avui va d'educació i formació.
no fa massa dies, fent zàpping vaig retrobar-me un programa (Hermano Mayor) que tracta de fills problemàtics.
no, no, quan dic problemàtics no dic com jo o com aquell nebot o cosí vostre no, no... parlo de problemàtics de debó.
de fills/es (la igualtat que hem assolit amb més velocitat és la de l'estupidesa i la frivolitat, elles poden ser-ho tant com ells) que són incapaços de fer res a casa i que menyspreen amb violència fins i tot als seus pares.
els pares desesperats truquen a la tele i hi envien un xicot d'uns 40 i pocs, ben plantat, farcit de sentit comú i seny, que s'enfronta a qui sigui.
no, no penseu que és un "matón" que vé a acollonar al personal, no, no... és un paio pràctic.
que ta filla t'engega a la merda dient-te que ets una inútil i una desgraciada i que com li tornis a entrar a l'habitació sense permís se n'anirà de casa, doncs ve lo paio aquest i li diu, ok, molt bé...aquí tens la motxilla.
i li dona una bossa.
te'n vols anar? veste'n.
i amb aquesta cosa tant senzilla comença la negociació....
és un programa dur, molt dur, per què tot i que focalitzem de seguida a sobre del descendent impertinent, a mesura que passa el programa, tot veient actuar al "primo-sumosol", el que et va venint al cap és còm ha pogut passar?
còm pot ser que algú de la teua pròpia família hagi sortit tant radical???
i no pots evitar, o així em passa a mi, a pensar que la gent no creix de repén.
que la teua canalla no passa dels 2 anys als 10 de cop, i dels 10 als 20... no....
i que o bé hi ets al costat, educant, formant, donant suport en tots els aspectes, o algunes coses s'aniràn torçant... i pot passar que algunes es torçin del tot....
i llavors, en el moment tràgic demanarem una mica de sentit comú quan és una eina totalment desconeguda, tant per l'individu com pels pares...
alguna cosa no hem fet bé aquestos darrers 40 anys, i l'hem cagada molt.
ens vam creure que pagant el creixement i donant carrera ja ho feiem tot, i no.... no té res a veure.
sino per què us penseu que alguns dels drogadictes i perduts són de classe alta, per què no n'hi ha prou.
sempre poso lo mateix exemple.
mon oncle, el que em dóna el nom, és pagés. té troços de terra, olivers, ametllers.... de tot una mica per què li va, aquest rotllet agrícola li va molt... i que duri.
doncs això, té cultius diferents, però molts cops el tractament no és igual. un camp d'olivers et demana X i un altre Z.... doncs els fills són iguals, camps d'olivers que et demanaràn coses diferents.... tractar de dormir tranquil per què els has regat tots igual no és una bona idea.
i no podem canviar tota l'escola...cosa nova que sorgeix, cosa que li enxufem, seguretat vial, classes de cuina... per no parlar d'educació sexual.... venga...alegria...
i no, no n'hi ha prou, per què no podem derivar-ho tot a l'escola... hi ha un paper que és nostre, i no podem defugir-lo tot esperant que "com que els hi he donat lo mateix....."
lo món canvia.
la veritat, les veritats, segueixen sent lo que eren.
parcials, totalment parcials i finites...
ni la feina ens durarà tota la vida, ni tenir carrera és garantia d'èxit.
esforç, esforç, esforç i esforç.... això, amb valors, amb actituts, amb respecte......amb amor, per figaflor que soni.
això sí que és etern. això sí que és garantia d'èxit, per què amb tot això, passi el que passi, podràs seguir caminant.....
seguim en contacte.
