Déu vos guard, ja he tornat

bones....la porta s'acaba d'obrir, deixeu que corri l'aire....

:-(

Cada dia, de camí al gimnàs (sí, aquell que només té efectes sobre el meu compte corrent) passo per davant del cementiri.
Està enmig d'una zona industrial, amb l'afegitó de que a sobre just davant hi ha una discoteca o com es diguin ara aquests llocs on la canalla i els canalles van a cremar la nit.
Sempre em genera un pensament, se m'atura el temps i no puc evitar fer una ullada a aquells nínxols, tant iguals i tant diferents....
No hi tinc a ningú allí... és d'una ciutat on no hi ha ningú que m'importi, ni tan sols conegui....però sempre emmudeixo, mentalment fins i tot, al passar-hi.
La mort segueix sent lo que sempre ha estat....una merda gegant.....
Tinguis l'edat que tinguis, ho és....per què deixant de banda creences i religions, pensaments i raons...el que sí segur que és, és un punt i a part... un punt i final.

Fa anys algú a qui estimava va decidir plegar. Va petjar el botó d'stop, i va baixar. Sense més, sense menys...

I no hi ha ja culpa a la meua ànima, només aquell regust amarg, quasi etern, imperceptible però present, de potser....potser jo...no sé...

No sé què dir-te, amic no sé què fer.... només que cal seguir, assegut al seient, mirant per la finestra...cal seguir per moltes coses, però sobretot per la resta de gent del bus....gent que mereix un món en color tot i que tu l'hagis viscut gris, gent que podria perdre's si tu no els ajudes a fer camí....

qui fos mocador per aixugar el teu plor, amic
qui fos serenor per trobar un mot farcit d'aire
qui fos res més per donar-te coratge....

quina merda.....

2013....i ara què?

han passat 146 dies des de la meua darrera entrada...
quelcom que en la vida ordinària és molt de temps....a les noves tecnologies, al món virtual, a la xarxa....és una eternitat...
 

sembla com si vingués del més enllà....tot i que tantmateix em sento més com un cometa halley que no pas com un fantasma d'altres nadals...

podria excusar la meua absència... però l'argumentari seria difícil doncs segueixo tastant restaurants i fotent-los a parir per oblidar les obvietats i perdre's en la màgia que duen a les mans....
no, no tinc excusa...però us diré que mandra tampoc ha estat...
mil idees al cap, mil coses bullint....mil històries i mil processos simúltanis tot cercant una X, quelcom que no sé si és incògnita o només impossibilitat de resoldre....el que si que sé que no és, és pornogràfica....

hem viscut desil.lusions, algunes sorprenents, d'altres per més predictives, ara ho dic, no menys doloroses...
hem viscut gairebé pèrdues que al no ser-ho ens han provocat alegries, contingudes, per què l'emoció sempre ha d'estar embolcallada, tot esperant el moment idoni per lluir-la....per desgràcia molts cops aquest lluiment només és possible davant una caixa de fusta o veient com un vent sendreja l'horitzó en silenci....
hem viscut a la vora del penyassegat, com sempre, patint per un mateix i una relliscada...però també veient caure construccions, edificis, projectes....alguns d'extrema fragilitat i d'altres que tot i que semblaven gaudir de l'eternitat gràcies a una flexibilitat màxima, també han saltat barranc avall....

hem dit t'estimo als que estimen...i això ens ha permés dormir tranquils...
hem tractat de ser honestos, de donar més que rebre, de no aprofitar, de no malvendre allò que valem i que no té preu i per això algú regala....
hem tornat a despenjar telèfons, entregant una nit al mes, per dir als que volen plorar que tenim una esquena on fer-ho, als que volen cridar i pregar, que som amb ells per revaloritzar el que sí que tenim i no pensar tant en tot el que ens falta.... per dir-los-hi als que volen deixar aquest món farts de tot, que no, que no cal fer-ho avui...que una solució definitiva no és la millor resposta a una situació puntual...i què és si no la vida més que una línia formada per situacions puntuals...

hem fet moltes coses i seguim amb ganes de continuar....per què tot i que lo món s'havia d'acabar segons uns aquí seguim...caminant i sommiant, igual que valtros....

de ben segur que us heu plantejat un munt de coses, cada any és igual...i cada any la llista s'encapçala igual.... cadascú la seua, però sempre igual....

deixar de fumar, anar al gimnàs, aprimar-se....
llegir més llibres, anar més al teatre, veure més cinema al verdi (v.o.s.)...
pujar al mont-caro, l'annapurna, l'himalaia o fer senderisme a tanzània....
dedicar més temps a la família, fer un voluntariat, ....
montar alguna cosa amb amics, sigui un bar, un club d'escacs o aquell calendari benèfic en pilotes que lo seny mai et permet fer....

jo sempre la començo igual.....
ser feliç
al 2013 vull ser feliç.....

hi ha gent que de seguida preguntaria, però i ara que no ho ets? què et passa??...però què....?

no parlem massa de la felicitat, de la gent que apreciem, del que arribem a estimar....no, no ho fem...
i si ho fem, és tan histriònic que no sabem com treballar-ho...a vegades donar-li una abraçada a algú i fer-la durar més del segon estandaritzat, tot aprofitant la proximitat per dir allò "déu meu que bé que siguis aquí" no generarà incomoditat...generarà gel...per què això de sentir coses i expressar-les és de xiques.....

no sé què em passarà aquest any....per sort i com la resta de la gent, mai ho he sapigut....
sé que anem a fosques encara....i no, no parlo de diners....
a fosques però cada cop més aprop de la llum....de trobar-nos a naltros mateixos, de reconeixe'ns de tant en tant quan el mirall ens torna alguna cosa....

no sé què ens espera......però tinc ganes de caminar.....

sí...teniu raó...quin rollo per ser dia 1....si tot l'any és igual anem esborrant la web :)
jo potser us ho recomanaria i tot....

14 cases.....

he viscut a 14 llocs diferents...
no, no, no tinc en compte els llits en que he dormit (bruts que sou coi!) sino les cases on he viscut...

ja en duc 14....

i no, no tinc mil anys...i no, no he fet mil erasmus....

quan vivia amb els pares, entenent com a tal un nucli conjunt o no, vam canviar força...
com que veniem de la misèria, cambrer i netejadora donen pel que donen i ho dic amb respecte, millorar era fàcil...i més quan hi havia ganes per fer-ho.....

unes ganes, que ara no toca ja ho sé, la canalla no té...

i és que l'hem parida ben malament a la canalla.....

primer de tot
no tingueu fills aviat, disfruteu!!!!
i clar...ara, que vora als 40 encara hi ha gent plantejant-se tenir família, tothom s'extranya....

despres
estudieu
estudieu que si estudieu arribareu lluny.....
i ara clar, han estudiat molt, però no han pencat gens....o sigui...que tot teòric, uffffffffffff...

una més...
no, no...lloguer no, que és tirar els quartos...
compreu.
compreu....
però compreu béeeeeeeeee....va, ja us ajudem....
i ara clar...la casa definitiva resulta que és de tot menys definitiva....

una altra
no, no canviïs de feina home, que això d'anar canviant...lleig, mooooolt lleig,....

ho sento...perdó...m'he despistat...
sóc l'  "abuelo cebolleta"....batalletes i més batalletes....ho sento.. mil excuses..

lo que us deia...14...14 domicilis diferents en la meua vida.....no està mal, oi?
i els recordava....i pensava que mai hagués dit que em mouria tant...

sabeu lo millor?
que lo món segueix rodant...
sense parar :)

abraçades

the gamba's day

la gamba és un animal
una bestiola del mar...
un ésser màgic que val més del que costa, tot i que a camins no costa lo que val...

amb la família hem montat lo dia de la gamba....
lo president serà el meu cognom....i la resta farem de tot....
per què us preguntareu?
doncs, bàsicamet per què sí...

per què estic cansat d'esperar dies "puntuals" per celebrar res...
moments estel.lars per que lo món s'aturi per gaudir de l'instant...

si amb lo meu nom vaig fer arrós....
amb lo cognom faré gambes....
i qui no entengui les raons que no en busqui
que les paraules són mots
iguals que fets som "sommys"...

i la raó no és d'altra que tot i no tenir-ne, quelcom em batega...
que tot i no gaudir-ne, a camins m'espetega
i lo pit tremolós
que no està brut,
que només té pols...
tot i que és buit
i que no es dolç....

no hi ha raons...o si....
però no hi ha llums en la foscor...

nous camins, nous horitzons...el mateix destí

som u de juliol...
u de juliol i jo començo un nou camí.
enmig d'aquesta tempesta, quasibé eterna, quasibé infinita, servidor diu que un altre món és possible i es llença a buscar-lo.


un altre món?? sí...
un altre món laboral....una altra relació de dependència amb la feina, més enllà dels diners.


m'he fet empresari.
sona gegantí, tant que fins i tot és molt senzill enriure-se'n per què de tant gran que sona no hi ha ni tant sols prou vent per omplir-ho...

empresari de què?
doncs de problemes..... sempre he treballat a empreses amb problemes, sempre.
per què en el fons no hi ha massa empreses que treballin bé...
tenim un estil característic...aquí tot es fa amb el tradicional "salto de mata"....i com que a sobre m'ha tocat la sort (o no) de viure la década prodigiosa (on la corretja del gos era de llangonissa però fins i tot l'abriguet que li posavem també ho era!!)....això s'ha elevat a l'enèsima potència.

portava molt temps llençant la pregunta del milió a la gent que estimo...
els propers 30 anys, què vols fer amb la teua vida....???
i si bé és cert que servidor és una mica cul de'n jaumet....(defensar això dóna per un post séncer!), despres de mig any posant en solfa (amb festa final per sis-centes persones, consellers i batlles inclosos, a un teatrillo del poble del costat),  d'arreglar deia, el típic negoci que només sap funcionar quan el mercat "devora" els productes que vens....i davant la possibilitat d'engegar-ne un altre d'un estil similar, doncs m'he decidit a constituir una societat i llençar-me a l'aigua, piragua col.locada i rem en mà, per començar a avançar cap al meu horitzó...

no sé què passarà, de fet és ben probable que la vida segueixi sent com és....bonica, preciosa, però complicada...

i igual no aconsegueixo captar clients....o els faig però no em paguen....o em paguen, però no em quadren els números.....què sé jo!!

sí, sí...teniu raó....en un moment com ara, amb la que està caient (com us agrada aquesta pxxx frase!!), servidor trenca les normes i diu que vol provar-ho sol...

i tot i ser un acte bonic, noble si és que esteu tobets, no per això ha de ser exitós....
però vull provar-ho...vull tractar de deixar de somiar i posar nom a allò que tants cop he escrit....

i a vegades tinc por....
hi ha gent que es sorprèn...si tens por per què ho fas....
és que sense por seria inconscient.....i si no provés tot lo que fa por, la vida seria grisa....
i què coi... hem vingut a pintar-la de colors, no ?....

de fet.... és com estimar....
lo primer cop que estimes, que estimes de debó.... i s'acaba.... t'ofegues.
l'aire no passa de la llengua...
la gola s'asseca per què no pots engullir....
lo pit et comença a fer mal com si un peu te l'estigues esclafant....
i mores....
saps que mores
notes que mores
ho veus!!.....

però no....
i en son demà, o mil segles despres, te n'adones de que ets immortal...que no moriràs per amor... i que un cop curat tornaràs a estimar.....i la por et ve i et diu compte, vigila, ves al tanto!! que quan s'acabi (no et diu que igual no s'acaba) patiràs....

i et sorprens....embadalit.....mirant endavant....i pensant....
no moriré....patiré fins lo darrer glop d'aire....però no moriré....
i en front de les teues pors que com figures fosques t'acompanyen, fent-te creure que t'ajudaven a caminar.... agafes impuls....
i corres.
i t'abraones sobre el penyassegat......

no moriré...................

doncs en això....igual.....

igual que vam preferir gastar-ho tot en ensenyament enlloc de cotxes, ara hem decidit gastar-ho en un projecte que mos pot fer somiar....

i allà vaig.... sense por.....corrents cap al penyassegat.....
i quan lo vent m'acaroni us juro que cridaré el vostre nom.....

no sé si guanyaré...si hi haurà triomf o no....
no m'importa... no he vingut a guanyar.....
he vingut a lluitar fns al final...

això sí, us ho reconec, s'ha d'estar sonat per engegar una nòmina segura per un possible futur.....s'ha d'estar boig per estimar i confiar quan fa un segle que no ho fas....

però ja ho diu la cançò "...diuen que estic una mica boig, que tinc lo cervell...."
ci vediamo pronto

Mosquits i tonyina, mosquits i tecnologia

ha arribat l'estiu....
semblava que li costava però ja és aquí....
l'hivern s'ha fet llarg....la primavera curta...i la barreja ha estat interessant.
l'altra nit, sopant a casa d'uns amics, vaig veure aquest aparell de la foto....

feia anys que no en veia cap...i els records van venir al meu caparrot...

al segle passat, a la terrassa del Tiet Juanito i la Tieta Carmeta (acs), sempre n'hi havia...
als estius sempre queia algun soparet....amb congre, amb musclos, amb tonyina roja (que resulta que era "atun", però del de veritat, i a sobre no era blanc com lo de les llaunes de ma mare)...

m'encantava el congre fregidet.... ufffffffffffff mon tiet era un màquina pescant, la de vegades que m'he tirat en cara no sé capaç de fer-li més cas cada cop que em parlava de lo xulo que era passar una nit al port... a l'escollera, de racó en racó... "amagant" els éxits, parlant amb d'altres pescadors i sentint com les ones acompanyaven tot veient als barcos que esperaven en front del port que arribés en son demà per entrar a carregar/descarregar...

i sempre hi havia aquests aparatets per evitar que els mosquits trinxessin a ma tia i a mi, que teniem un do per atreure als mosquits....

no recordo els anys que fa que ja no hi són...
recordo això sí lo molt que em cuidaven...lo pot de galetes maria que hi havia al prestatge de la cuina.
aquella vegada que vaig quedar-m'hi uns dies, ma mare estava a l'hospital, i havent agafat la grip, la llet era dolenta.... dolenta per què duia mel i ma tia no deia res, no fos cas que jo em posés tontet i no me la begués...
recordo també un dia que anant de visita a l'hospital, va haver-hi una època en que teniem un abonament, la de vegades que li deia a la mare que qualsevol dia li posariem lo nostre nom a una planta, al sortir-ne, havia plogut, i ma tia, al matí, havia anat a la perruqueria (es cuidava molt ella, era fantàstica lo que s'espavilava per fer rendir l'armari, crec que va inventar lo "fons d'armari") i la vaig cridar....

tieta, vine, vine... deia jo, amb cara de bon xiquet, mig arropenjat a un arbre primet....tot mirant-me la sabata
què vols?
i patapam...començo a sacsar l'arbre i la vaig posar perduda....

dèu meu... si aquell dia no em va matar, no em mataria mai....

li vam explicar a  ma mare en son demà... i lo que li va costar no riure, fins i tot em va caure un cartxot, tot i que ma mare anava mig somrient....

.....sí, sí.... la nostra memòria té aquestes coses...se mos activa amb lo més tonto a vegades...

va per valtros tiets... gràcies per ser-hi....