs això, punt màxim despres d'una trajectòria humana que va donar peu a les tres religions més importants del món, avui, 2.000 anys despres....

però també respecto.
respecto a la gent que creu en la mare terra, de fet, sóc "pro-montserratí" (crec en la mare de dèu de montserrat) i crec que és negra no pas per les espelmes i el pas dels anys, sino per què els cristians es van apropiar d'una zona de culte mil.lenària pre-existent a Montserrat i que parlava de la mare terra, mares de dèu negres, com la terra....

ja. estic d'acord.
us sona a extrany, de fet penseu que estic o bé patrocinat per whisky barato del LIDL o bé senzillament estic sonat.... i si bé és cert que l'alcohol m'agrada (sobretot armagnac "dartigalongue" o "laberdolive") a poder ser previs a la dècada en que vaig nèixer (o sigui d'abans dels 70), també és cert que m'agrada respectar el que pensa la gent, sobretot quan les coses no li van bé, sobretot quan senten que la mort truca a la porta, d'ells o un familiar, o quan els problemes venen a tones....
m'agrada llavors per què és quan tothom fot mà (perdoneu-me el comentari) al que sigui quan hi ha alguna cosa important, per això m'extranya que ningú faci feng-shui quan la seua mare està morint-se a un llit.
i sí, m'he passat, he estat molt bord ara mateix. però què voleu, un cop més, i repetint-me que no citant-me, lo ruc dóna pel que dóna ;)

res.... que volia parlar de respecte, de coses que m'importen, no sé... volia fer-ho ara, mentres hi ha gent veient un partit de futbol i jo estic pensant que aquell merlot de la conca de barberà està collonut tot i tenir un promotor immobiliari en el procés de fabricació....al final resultarà que no podem jutjar res per les tapes...ja ho cantava Bo Didley, you can't judge a book looking by its cover...

Espills amb cames

2009-04-15T14:53:00.005-04:00

Segur que els veieu. Segur que més d'un cop heu tingut aquesta extranya sensació de que una persona us fa de mirall. De que us llença a sobre allò que sabieu però no veieu, que us mostra algunes virtuts pero sobretot defectes....

Són èssers exemplars, bé, millor dit, exemplaritzants (a saber si aquest mot existeix)....i no per què siguin persones amb actituts envers la vida o per tenir formes d'actuar d'una manera especial, no
són persones que viuen, de forma corrent, sense adonar-se'n, d'una determinada manera que us fa replantejar tot el que heu fet/viscut/pensat....etc.

i passa per què al final, allò que anomenem "normal" per naltros, per cadascun de naltros, és així únicament per naltros, per ningú més.
i sí, és cert, hi ha "normals" per tot arreu, i és que a vegades confonem quotidianitat amb normalitat, permetem que l'estadística ens marqui la vida, oblidant que per molt que si som dos i tu et menges dos pollastres, l'estadística dirà que lo "normal" a casa nostra, és un pollastre per persona....i serà cert.
incomplert però cert....per què jo seguiré passant gana.....

i així, arriba aquest espill amb cames (espill o mirall, tot és correcte) i ens mostra d'altres normalitats...

ens diu, per exemple, que lo normal és que els pares t'estimin, o que la teua parella et cuidi, o que et sentis còmode tot i no dur roba de marca, que pots tocar fons i que t'aixequin, i que l'entorn et protegeixi no et treu força, te la dóna....
sí...mil normalitats que et creuen la cara i converteixen en fang els teus peus de gegant nan...

i estic d'acord amb lo que penseu, això són absurditats que aprenem amb el temps.....per què són evidències, quasi com totes les que apareixen als llibres d'autoajuda.
i és que aquest gènere literari què us penseu que és sino un mirall que ens mostra allò que ja sabem i que portem ben endins però que no som capaços ni d'evidenciar ni de portar a la superfície.....

gràcies als meus espills amb cames sóc com sóc.....gràcies per ensenyar-me tot i no voler ser mestres de res i menys d'un alumne que ha trigat dècades en saber que ho era.

La percepció

2009-03-27T13:22:00.005-04:00

allò que creiem veure, allò que creiem que succeix, allò que tot amagant-ho rera l'escut de "la veritat", creiem que és cert...
això és la percepció.

la nostra particular manera de recaptar informació per processar-la, per respondre i per posicionar-nos....per què fins i tot no dir/fer res és una resposta.

i aquesta percepció és com la nostra visió de les coses, i dèu sap lo molt que trobem a faltar unes bones ulleres per què al final, ni lo gris és gris, ni lo blanc és blanc...

les dioptries són moltes i ocasionades per mil coses....pel nostre passat, per la nostra cultura acadèmica, per la cultura social, familiar...amical...per lo viscut, lo somiat i fins i tot per allò que no ens ha passat....

i per això cada dia que passa crec més que no aprendrem a comunicar-nos sino aprenem abans a percebre...i d'això, com de sentir, com d'estimar, com de ser honest inclús...d'això no se n'ensenya res...això et passa....com les canes, que surten de manera espontànea (segur que algú podria dir-me que la pèrdua de color té a veure amb alguna raó química, però ja m'enteneu....)

i així anem...navegant enmig de foscors i clarors, de blancs i negres, obsessionats en trobar grisos tot creient que això ens acosta més a aquesta realitat que l'únic que té de certa és la seua pròpia inexistència....

navegant, tot perduts enmig d'aquestos mòns de dèu...navegant camí d'una itaca que podriem anomenar també la gran desconeguda....

o com a mínim, així ho percebo.... ;-)

l'hora dels adèus

2009-02-11T12:57:00.004-04:00

hi ha gent que no és nostra.

com a mínim al moment inicial no és nostra.

és d'algú altre del nostre entorn....

són les amistats de la nostra família, de la nostra parella, de persones de la feina, de gent amb la que estudiem, de les nostres pròpies amistats....

i un bon dia, sense dir ni ase ni bèstia, sense cap motiu en concret, es creuen a la nostra vida i deixen de ser dels altres per a ser nostres.

acostuma a passar que no som massa conscients d'aquesta nova propietat.

durant molt de temps, anys fins i tot, aquesta persona serà X, amic/ga, company/a, parent, de Z, tot i que pugui acabar més aprop nostre que no pas la mateixa Z que ens la va fer creuar.....

us explico això per què no fa massa em va arribar la notícia de que una persona molt propera a algú de la meua família, i de retruc a mí, s'estava morint.

un càncer se l'està enduent per davant....

i de sobte, sense saber com... (aquí l'ase i la bèstia era jo clarament), aquesta persona X va passar a ser meua... continuava portant el "cognom" d'amiga de Z, però què coi... era meua...

era del meu entorn, i se n'anava...

i poc a poc començen a brollar aquells sentiments d'apreci que sempre hi han estat i que mai havies estat conscient de que existien....

sí, ja sé que penseu que probablement el que sorgeix és la llastima per una malaltia, però no és això. de veres que no és això, intento ser bona persona però encara sóc molt bord i ranci....

és lo que us dic....de sobte aquesta dona va passar a ser meua, ja no de Z, sino meua....

i vaig anar a veure-la, i la vaig veure bé. paradoxes de la vida....o de la mort, digueu-li com vulgueu.

resulta que la cortisona t'infla, però si sempre has estat un buscall, de sobte les galtones són generoses, i la quimio que et deixa sense un pèl, et permet tenir un pentinat més curtet...més modern fins i tot... i què cony... feia goig X... tot i saber que no arribarà molt més enllà, feia goig....

i al sortir de casa seua, despres d'una visita de "metge" i unes tonteries per fer-la riue, tot caminant cap a casa, amb aquesta pèrdua prevista a curt termini, només vaig poder acotxar lo cap i renegar una estona fent baixar tots els sants....

i és que ja ho cantaven Els Pets, la vida és bonica, però complicada, i si Dèu, amb un fill únic, els més mimats, resulta que l'ha crucificat, què hem d'esperar la resta de mortals que no som iguals....? doncs res...

com diu lo pare nostre, sed liberanos a malo....amén.

lo desgast

2009-02-06T07:36:00.003-04:00

tot ens desgasta. tot.
no hi ha res que no causi impacte en la nostra activitat. fins i tot viure ens va "matant" poc a poc via desgast del nostre cos.
les relacions humanes també es desgasten i de la mateixa manera que fem anar cremetes per reduir el desgast de la nostra pell, ens calen cremetes pel desgast mental que patim en certes situacions...

llastima que les arrugues de l'ànima no es vegin com les altres.... què místic oi? jejeje...sí, místic però cru i real com la vida mateixa.... quantes vegades no intentem veure a traves dels ulls (bonica paradoxa, no ....?)

lo desgast és constant, és com respirar, pot ser gran o petit, amb molta intensitat o amb poca, però és constant.... però podem corregir-lo, podem cuidar-nos, cuidar-lo, podem fer que lo desgast se'n vagi com marxa una taca d'una camisa...

si no ho tenim en compte però, lo desgast ens durà al final.

i probablement allò que ens hi portarà serà un fet petit, gairebé menyspreable... la tradicional gota que fa que lo got sobreeixi.....
i que n'és de complicat recollir l'aigua. tota l'aigua que ha fugit del got.....

Invalideses emocionals

2008-12-05T06:47:00.003-04:00

imagineu-vos asseguts a un sofà enmig d'una cuina americana, barreja de cuina i de menjador amb un toc de bar gràcies als taburets alts.

davant vostre una persona amb la que us uneix una estima molt gran, asseguda a un butacó amb orelles, d'aquells que són l'amant perfecte quan la lectura és lo que és, lo plaer del silenci.

esteu tots dos mirant per la finestra com una canalla juga al parc de davant de casa.

de sobte li demaneu un got d'aigua.

i us diu que no.

i us surt un "però si només és un got d'aigua" i veieu la jerra sobre la barra de la cuina, a pocs metres d'on esteu tots dos.

ho torneu a demanar i us mira en silenci i us diu.

no. fes-t'ho tu mateix.

de sobte, acotxeu el cap, barreja de tristor, d'indignació, de dolor... sense entendre per què no us donen alló tan senzill.

i tot aixecant els ulls, esbiaixant la mirada per no creuar-la veieu les protesi de les cames i unes crosses arropenjades al costat de la porta.

la persona del davant, aquesta que aprecieu tant, no té cames.

no pot moure's sense l'ajut d'aquells estris que ara estàn lluny.

per això no us porta l'aigua, per això ha dit que no....

que estúpid oi? demanar-li a una persona sense cames que s'aixequi i ens porti un got d'aigua.

doncs no sempre la invalidesa és tant evident, tant clara i tampoc és només física.

també hi ha la emocional.

aquella que fa que siguem incapaços de transmetre lo que sentim.

aquella que ens té asseguts al sofà incapaços de donar aigua a la persona que ens ho demana.

aquella que ens fa ser-hi en les grans situacions, els grans drames, els grans problemes....però que no ens permet ser-hi en situacions diàries, quotidianes....

i entenem per ser-hi estar present, ser capaç de transmetre aquelles petites coses que fan que la vida sigui més fàcil, més bonica, més càlida...en resum millor.

cal que tot estigui endolçit i regalimant mel? no, clar que no... però cal que visquem de renda?

cal que visquem d'allò que tots sabem però que ningú verbalitza ni demostra?? doncs crec que tampoc.

la sort (¿???) és que la invalidesa emocional no està mal vista.

els homes ho hem estat històricament...no ploravem, no ens podia agradar la canalla, sempre fora de la cuina a menys que fossim grans mestres o preparessim dinars d'homes, res de ser respectuosos i teòricament sempre molt mascles...bajanades dèu meu!

que algú no sigui massa carinyós o massa proper, tant a nivell de parella, com de família, amics s'entén per què "és bona persona però també una mica així..." i ja està, no importa gens, no és rellevant.... no ho és gens.

no ho és fins que llegim algún llibre d'autoajuda (que per cert no em barrufen gaire) o algún article o algun comentari enganxat al vol que ens diu alló de "el jardí de l'amistat, la parella...el que sigui, s'ha de cuidar sempre, per què si no les plantes moren....i resulta que el nostre jardinet (d'amics, parella, família...etc) està més sec que una altra cosa!!!

i llavors sí... llavors, quan lo carro ja porta temps caient pedregal avall, llavors correm-hi tots... i sí, correm-hi però no ja per salvar-lo si no per què l'hòstia vista des de baix ha de ser impactant....

ens passem la vida demanant un món millor i la part que ens toca, la més propera, la que ens afecta a naltros directament i que sí que podem canviar, no sóm capaços de fer-ho...i és tant senzill com tractar de donar una mica més de carinyo....

sona molt imbècil oi? molt hippie, veritat?.... molt....ja ho sé, però m'és igual. jo ho veig i ho visco així.

però és una llastima que alguns barcos s'enfonsin per què no som capaços de donar.... amb lo que costa trobar-ne un de decent....i si bé les cames no tornen a crèixer, hi ha maneres de tornar a caminar... i potser val la pena fer-ho, no?

L'errada

2008-11-13T06:23:00.003-04:00

algú va oblidar dir-nos que errar és humà.

tot i que de ben segur mos ho va dir i els que ho vam oblidar vam ser naltros... no sé, no importa massa.

el que importa és que sí que ho és.

errar és humà i naltros som la imperfecció amb cames. cada dia que vivim tenim una muntanya d'errades que ens envolten. errades i algun que altre encert.

un mestre d'economia va definir-me les grans superfícies i les seues mega-ofertes com a illots de pèrdues en oceans de beneficis, i aquesta imatge em va agradar.

els nostres encerts són els illots que s'envolten d'oceans d'errades.

penseu que no erreu?

només comunicant-nos ja cometem mil errades.

tant verbal, com para-verbal com no verbalment, en qualsevol mena de comunicació segur que enviem missatges que no volem....

quantes vegades a la gent que estimem li diem les coses d'una manera que no volem?

quantes vegades un acte reflex o impulsiu evidencia quelcom que molesta i fereix?

quantes vegades les nostres invalideses emocionals (un altre dia faré un post d'aquest tema) ens limiten en les nostres relacions humanes i ens porten a extrems que no volem?

què complicat és no equivocar-se, i més encara en un món com el d'ara en que fer-ho està mal vist.

tot ha de ser perfecte.

la nostra aparença, les nostres actituts, les nostres parelles, carreres professionals, fills, cotxes.... tot....i no. no hi ha res perfecte.

res ho és. i quan creieu que ho és, quan realment ho sentiu així... és molt probable que l'amor o la felicitat o l'alegria hagin distorsionat lo suficient la realitat per a que així ho sembli....

....i és una llastima no acceptar l'errada.

per què és l'única manera d'avançar. per què si no t'equivoques és que no has provat de fer-ho diferent, és que no hi ha repte, no hi ha lluita, no hi ha lloc pel cuquet de la iniciativa, aquell cuquet que ens inspira a tenir una vida millor, aquell cuquet que ens ha portat de les cavernes a passejar-nos per la lluna....

i sí... jo m'equivoco.

gràcies a Dèu !! ;)

Lo mar.

2008-05-06T14:18:00.003-04:00

m'agrada lo mar.
m'agrada sentir l'olor a sal, a humitat...

m'agrada fins i tot aquell fred que ens esgarrifa a primera hora, a trenc d'alba, quan la matinada ens enxampa palplantats a la sorra, amb la vista fixada en un horitzó en ratlla que enterra una foscor que more.
m'agrada l'aigua, sempre. quan està en calma o quan les ones blanquejen apinzellant un tapiç de blaus, de grisos, de verds...

qui fos veler per esquintzar-te a cada instant tot navegant-te sense destí ni final.
m'agrada aquest mar que parla, que viu, que enraona. aquest que dóna vida i que a camins mata.
m'agrada per què és una porta que mai es tanca, uns braços oberts, un camí a l'esperança, una fugida possible quan la sequera, mental o física, ens apreti massa.

sempre hi seré a temps....

2008-04-07T14:20:00.003-04:00

quin és el millor moment, el moment just, l'adequat, el perfecte, aquell en que cal pendre la decisió...? quin?

còm saber quan, còm i per què?

què senzill des de fora, tot mirant com si fos la vida d'algú altre, que ho és, emetem judicis de valor i marquem camins i tendències a seguir.

i sempre amb una claretat meridiana, amb una capacitat extraordinària per situar-nos per sobre del bé i del mal...

i a vegades l'encertem.

i és que tota acció comporta un risc, i tot risc genera una tensió, i tota tensió causa alerta però també errades.

i sense riscos, la possibilitat d'errar minva.

i és quan l'encertem, pim pam....bingo!

i quina visió més bona que tenim, què bons consellers que som, quina capacitat per llegir la vida i actuar amb conseqüència, tot cercant un camí que un cop fixat veiem més enllà tot arribant-hi quasi sense esforç.

i a vegades no. a vegades l'errada és gegantina.

i és que tot desig implica un risc, però tot risc genera cautela i vigilància i constant cerca d'0bjectiu, doncs el risc obre la porta a la pèrdua i això ens tensa però també ens injecta l'ànsia de la supervivència, i és més senzill no encertar-la quan ni la victòria ni la derrota ens faràn canviar, i molt més complicat fallar quan en la juguesca s'hi inclou quelcom que no volem deixar.

i així vivim.

envoltats de dubtes i de savis consellers.

de pors i timideses, de vergonyes i misèries, totes serien fàcilment superables si els remeis dels mestres en distància fossin ciències.

......i?

què?

què fem??

doncs res....seguirem aprenent que quan caiem ens aixequem.

seguirem veient com tot allò que superem no sempre és més dèbil que allò que ens venç.

seguirem.

seguirem fins adonar-nos de que sempre hi serem a temps.

sempre podrem començar i ficar-nos al punt zero, motxilla plena però des d'avui.....

Co-responsabilitat. Acceptem-la

2008-02-25T17:43:00.004-04:00

La vida ens pertany. Potser no podem controlar-la ni decidir que ens passarà però si que podem decidir què farem despres de que quelcom ens hagi passat.
Som propietaris de les respostes. Les preguntes les durà el vent, però naltros podem dir què volem i què no volem.

I això ens fa co-responsables de la vida que tenim.
No és fàcil i no ens agrada, però ho som.
Potser no hem triat qui ens estima o tenir una família més gran o més petita, però podem donar resposta a totes les incerteses que se’ns presenten.

Podem decidir donar amor tot i no rebre’l. Per cert, què estúpid que sona oi? Donar amor...parlar d’amor és molts cops com parlar de religió, o de sentiments, o de tot allò que ens fa esgarrifar quan no hi ha fred.

És com la gent que no creu en res, té tot el dret a sentir-ho, a dir-ho, a pensar-ho, però ho ha de fer fins i tot quan el cel és gris.
No val fer-ho només quan la mar està en calma, quan el vent bufa les veles i les ones suaus ens acompanyen tot sent trencades per la nostra fusta. No.
Un ha de ser capaç de viure tal i com pensa, per què demanar que els altres ens facin la vida que volem és fer el ronso, és com el que ganduleja tot nomenant-te sabent que és la forma més curta de dir t’estimo.

La co-responsabilitat. La part de culpa que ens pertoca, o la part de l’èxit si voleu, ara que l’enunciat en positiu s’ha fet dogma.
En el fons és adonar-se i aprofitar, ni que sigui una mica, aquella capacitat que tenim d’entomar cops, de caure, d’enclotar-se en el pou més fosc per acabar rebotant i tornant a pujar.

Voleu un món diferent, un món millor, un món més just. Lo voleu, i tant que el voleu, doncs és senzill. Feu-lo!!!.

Cal, això sí, aixecar-se. Moure’s i sortir de la zona privilegiada farcida de frivolitat on estem i entrar en combat. Talment podriem dir-ho menys bèlicament. El tradicional "arromangar-se". Pujar-se els punys de la camisa i fer feina en la direcció que volem anar i viure.

És possible fer-ho, l’impossible és que passi sol.
Co-responsabilitat. Sí. Podem parir respostes a preguntes i situacions mai imaginades.
doncs, va, vinga, fem-ho!!

viure sense límits, viure sense pors

2008-01-16T18:28:00.000-04:00

què és el que ens limita?

què fa que a camins ponderem tant la nostra actuació?

què ens atura, que ens accelera?

les pors.

vivim, per absurd que sembli, envoltats i dominats per pors.

les podem posar totes en un mateix sac (segur que la psicologia diu que no, però jo crec que és un sac molt important). tenim por als canvis.

podriem dir també que ens fan por les pèrdues (econòmiques, personals, socials, laborals...).

que tenim aversió (o ens fa por) assumir riscos (per què en esència risc equival a pèrdua possible).

i no ens ensenyen a viure amb les pors. d'això se n'apren, per què hi ha coses que s'han de viure per tal d'enfrontar-s'hi i guanyar.

imagineu-vos no tenir por.

assumir que allò que aneu a fer, allò que implica un canvi, si no surt bé, ho entomareu i seguireu endavant, per dolorós que sigui en el moment, us recuperareu, sereu més forts, i el camí no s'aturarà.

en tota pèrdua hi ha un procés posterior que s'anomena "elaborar el dol" (podriem simplificar-ho per un "assumir la pèrdua"), i que bàsicament el que fa ens "permetre'ns" patir i plorar la pèrdua durant un temps, fins que en un periode prudencial (en cas de mort poden ser 12-18 mesos), tanquem el procés i seguim amb la vida que tenim.

podem "elaborar dols" de tot allò que ens implica una pèrdua.

una mort, una separació, una amistat que es trenca, algú que deixa d'estimar-nos, una feina que no ha funcionat, o un somni (el que sigui) que quasi hem tocat però s'ha esquerdat a les nostres mans....

i és que a vegades estem massa acostumats a perpetuar certes situacions posteriors a la pèrdua.

famílies que ploren durant anys el parent perdut, abandonant a nivell emocional i de manera gairebé total als parents que encara estàn vius, donant més importància a la persona que ja no hi és que a tot el col.lectiu amb el que convivim, gent a la que també estimen i a la que també ens devem.

recordo haver conegut, directa o indirectament, la història de moltes persones vídues i/o separades que en el moment de la pèrdua tenient la sensació que aquest "dol" que s'havia fet present no podria marxar mai.

i amb el temps, elaborant, tot i no saber-ho o no anomenar-ho així, el procés es va tancant, i apareixen noves persones que de manera parcial o total acaben farcint d'alegria una vida que semblava que mai més en tindria.

les pors.... hem de lluitar-hi, si perdem la por entenent que podem recuperar-nos de tot, per què tot el que té a veure amb el nostre interior té una capacitat de regeneració gegantina, haurem assolit una llibertat nova.

no serem immortals, però potser més forts que ara, doncs la pau que dóna saber que pots aixecar-te de tot, un i mil cops, té un valor que ens acompanyarà fins la mort.

l'amistat.....

2007-12-09T16:05:00.000-04:00

què n'espereu de l'amistat? d'aquell conjunt de persones a les que anomeneu així, amics,...què? quins drets teniu, quines obligacions tenen....quines són les normes de convivència???

amb el pas del temps us he de dir que he anat rebaixant la llista d'obligacions seues i aumentant les meues, he anat reduint els meus drets i aumentant els seus....

en resum, he passat de la premisa que tenir amics/gues vol dir que estaràn quan els necessiti, a la de que he d'agrair que em deixin ser-hi i que sóc afortunat de que em comparteixin els moments, bons o dolents, amb els que van omplint la seua vida.

i això, aquesta absurditat m'ha alliberat de molts problemes i presions sense sentit.

ara em sento feliç de tenir-los amb mi, de poder compartir la seua vida sempre que em donen pas, ara ja no tinc aquella frustració quan la meua manca d'habilitat expressiva feia que adonar-se del meu estat d'ànim fos tota una peregrinació....
ara tot és senzill, planer, clar....gairebé transparent.

ara quan puc hi sóc, i faig mans i mànigues per ser-hi sempre que se'm dóna l'oportunitat.

ara he entés que la meua capacitat de procés de les seues limitacions, a banda de donar-me raons per entristir-me per tanta manca d'habilitat, no em permetia avançar, i així, tot i ser carregat de raons, el barco s'enfonsava ....per què és molt senzill, per què al final, quan un no pot caminar, i volem sentir-nos aprop, o ens aixequem o arribem al final....

zero drets, cent obligacions.
aplico la tècnica d'abocar-hi tot el sentiment, esperar i veure com la collita dóna fruits....
potser no tot és menjar dolç, potser a camins apareix algun garrofer bord, però fins i tot això té utilitat i servei, encara que sigui per quan "matem" olives i no volem que se'ns facin toves....

aprofito totes les engrunes que m'arriben, cafès, esmorzars, dinars, sopars...passejos a la platja....lo que caigui....

per què la sensació que tinc és que sóc un home solitari i feliç gràcies a aquest entorn que em cuida i al que tracto de cuidar.

llastima que algunes lliçons les aprenem només amb els anys, i que la gent que ja ha marxat no tornarà.....si hagués sentit com sento ara, segur que hauriem arribat a port, però si hagués sentit com sento, envellir no tindria raó....

imagina't que pots demanar-ho tot....

2007-11-27T16:39:00.000-04:00

què faries?
què demanaries??
hi ha camins que hi penso. que m'aturo, tot i no moure'm del sofà m'aturo i penso.
què faria si tingues barra lliure, si pogués demanar tot allò que somio.....

i no tinc resposta, per què si bé és cert que d'entrada pensem en salut, si és que no en tenim, en diners, això sempre per què mai n'hi han prou, en amor, aquí cadascú que faci i/o pensi lo que vulgui/pugui, .....al final, aprofitatn lo silenci que t'envolta, la foscor/claror de la cambra....al final arribes a la conclusió que no pots demanar massa cosa més....

per què ho has tingut.
tot lo que somies, lo més important. ho has tingut a les mans.
i allò que no has tingut, allò que no t'ha arribat, allò només depenia del teu esforç i el teu coratge....

i ja està. segueixes emmudit per què lo silenci diu més que els teus mots i més que el teu cap cot.

hi ha camins que penso que si algú que pogués em digués "imagina't que pots demanar-ho tot..." li diria, no gràcies.... "virgenssssita que me quede como estoy"

poc a poc en silenci, lentament...

2007-11-04T14:26:00.000-04:00

porto temps pensant còm començar a escriure.

temps "viatjant" per d'altres llocs personals, mirant, llegint, opinant, aprenent.... però no sé per què avui, per què ara, per què en aquest moment....

com si això fos important.
com si em calgués quelcom especial per justificar-ho....

i no... no m'en calen de raons.

em ve de gust. com viure.
avui, ara, just a l'acabar el dia.....ara ha sortit el sol.....