Valors

què són els valors?
no sabria massa bé com dir-vos-ho. a les mílicies existia un cosí pobre d'aquéstos, que a més a més es donava per fet que anava de sèrie amb tots els que erem allí.

podriem parlar d'una llista de creences, de sentiments... no sé.. m'agrada dir-los-hi valors per què crec que ho tenen, tot i que no es puguin compra o vendre i no siguin comercialitzables, són molt valuosos.

alguns d'aquestos valors que us comento són l'honradesa, l'honestetat, l'ètica, el respecte, la moral.... i sí, tots haurien d'anar entre cometes per què dits en solitari, o distrets dins un text com he fet jo ara poden sonar fins i tot rancis.
per exemple... "la moral és bàsica en qualsevol societat que vulgui crèixer"
dit així sembla que parlo amb criteris religiosos, catòlics, apostòlics i romans...i no és això, la moral és allò que ens diu que hi ha coses que estàn bé i d'altres que no, i per aquesta moral és per la que fem blanc o negre....per això no ens saltem la cua del cinema o no aparquem al reservat per a minusvàlids...

us parlo d'això dels valors per què porto dies emprenyat. molt emprenyat.
el cas palau de la música, el Fèlix Millet, el Jordi Montull i la Gemma Montull (aquests dos darrers són, obvietats a banda, pare i filla), un director general, l'altre director administratiu i l'última directora financera, estàn, a dia d'avui, en un xup-xup per macro-estafa i malversació de diner públic.

s'han endut entre 10-12 milions d'euros, uns dos mil milions de les antigues pessetes.

ho han fet falsificant factures, cobrant diners en negre i fent passar a nom del palau despeses personals com un viatje de les famílies Millet-Montull a les Maldives...

i no ho entenc.
no entenc còm és possible que això hagi passat.
digueu-me imbècil, però no ho entenc. mai he pogut entendre per què es roba quan no es passa gana.
per què la gent amb diners roba així, amb aquesta impunitat, amb aquesta calma, amb aquesta serenor....

per què gent que té, teòricament, unes creences i uns valors, roba sense miraments, a mans plenes.... no ho sé...

i cada dia que passa penso més que els lladres més perillosos són els que duen corbata, que el que li fot la bossa a la senyora que passeja o li furta la cartera mentres la veu com embadaleix amb les gambes rojes de la parada, són miserables i han de ser castigats, però alguns dels que van donant lliçons d'honestetat i moral el que acaben donant-nos és un bon susto.

i ja tremolo, per dir-ho d'alguna manera, que es puguin lliurar de la presó gràcies a que hi hagi alguna esquerda legal, alguna valoració positiva del seu penediment (¿????) o qualsevol mena d'argúcia jurídica que el seu advocat (Pau Molins Amat, casualment germà del polític retirat Joaquim Molins Amat que és amic del Fèlix Millet des de fa dècades i amb qui quasi va a la presó (el Molins es va lliurar per què ja era parlamentari) quan lo de Renta Catalana (us deixo aquest link de La Vanguardia - copieu-lo al navegador http://hemeroteca.lavanguardia.es/preview/1983/05/05/pagina-30/32961340/pdf.html?search=prision Renta Catalana)


i no sé, però jo crec, (vaig a fabular per què si ells tres són quaranta, naltros, allò que anomenem societat civil, només podem ser Alí Babà), que estaria molt malament que apareixès un super-heroi , sense poders però armat, que fos vengatiu, i ja posats bord, no ve d'un pam, i que a cop d'escopeta anés un per un dels corruptes i els anés deixant secs i tirats a una cuneta... ho trobaria molt malament, molt...per què és pecat, i jo com a creient que sóc (tot i que de tant en tant faci baixar tots els sants amb renecs milenaris transmesos de iaios a nets) no ho trobaria gens bé... gens....

seguim en contacte...

la llista, o la carta als reixos, o diga-li com vulguis...

avui m'ha explicat còm li va la vida.
m'ha dit que té un novi sis anys més jove, aberrant fa cent anys, modern avui...
m'ha comentat que si bé és cert que la tristor no se li esborra, en el fons no està tant malament, va fent....

i aquí estem vivint la vida com si la meta no fos la mort si no lo port despres de la tempesta.

i sí, potser sí que els catòlics tenen (tenim?) aquesta creença del més enllà, però no vaig per aquest costat avui.

vivim i anem fent.
com si la vida fos això mateix.
viure i anar fent.

quan vam deixar de somiar, de desitjar, de voler una vida plena i satisfactòria, quan fa que vam llençar-nos al buit sense mirar, només pel plaer de volar...

i anem fent, anem tirant, i és cert.
tirem lo temps, lo tirem com si fossim milionaris en aquesta matèria, com si els 40 d'ara seràn iguals que els 50 d'aquí un temps o com vam viure els 17....i no.

a camins mos aturem i ho veiem clar.
segon que passa, segon que se'ns ha escapat i rera ell la possibilitat de que sigui especial.

no sé....
l'he vista bé, feliç...trista, però feliç, de fet, si sóc síncer l'he vista conformada, que és molt diferent, però bé...és igual... la felicitat com la veritat va per bocins, i hi ha gent que amb lo seu dorm molt tranquila...

cada principi d'any faig la carta al reixos, com si fos un xiquet revoler...
poso allò que desitjo per l'any que comença.
sempre l'encento amb un ser feliç, la segueixo amb un ser capaç d'estimar i de deixar que m'estimin.
que la gent que aprecio estigui bé, que em continuin apreciant i que em deixin ser a la seua vora, a un milimitre o a mil segles de distància, és igual...per què fins i tot així em sento aprop.

i afegeixo més coses, algunes beneites, com aprimar-me o ser capaç de desacomplexar-me i no trobar-me com lo geperut de notredam (ostres lo geperut quan ha plogut i amb quins monçons des que la vaig veure al cine....) i d'altres més profundes, tenir canalla i omplir de plors, badalls i com no de pantalons curts i genolls pelats (els pets), de berenars de pa amb vi i sucre o de nocilla, lo codonyat ja no els hi podré vendre fins que siguin grandets i els hi col.li en una amanida...

la llista hi és sempre...cada any.
i a vegades triomfo, i d'altres no, a vegades ploro, a vegades tremolo, a vegades ric i d'altres em limito a donar gràcies de tenir salut i faena...

però hi ha de ser, hi ha de ser per què no vull anar tirant res...no.
no sóc tan ric.

seguim parlant...bones vacances...

Flexibilitat vs intolerància

sóc intolerant.
no és políticament correcte, però ho sóc.
m'ho estic treballant, no per ser-ho, no sóc tant bord i/o ranci, sino per canviar, per guanyar flexibilitat....

no sé si parlo de gimnàsia o de ves a saber què, però sí, vull ser flexible i deixar la intolerància.

en què sóc intolerant?
bàsicament amb la estupidesa.
però també amb la prepotència, amb l'ostentació d'una façana que només és de cartró.
amb la ceguessa voluntària, amb la por, amb mantenir-se vestit quan ens estem despullant.

fa dies que hi dono tombs, dies en que em pregunto per què, per exemple, la submisió és una actitut que no tinc, ni sexual, ni humana....(la sexual podria fins i tot ser divertida, no tinc massa informació ni pràctica ni teòrica), i l'humana és francament miserable.

i sóc exigent.
insubmís i exigent....un "regalu" de paio....

i és que no accepto la mediocritat d'aquelles persones que ocupen posicions importants i sembla que només valoren el salari i el cotxe que els hi han llogat....
i sí, sóc intolerant, per què tinc una hipoteca que m'ho permet, per què tinc una vida senzilla tot i col.lecionar estrelles michelin i per què no... no callo.
no callo quan els que estàn de tornada de tot volen fer-me la prova del nou i jo els hi dic que val, que sí.. que molt bé, però que no.
que de la teoria a la pràctica hi ha un salt, i que haver triomfat en el passat no és garantia 100% de res, i menys si no saps quina part has provocat tu i quina part depèn de la sort de dedicar-se a vendre pisos just dos anys abans del boom....
i que no, no, i no....escoltar a algú que ha triomfat no és com un text en word, no pots fer un "copy paste" i a còrrer... no pots.

i emocionalment sóc igual de capullo, dic lo de capullo per què aquella persona que creu que és dèu nostre senyor quan li dius que no, que no ho és, doncs li costa d'entendre... i passés a ser un capullo.

i vull ser tolerant, més que res per què m'aproximarà a la felicitat, com a mínim de la manera que m'agradaria acostar-m'hi.
sempre diuen que la inconsciència és la manera més senzilla, però també és la més pobre.

no res... lo de sempre, quatre ratlles genèriques i teòriques, tot buscant que siguin pràctiques...

Creieu en res?

Podria començar demanant-vos si sou creients, però abans caldria saber què és ser creient.

Quina diferència hi ha entre creure en qualsevol religió (abrahàmica, multiteista...)o en un xamman indi connectat amb la mare terra?
doncs els catòlics us diràn (jo m'hi hauria d'incloure) que no té res a veure, que una cosa és parlar de Jesús (sigui fill de Dèu o profeta del mateix) i una altra de la mare terra i totes aquestes bajanades de la natura.
jo no m'hi incloc per què no ho penso exactament així.
penso, de fet crec, que hi ha dèu. que hi ha quelcom superior que ens ha possat a sobre d'aquest món...segurament ho penso, en part, per falta de cultura i coneixement, però m'és igual que aquest dèu creés a Adam i Eva, que posés sobre la terra una cadena d'ADN capaç d'evolucionar i crèixer.
també penso que fa dos mil anys, a lo que avui és Jerusalem capital jueva, llavors cituat romana, i sempre ciutat palestina, hi va haver un home anomenat Jesús que va patir un sacrifi salvatje i cruel com a punt màxim (la cirereta, tot i que no és que soni frívol, sona gairebé imbècil, però què hi voleu fer, lo ruc dóna pel que dóna...)doncs això, punt màxim despres d'una trajectòria humana que va donar peu a les tres religions més importants del món, avui, 2.000 anys despres....

però també respecto.
respecto a la gent que creu en la mare terra, de fet, sóc "pro-montserratí" (crec en la mare de dèu de montserrat) i crec que és negra no pas per les espelmes i el pas dels anys, sino per què els cristians es van apropiar d'una zona de culte mil.lenària pre-existent a Montserrat i que parlava de la mare terra, mares de dèu negres, com la terra....

ja. estic d'acord.
us sona a extrany, de fet penseu que estic o bé patrocinat per whisky barato del LIDL o bé senzillament estic sonat.... i si bé és cert que l'alcohol m'agrada (sobretot armagnac "dartigalongue" o "laberdolive") a poder ser previs a la dècada en que vaig nèixer (o sigui d'abans dels 70), també és cert que m'agrada respectar el que pensa la gent, sobretot quan les coses no li van bé, sobretot quan senten que la mort truca a la porta, d'ells o un familiar, o quan els problemes venen a tones....
m'agrada llavors per què és quan tothom fot mà (perdoneu-me el comentari) al que sigui quan hi ha alguna cosa important, per això m'extranya que ningú faci feng-shui quan la seua mare està morint-se a un llit.
i sí, m'he passat, he estat molt bord ara mateix. però què voleu, un cop més, i repetint-me que no citant-me, lo ruc dóna pel que dóna ;)

res.... que volia parlar de respecte, de coses que m'importen, no sé... volia fer-ho ara, mentres hi ha gent veient un partit de futbol i jo estic pensant que aquell merlot de la conca de barberà està collonut tot i tenir un promotor immobiliari en el procés de fabricació....al final resultarà que no podem jutjar res per les tapes...ja ho cantava Bo Didley, you can't judge a book looking by its cover...

Espills amb cames

Segur que els veieu. Segur que més d'un cop heu tingut aquesta extranya sensació de que una persona us fa de mirall. De que us llença a sobre allò que sabieu però no veieu, que us mostra algunes virtuts pero sobretot defectes....

Són èssers exemplars, bé, millor dit, exemplaritzants (a saber si aquest mot existeix)....i no per què siguin persones amb actituts envers la vida o per tenir formes d'actuar d'una manera especial, no
són persones que viuen, de forma corrent, sense adonar-se'n, d'una determinada manera que us fa replantejar tot el que heu fet/viscut/pensat....etc.

i passa per què al final, allò que anomenem "normal" per naltros, per cadascun de naltros, és així únicament per naltros, per ningú més.
i sí, és cert, hi ha "normals" per tot arreu, i és que a vegades confonem quotidianitat amb normalitat, permetem que l'estadística ens marqui la vida, oblidant que per molt que si som dos i tu et menges dos pollastres, l'estadística dirà que lo "normal" a casa nostra, és un pollastre per persona....i serà cert.
incomplert però cert....per què jo seguiré passant gana.....

i així, arriba aquest espill amb cames (espill o mirall, tot és correcte) i ens mostra d'altres normalitats...

ens diu, per exemple, que lo normal és que els pares t'estimin, o que la teua parella et cuidi, o que et sentis còmode tot i no dur roba de marca, que pots tocar fons i que t'aixequin, i que l'entorn et protegeixi no et treu força, te la dóna....
sí...mil normalitats que et creuen la cara i converteixen en fang els teus peus de gegant nan...

i estic d'acord amb lo que penseu, això són absurditats que aprenem amb el temps.....per què són evidències, quasi com totes les que apareixen als llibres d'autoajuda.
i és que aquest gènere literari què us penseu que és sino un mirall que ens mostra allò que ja sabem i que portem ben endins però que no som capaços ni d'evidenciar ni de portar a la superfície.....

gràcies als meus espills amb cames sóc com sóc.....gràcies per ensenyar-me tot i no voler ser mestres de res i menys d'un alumne que ha trigat dècades en saber que ho era.

La percepció

allò que creiem veure, allò que creiem que succeix, allò que tot amagant-ho rera l'escut de "la veritat", creiem que és cert...
això és la percepció.

la nostra particular manera de recaptar informació per processar-la, per respondre i per posicionar-nos....per què fins i tot no dir/fer res és una resposta.

i aquesta percepció és com la nostra visió de les coses, i dèu sap lo molt que trobem a faltar unes bones ulleres per què al final, ni lo gris és gris, ni lo blanc és blanc...

les dioptries són moltes i ocasionades per mil coses....pel nostre passat, per la nostra cultura acadèmica, per la cultura social, familiar...amical...per lo viscut, lo somiat i fins i tot per allò que no ens ha passat....

i per això cada dia que passa crec més que no aprendrem a comunicar-nos sino aprenem abans a percebre...i d'això, com de sentir, com d'estimar, com de ser honest inclús...d'això no se n'ensenya res...això et passa....com les canes, que surten de manera espontànea (segur que algú podria dir-me que la pèrdua de color té a veure amb alguna raó química, però ja m'enteneu....)

i així anem...navegant enmig de foscors i clarors, de blancs i negres, obsessionats en trobar grisos tot creient que això ens acosta més a aquesta realitat que l'únic que té de certa és la seua pròpia inexistència....

navegant, tot perduts enmig d'aquestos mòns de dèu...navegant camí d'una itaca que podriem anomenar també la gran desconeguda....

o com a mínim, així ho percebo.... ;-)

l'hora dels adèus

hi ha gent que no és nostra.

com a mínim al moment inicial no és nostra.

és d'algú altre del nostre entorn....

són les amistats de la nostra família, de la nostra parella, de persones de la feina, de gent amb la que estudiem, de les nostres pròpies amistats....

i un bon dia, sense dir ni ase ni bèstia, sense cap motiu en concret, es creuen a la nostra vida i deixen de ser dels altres per a ser nostres.

acostuma a passar que no som massa conscients d'aquesta nova propietat.

durant molt de temps, anys fins i tot, aquesta persona serà X, amic/ga, company/a, parent, de Z, tot i que pugui acabar més aprop nostre que no pas la mateixa Z que ens la va fer creuar.....

us explico això per què no fa massa em va arribar la notícia de que una persona molt propera a algú de la meua família, i de retruc a mí, s'estava morint.

un càncer se l'està enduent per davant....

i de sobte, sense saber com... (aquí l'ase i la bèstia era jo clarament), aquesta persona X va passar a ser meua... continuava portant el "cognom" d'amiga de Z, però què coi... era meua...

era del meu entorn, i se n'anava...

i poc a poc començen a brollar aquells sentiments d'apreci que sempre hi han estat i que mai havies estat conscient de que existien....

sí, ja sé que penseu que probablement el que sorgeix és la llastima per una malaltia, però no és això. de veres que no és això, intento ser bona persona però encara sóc molt bord i ranci....

és lo que us dic....de sobte aquesta dona va passar a ser meua, ja no de Z, sino meua....

i vaig anar a veure-la, i la vaig veure bé. paradoxes de la vida....o de la mort, digueu-li com vulgueu.

resulta que la cortisona t'infla, però si sempre has estat un buscall, de sobte les galtones són generoses, i la quimio que et deixa sense un pèl, et permet tenir un pentinat més curtet...més modern fins i tot... i què cony... feia goig X... tot i saber que no arribarà molt més enllà, feia goig....

i al sortir de casa seua, despres d'una visita de "metge" i unes tonteries per fer-la riue, tot caminant cap a casa, amb aquesta pèrdua prevista a curt termini, només vaig poder acotxar lo cap i renegar una estona fent baixar tots els sants....

i és que ja ho cantaven Els Pets, la vida és bonica, però complicada, i si Dèu, amb un fill únic, els més mimats, resulta que l'ha crucificat, què hem d'esperar la resta de mortals que no som iguals....? doncs res...

com diu lo pare nostre, sed liberanos a malo....amén.