Déu vos guard, ja he tornat

bones....la porta s'acaba d'obrir, deixeu que corri l'aire....

:-(

Cada dia, de camí al gimnàs (sí, aquell que només té efectes sobre el meu compte corrent) passo per davant del cementiri.
Està enmig d'una zona industrial, amb l'afegitó de que a sobre just davant hi ha una discoteca o com es diguin ara aquests llocs on la canalla i els canalles van a cremar la nit.
Sempre em genera un pensament, se m'atura el temps i no puc evitar fer una ullada a aquells nínxols, tant iguals i tant diferents....
No hi tinc a ningú allí... és d'una ciutat on no hi ha ningú que m'importi, ni tan sols conegui....però sempre emmudeixo, mentalment fins i tot, al passar-hi.
La mort segueix sent lo que sempre ha estat....una merda gegant.....
Tinguis l'edat que tinguis, ho és....per què deixant de banda creences i religions, pensaments i raons...el que sí segur que és, és un punt i a part... un punt i final.

Fa anys algú a qui estimava va decidir plegar. Va petjar el botó d'stop, i va baixar. Sense més, sense menys...

I no hi ha ja culpa a la meua ànima, només aquell regust amarg, quasi etern, imperceptible però present, de potser....potser jo...no sé...

No sé què dir-te, amic no sé què fer.... només que cal seguir, assegut al seient, mirant per la finestra...cal seguir per moltes coses, però sobretot per la resta de gent del bus....gent que mereix un món en color tot i que tu l'hagis viscut gris, gent que podria perdre's si tu no els ajudes a fer camí....

qui fos mocador per aixugar el teu plor, amic
qui fos serenor per trobar un mot farcit d'aire
qui fos res més per donar-te coratge....

quina merda.....

2013....i ara què?

han passat 146 dies des de la meua darrera entrada...
quelcom que en la vida ordinària és molt de temps....a les noves tecnologies, al món virtual, a la xarxa....és una eternitat...
 

sembla com si vingués del més enllà....tot i que tantmateix em sento més com un cometa halley que no pas com un fantasma d'altres nadals...

podria excusar la meua absència... però l'argumentari seria difícil doncs segueixo tastant restaurants i fotent-los a parir per oblidar les obvietats i perdre's en la màgia que duen a les mans....
no, no tinc excusa...però us diré que mandra tampoc ha estat...
mil idees al cap, mil coses bullint....mil històries i mil processos simúltanis tot cercant una X, quelcom que no sé si és incògnita o només impossibilitat de resoldre....el que si que sé que no és, és pornogràfica....

hem viscut desil.lusions, algunes sorprenents, d'altres per més predictives, ara ho dic, no menys doloroses...
hem viscut gairebé pèrdues que al no ser-ho ens han provocat alegries, contingudes, per què l'emoció sempre ha d'estar embolcallada, tot esperant el moment idoni per lluir-la....per desgràcia molts cops aquest lluiment només és possible davant una caixa de fusta o veient com un vent sendreja l'horitzó en silenci....
hem viscut a la vora del penyassegat, com sempre, patint per un mateix i una relliscada...però també veient caure construccions, edificis, projectes....alguns d'extrema fragilitat i d'altres que tot i que semblaven gaudir de l'eternitat gràcies a una flexibilitat màxima, també han saltat barranc avall....

hem dit t'estimo als que estimen...i això ens ha permés dormir tranquils...
hem tractat de ser honestos, de donar més que rebre, de no aprofitar, de no malvendre allò que valem i que no té preu i per això algú regala....
hem tornat a despenjar telèfons, entregant una nit al mes, per dir als que volen plorar que tenim una esquena on fer-ho, als que volen cridar i pregar, que som amb ells per revaloritzar el que sí que tenim i no pensar tant en tot el que ens falta.... per dir-los-hi als que volen deixar aquest món farts de tot, que no, que no cal fer-ho avui...que una solució definitiva no és la millor resposta a una situació puntual...i què és si no la vida més que una línia formada per situacions puntuals...

hem fet moltes coses i seguim amb ganes de continuar....per què tot i que lo món s'havia d'acabar segons uns aquí seguim...caminant i sommiant, igual que valtros....

de ben segur que us heu plantejat un munt de coses, cada any és igual...i cada any la llista s'encapçala igual.... cadascú la seua, però sempre igual....

deixar de fumar, anar al gimnàs, aprimar-se....
llegir més llibres, anar més al teatre, veure més cinema al verdi (v.o.s.)...
pujar al mont-caro, l'annapurna, l'himalaia o fer senderisme a tanzània....
dedicar més temps a la família, fer un voluntariat, ....
montar alguna cosa amb amics, sigui un bar, un club d'escacs o aquell calendari benèfic en pilotes que lo seny mai et permet fer....

jo sempre la començo igual.....
ser feliç
al 2013 vull ser feliç.....

hi ha gent que de seguida preguntaria, però i ara que no ho ets? què et passa??...però què....?

no parlem massa de la felicitat, de la gent que apreciem, del que arribem a estimar....no, no ho fem...
i si ho fem, és tan histriònic que no sabem com treballar-ho...a vegades donar-li una abraçada a algú i fer-la durar més del segon estandaritzat, tot aprofitant la proximitat per dir allò "déu meu que bé que siguis aquí" no generarà incomoditat...generarà gel...per què això de sentir coses i expressar-les és de xiques.....

no sé què em passarà aquest any....per sort i com la resta de la gent, mai ho he sapigut....
sé que anem a fosques encara....i no, no parlo de diners....
a fosques però cada cop més aprop de la llum....de trobar-nos a naltros mateixos, de reconeixe'ns de tant en tant quan el mirall ens torna alguna cosa....

no sé què ens espera......però tinc ganes de caminar.....

sí...teniu raó...quin rollo per ser dia 1....si tot l'any és igual anem esborrant la web :)
jo potser us ho recomanaria i tot....

14 cases.....

he viscut a 14 llocs diferents...
no, no, no tinc en compte els llits en que he dormit (bruts que sou coi!) sino les cases on he viscut...

ja en duc 14....

i no, no tinc mil anys...i no, no he fet mil erasmus....

quan vivia amb els pares, entenent com a tal un nucli conjunt o no, vam canviar força...
com que veniem de la misèria, cambrer i netejadora donen pel que donen i ho dic amb respecte, millorar era fàcil...i més quan hi havia ganes per fer-ho.....

unes ganes, que ara no toca ja ho sé, la canalla no té...

i és que l'hem parida ben malament a la canalla.....

primer de tot
no tingueu fills aviat, disfruteu!!!!
i clar...ara, que vora als 40 encara hi ha gent plantejant-se tenir família, tothom s'extranya....

despres
estudieu
estudieu que si estudieu arribareu lluny.....
i ara clar, han estudiat molt, però no han pencat gens....o sigui...que tot teòric, uffffffffffff...

una més...
no, no...lloguer no, que és tirar els quartos...
compreu.
compreu....
però compreu béeeeeeeeee....va, ja us ajudem....
i ara clar...la casa definitiva resulta que és de tot menys definitiva....

una altra
no, no canviïs de feina home, que això d'anar canviant...lleig, mooooolt lleig,....

ho sento...perdó...m'he despistat...
sóc l'  "abuelo cebolleta"....batalletes i més batalletes....ho sento.. mil excuses..

lo que us deia...14...14 domicilis diferents en la meua vida.....no està mal, oi?
i els recordava....i pensava que mai hagués dit que em mouria tant...

sabeu lo millor?
que lo món segueix rodant...
sense parar :)

abraçades

the gamba's day

la gamba és un animal
una bestiola del mar...
un ésser màgic que val més del que costa, tot i que a camins no costa lo que val...

amb la família hem montat lo dia de la gamba....
lo president serà el meu cognom....i la resta farem de tot....
per què us preguntareu?
doncs, bàsicamet per què sí...

per què estic cansat d'esperar dies "puntuals" per celebrar res...
moments estel.lars per que lo món s'aturi per gaudir de l'instant...

si amb lo meu nom vaig fer arrós....
amb lo cognom faré gambes....
i qui no entengui les raons que no en busqui
que les paraules són mots
iguals que fets som "sommys"...

i la raó no és d'altra que tot i no tenir-ne, quelcom em batega...
que tot i no gaudir-ne, a camins m'espetega
i lo pit tremolós
que no està brut,
que només té pols...
tot i que és buit
i que no es dolç....

no hi ha raons...o si....
però no hi ha llums en la foscor...

nous camins, nous horitzons...el mateix destí

som u de juliol...
u de juliol i jo començo un nou camí.
enmig d'aquesta tempesta, quasibé eterna, quasibé infinita, servidor diu que un altre món és possible i es llença a buscar-lo.


un altre món?? sí...
un altre món laboral....una altra relació de dependència amb la feina, més enllà dels diners.


m'he fet empresari.
sona gegantí, tant que fins i tot és molt senzill enriure-se'n per què de tant gran que sona no hi ha ni tant sols prou vent per omplir-ho...

empresari de què?
doncs de problemes..... sempre he treballat a empreses amb problemes, sempre.
per què en el fons no hi ha massa empreses que treballin bé...
tenim un estil característic...aquí tot es fa amb el tradicional "salto de mata"....i com que a sobre m'ha tocat la sort (o no) de viure la década prodigiosa (on la corretja del gos era de llangonissa però fins i tot l'abriguet que li posavem també ho era!!)....això s'ha elevat a l'enèsima potència.

portava molt temps llençant la pregunta del milió a la gent que estimo...
els propers 30 anys, què vols fer amb la teua vida....???
i si bé és cert que servidor és una mica cul de'n jaumet....(defensar això dóna per un post séncer!), despres de mig any posant en solfa (amb festa final per sis-centes persones, consellers i batlles inclosos, a un teatrillo del poble del costat),  d'arreglar deia, el típic negoci que només sap funcionar quan el mercat "devora" els productes que vens....i davant la possibilitat d'engegar-ne un altre d'un estil similar, doncs m'he decidit a constituir una societat i llençar-me a l'aigua, piragua col.locada i rem en mà, per començar a avançar cap al meu horitzó...

no sé què passarà, de fet és ben probable que la vida segueixi sent com és....bonica, preciosa, però complicada...

i igual no aconsegueixo captar clients....o els faig però no em paguen....o em paguen, però no em quadren els números.....què sé jo!!

sí, sí...teniu raó....en un moment com ara, amb la que està caient (com us agrada aquesta pxxx frase!!), servidor trenca les normes i diu que vol provar-ho sol...

i tot i ser un acte bonic, noble si és que esteu tobets, no per això ha de ser exitós....
però vull provar-ho...vull tractar de deixar de somiar i posar nom a allò que tants cop he escrit....

i a vegades tinc por....
hi ha gent que es sorprèn...si tens por per què ho fas....
és que sense por seria inconscient.....i si no provés tot lo que fa por, la vida seria grisa....
i què coi... hem vingut a pintar-la de colors, no ?....

de fet.... és com estimar....
lo primer cop que estimes, que estimes de debó.... i s'acaba.... t'ofegues.
l'aire no passa de la llengua...
la gola s'asseca per què no pots engullir....
lo pit et comença a fer mal com si un peu te l'estigues esclafant....
i mores....
saps que mores
notes que mores
ho veus!!.....

però no....
i en son demà, o mil segles despres, te n'adones de que ets immortal...que no moriràs per amor... i que un cop curat tornaràs a estimar.....i la por et ve i et diu compte, vigila, ves al tanto!! que quan s'acabi (no et diu que igual no s'acaba) patiràs....

i et sorprens....embadalit.....mirant endavant....i pensant....
no moriré....patiré fins lo darrer glop d'aire....però no moriré....
i en front de les teues pors que com figures fosques t'acompanyen, fent-te creure que t'ajudaven a caminar.... agafes impuls....
i corres.
i t'abraones sobre el penyassegat......

no moriré...................

doncs en això....igual.....

igual que vam preferir gastar-ho tot en ensenyament enlloc de cotxes, ara hem decidit gastar-ho en un projecte que mos pot fer somiar....

i allà vaig.... sense por.....corrents cap al penyassegat.....
i quan lo vent m'acaroni us juro que cridaré el vostre nom.....

no sé si guanyaré...si hi haurà triomf o no....
no m'importa... no he vingut a guanyar.....
he vingut a lluitar fns al final...

això sí, us ho reconec, s'ha d'estar sonat per engegar una nòmina segura per un possible futur.....s'ha d'estar boig per estimar i confiar quan fa un segle que no ho fas....

però ja ho diu la cançò "...diuen que estic una mica boig, que tinc lo cervell...."
ci vediamo pronto

Mosquits i tonyina, mosquits i tecnologia

ha arribat l'estiu....
semblava que li costava però ja és aquí....
l'hivern s'ha fet llarg....la primavera curta...i la barreja ha estat interessant.
l'altra nit, sopant a casa d'uns amics, vaig veure aquest aparell de la foto....

feia anys que no en veia cap...i els records van venir al meu caparrot...

al segle passat, a la terrassa del Tiet Juanito i la Tieta Carmeta (acs), sempre n'hi havia...
als estius sempre queia algun soparet....amb congre, amb musclos, amb tonyina roja (que resulta que era "atun", però del de veritat, i a sobre no era blanc com lo de les llaunes de ma mare)...

m'encantava el congre fregidet.... ufffffffffffff mon tiet era un màquina pescant, la de vegades que m'he tirat en cara no sé capaç de fer-li més cas cada cop que em parlava de lo xulo que era passar una nit al port... a l'escollera, de racó en racó... "amagant" els éxits, parlant amb d'altres pescadors i sentint com les ones acompanyaven tot veient als barcos que esperaven en front del port que arribés en son demà per entrar a carregar/descarregar...

i sempre hi havia aquests aparatets per evitar que els mosquits trinxessin a ma tia i a mi, que teniem un do per atreure als mosquits....

no recordo els anys que fa que ja no hi són...
recordo això sí lo molt que em cuidaven...lo pot de galetes maria que hi havia al prestatge de la cuina.
aquella vegada que vaig quedar-m'hi uns dies, ma mare estava a l'hospital, i havent agafat la grip, la llet era dolenta.... dolenta per què duia mel i ma tia no deia res, no fos cas que jo em posés tontet i no me la begués...
recordo també un dia que anant de visita a l'hospital, va haver-hi una època en que teniem un abonament, la de vegades que li deia a la mare que qualsevol dia li posariem lo nostre nom a una planta, al sortir-ne, havia plogut, i ma tia, al matí, havia anat a la perruqueria (es cuidava molt ella, era fantàstica lo que s'espavilava per fer rendir l'armari, crec que va inventar lo "fons d'armari") i la vaig cridar....

tieta, vine, vine... deia jo, amb cara de bon xiquet, mig arropenjat a un arbre primet....tot mirant-me la sabata
què vols?
i patapam...començo a sacsar l'arbre i la vaig posar perduda....

dèu meu... si aquell dia no em va matar, no em mataria mai....

li vam explicar a  ma mare en son demà... i lo que li va costar no riure, fins i tot em va caure un cartxot, tot i que ma mare anava mig somrient....

.....sí, sí.... la nostra memòria té aquestes coses...se mos activa amb lo més tonto a vegades...

va per valtros tiets... gràcies per ser-hi....

roda el món i torna al born

dia de sol perdut per vinyes i camps...
passejant amb una família d'amics despres de vora quatre hores menjant i bevent...
arreglant lo món tot embrutant-nos els peus de pols amb un sol dolç de tarda, com els sundowners que esperen els lleons, no sé si de Cape Town o del delta del Okawango...
i els pregunto què fareu quan sigueu grans, en què coi penseu gastar els 30 anys que us queden per treballar???...

he disparat com si no anés amb mi, com si jo fos un cep més d'aquells...com una carinyena valenta que camina sense por cap al centenari, reduint producció i (ella sí) millorant qualitat...

i han rigut, quasi histericament, mirant-me com aquell passat, aquella innocent que amb traidoria patia un atac, una estirada sense pietat al llençol, segona pell, que descargolant-se queia i deiaxava tot lo bé de dèu a l'aire, persistint en la fugida patrocinada per un pipí matinal....

i jo no ho sé... de debó que no...
treballar sí, és clar... no hi ha masses opcions més mentres la sort del joc em vingui a trobar, cosa que dubto, doncs en l'amor la fortuna ha estat excelent, administrada per part meua amb zero habilitat és cert, però excelent....

i un cop descartat el refranero com a font de solució hem enfilat cap al cotxe.....

"....diu que té una casa  lluny de tot
i un 4x4 i quan baixa al poble a omplir el rebost
sabeu què li passa
li despatxa un avi que li fa pensar en algú...."


"..........diu que té una filla de tres anys
amb els teus ulls pare
que ell sempre li parla en català
i fot molta gràcia
per què quan la posa al llit hi ha dies que confòn bona nit i pantalons......."



els amics de les arts
ens acompanyen de tornada a casa...
estic bleda i aquests cabrons han parit molt bones cançons....
i la tornada té punts de tot... a moments feixuga per què tot em sona itot és gris

i d'altres molt bé, rient amb les rucades de còstum...



".....i que amb el temps ho cura tot
tot s'anirà posant a lloc....."

"..........diu que des del porxo veu un cel
que no te l'acabes
que a la nit sempre surt a fumar i que pensa en nosaltres
 i que per molt lluny que estigui no hem de tenir por....."


seguirem....

setmana de peix....

aquesta setmana..... faig peix
per què?
per res...
per què em veina de gust...
m'he deixat caure pel súper..... les cloïses sempre estàn bé de preu, no hi ha gamba roja de tarragona, però què hi farem...
primer súper, despres l'amparo de la plaça de la font....

cloïses, gamba roja (petita, de la que a Palamós anomenen mitjana) i galeres....

sóc un fanàtic de les galeres.....fanàtic de debó.... tant que vaig anar a un restaurant de la plaça del rei, recomanat per un restaurador que m'estimo i ...... va i resulta que l'exper, el que fot arrossos i va i em ven galeres.... i no ho eren!!!.. i no hi he tornat, i ho he explicat com ara, com si fos un crim....
sóc massa passional.....la manera més dolça de dir que sóc un imbècil....

i m'he assegut, despres de tot, al sofà....

i t'enyoro.
t'enyoro a tu.
sí, a tu....
a la que m'estimava, tot i ser imbècil.
a la que feia mans i mànigues per fer-me content...

i lo sofà també t'enyora, tant si val si hi era o no...... lo cabrón s'apunta a un bombardeig si cal

enyoro com em miraves....

i m'he obert una ampolla que em quedava del casament d'un amic....
vella
molt vella....

i m'he cagat un rato en tot "los" sants...

i és que t'enyoro....
enyoro còm em miraves...
aquella sensacio de que erem un, tot i no ser-ho per què sóc un invàlid emocional...

i enyoro ....
i no sé què enyoro....
aquest cor que no batega
aquesta ànima que no sap caminar sino ensopega...


però t'enyoro..
mentres miro lo finestral que no tanca
els angelets puzzelats o aquella sangria de don simón que mai m'agrada...

t'enyoro....
i voldria anar-me'n....
mil milles enllà...dèu mil potser...cent mil... què sé ....

i no vull ser com sóc, tot i no saber fer res més...
no vull ser un assassí de cors....
no vull morir-me cada cop que un racó
em crida lo teu nom...

aquí....
a la xina....
on sigui...

ni a austràlia em sentiria sol.... tot i que potser m'hi sentiria més que enlloc....

sí....
és la setmana del peix...
del ví...
de caminar enfagant fins els genolls i demanar no perdré l'al.lè...

t'enyoro........
i així...
amb els llavis encetats despres d'un sac de gal.leres...
t'enyoro...
com si la nit hagués estat d'aquelles que somio
t'enyoro....

......insert coint

de nou
una volta més
....game over
què fem....no ho sé.. alguna cosa malament segur.....
però bueno...no sé
què dir, què fer...
res....
emmudir


callar o parlar...

veure els arbres....els cirerers florits.....coses així....
no sé...
respostes?...poques, preguntes? cap....o totes...no sé...
l'aire s'escapa, lo somriure es desdibuixa...
però tot camina...tot roda....
suposo

no vull naps......
sé això...que no els vull....

i a vegades els voldria...
voldria tenir una vida més estàndard, més "normal"...més....què sé jo....

voldria haver-me enamorat als 17....casar-me als 25, tenir tota la canlla abans dels 30... i seguir suant com un boig tres cops per setmana....o quatre...o cinc...per què sóc un malalt...un malalt que creu que a casa tot val...per què és casa coi!.....és igual.

voldria.......
també voldria tenir una feina de debó, estable...a una gran companyia.....
i no.... sóc un paracaigudista....
un que va a la guerra
on hi ha problemes...molts problemes i només problemes...

i funciona...
i sí.... sona com lo cul... com un pedant....
però és veritat....
em paguen per això
per què em llençen al mig de la selva i ja està....

i potser en d'altres coses sóc igual...
no sé...
....per què no oblideu que un paracaigudista és interessant mentres hi ha guerra....despres¿? ....despres molesta, per què una guerra és una guerra....ningú guanya...

només sé que voler suar a casa no ha de ser ilegal....
només sé que voler que la vida no sigui a, b, c, d, e, ....no ha de ser una estupidesa...

no ho sé.... la vida és bonica, però complicada....molt complicada.....però és que he vingut a viure-la...
i no... no puc fer a, b, c, d, e, f.....ho sento...

seguim en contacte canalla.....

la mort, un cop més...

era diumenge...quarts de set del matí...
quan lo sol ja ha trencat, i la terra reclama que ens fem presents per llaurar-la...
lo cerç no deixava de bufar deixant un cel blau, net...amb algún núvol blanc de cotó...
uns olivers anaven pentinant lo vent, copiant aquelles pintes que hi ha perdudes lluny d'aquí....a la vora del mar

i la rojor dels cirerers florits, omplint els racons i les valls....

se n'ha anat.... una part del lo meu nom ha marxat....de mi, de jo...de tot allò que sóc o que voldria ser...
i ja està....
sense avisar... sense pre-avís...

84 anys.....mils de kilos d'olives fets, quilòmetres de reg amb "gotero", de "casetes" arreglades...
i com no, infinites hores d'exemple de vida... de forma de vida...
i és que la vida és bonica, sí....però complicada...
i ser feliç amb la mar en calma i lo vent a favor (cerç o garbinada) és molt fàcil... cal ser-ho quan no tot va de cara...i no, no tothom serveix per això...

i m'he plantat a un tanatori, emprenayt amb ma mare, per què això d'anar amb samarreta i texans és donar mala impresió.... quin cony d'impresió em preocupa a mi ara... tant de bo algú tingués a bé comentar-me res del meu vestir...podria canalitzar part del que sento.....
i allí, envoltat de gent....emmudit, veient com persones entraven i sortien... tot caminant he anat recordant
recordant molt....

una de les primeres vegades que vam anar al delta a fer un arrosset....i em va esbroncar per què quan vam arribar encara no estava fet ... "no entenc per què tant encomanar, si  no ha d'estar a punt, quines ganes"...o quan, al voler fer-lo content, vaig demanar un vi que valia més que el dinar....i sí, lógicament va dir-me allò de "si el poden  posar en porró"....per acabar tot dient, que "estos vins bons... no es poden beure"... i au... a córrer...

recordava allò del "porta't bé, tu porta't bé"... a la feina, amb la mare.... amb lo món...
els anys de comprar-me lo calendari del pagés, per poder assentar-me amb ell i preguntar què tal les olives, les carxofes o els presseguers... per què o tocavem lo tema terra o no hi havia conversa... i no pas per ell no...
que servidor, jo mateix, sempre ha estat un paiet complicat...molt complicat....

dissabte a la tarda va acabar bramant per què ma cosina no el va deixar tornar al troç.... totalment raonable, però inacceptable per algú que vivia la terra com l'aire que respirava...
emprenyat i indignat es va rendir al no trobar (eren amagades) les claus de la furgoneta......arma letal que el duia per aquells brancals i camins, com si lo món fos etern....

se n'ha anat i l'aire se m'ha acabat moltes estones.....moltes...
lo nus a l'estòmec, aquell obrir la boca per plorar en silenci....aquell dolor, quasi infinit, quasi ...què sé jo....... com quan te trenquen lo cor... o quan lo trenques tu, sabent-te inútil total per estimar amb més profunditat que un milimitre....

i la missa....uffffff la missa....
què poc ha faltat per no fotre-li dos brams al mossèn....
Ricardo cabró, és diu Ricardo.... no Ricard....
però és normal....  no serveixo pels pèsams...persones i persones dient-te que t'acompanyen en lo sentiment....amb tota la bona intenció del món, mentres tu, pal plantat allí davant, entre gràcies i gràcies, et venen ganes de cagar-te en tot lo que es mou, per què la mort, per racional que vulguis ser... té molts ratets en que és una puta merda.....

i així estic....orfe....parcialment orfe...
i crec que feia anys que no desitjava tant fotre-li dos hòsties a dèu nostre senyor....

sí. sí...ja us ho he dit....sóc un paiet raro...dificil... un tros de garrofer bord, com aquelles branques que feia anar lo Ricardo per què les olives no es fessin toves....

joder oncle...que cabron que sou!......

hi ha dies que els planetes se posen en línia.
no, no rieu que no vol dir que tot és bonic i preciós i meravellós....nooooooo...
vol dir que es posen en línia... res més... però tampoc res menys....

avui he tingut un altre dia "divertit"...no, no us l'explicaré per què tampoc val la pena...però sí que us diré que a estones me sorprenc pensant que això de fer-me anacoreta (em sembla que són els que viuen a una ermita) no seria tant mala opció....

doncs això que he sortit "calentet" (no d'aquella manera no) del despatx (11 hores despres d'entrar-hi)...i m'ha vingut de gust menjar algo.
tinc alguna amiga, agobiada, de manera estúpida per cert, pels quilos, els hi passa quasi a totes les dones, que sempre em diu que m'he de cuidar, que per la salut, per no sé què....i jo li dic, sí, sí...tens raó.. això sí, posa carn a aquest cul, que amb l'os fare caldet, però de moment voldria tastar cuixot!....

doncs això...que volia sopar alguna cosa, més enllà d'uns cereals....i quasi  al sortir del super m'he creuat amb ella.....
s'ha quedat impassible...com si no fes res...i això que feia anys que no ens veiem....
estava preciosa....
clàssica, molt tradicional, com sempre....

i no he pogut estar-me'n, m'hi he apropat...i tot dient-li, "ostres... des del segle passat que no et veia..." l'he agafada....

sangre de toro....

un torres
un clàssic....
és lo primer vi que vaig beure, més enllà dels "traguets" del porrò del iaio (acs)....lo primer que demanava a un restaurant...
aquell que em va acompanyar quan al segle passat vaig començar a anar de restaurant....
al Doria...
amb un plat de pernil...

ostres tu....com passa el temps...


i així, així he sortit del super.....i els cabrons del pàrquing saavedra tenien a tot drap la banda sonora de El Piano....

si amb el sangre de toro vaig aprendre a beure, amb lo Piano vaig aprendre que la vida podia ser de colors....algo que venint del blanc i negre era ciència ficció.....

no res....seguim caminant...

Parat-sit 0 - Pencador 1

ja no sóc un parat-sit... fa vora dos mesos que ja no ho sóc.
sí, teniu raó, i per què no has escrit res??...mandra, gosseria....i poc temps.
tinc una feina fantàstica que només m'ocupa 11 hores diàries....
és fantàstica per què em paguen.
sóc massa simple, ja ho sé...però despres de mesos sense cobrar una nòmina, despres de mesos de "encara no has trobat res?? amb lo xipiriflaútic que ets!!", aquesta sensació és genial....

lo de l'horari és culpa meua.
bé, ho és en part només... vull dir que els meus caps volien algú amb un perfil així d'entregat, per això va incidir tant en si estava casat o no, si tenia fills... o novia... la frase bona va ser "....necessitem algú que tingui com a prioritat la feina i algú amb família té altres prioritats...."

podria dir-vos que m'ho va dir un paio amargat i sense gos ni família, però no, m'ho va dir algú amb cinc fills i una dotzena de nets....

prioritat la feina? doncs sí home sí, no pateixi.... de fet lo que vull és treballar per vostè, casi casi no hauria ni de cobrar, per que`treballant amb vostè la meua vida ja té sentit.....

estic content per què tinc feina, espero que duri... tot i que aquest ritme d'horari no em deixa temps ni de passar la mopa, espero que duri...fins que canviï el model de feina o surti un altre projecte...

no sé... podria explicar més coses, però de moment ja he dit un "ei! I'm alive!!! " ;)

Toros..... punt i final?

S'han acabat els toros a catalunya.

Les "corridas" ja no es tornaràn a repetir.... de moment.

A mi m'agraden els toros.....reconec que hi ha parts de l'espectacle que són molt dures, com quan l'abudància de sang és exagerada, però en essència, m'agraden.

Suposo que en part m'agraden per tradició familiar.

Recordo quan amb mon iaio (acs) veiem les "corridas" a la tele. Jo tenia 4-5 anys i m'encantaven. M'ho passava bé veient-les, en part per què lo iaio hi fotia cullerada, en part per què despres hi jugàvem.

Jo era lo toro....i lo iaio Manolete, assegut sense moure's un milímetre, amb un mocador gran d'aquells de quadres, a camins blaus o grisos o marrons... i jo anava fent-hi passades amb els dos dits a mode de banyes i de tant en tant aturant-me i rascant lo terra com si hagués de sortir disparat contra ell.

M'agradava quan el toro enganxava al cavall del picador i amb tossuderia el feia caure... era una victòria.

També m'agradava molt, no sé si per còm s'emprenyava mon iaio  o per què jo duia un "animalista" dins, quan el toro enganxava al torero.... més aviat pel primer, per què fer rabiar a la gent que m'estimo sempre ha estat la meua forma de verbalitzar-ho.

Deixant la melangia de banda, els toros s'havien d'acabar. Estava escrit... des de fa molts anys, hi havia massa sang, massa acarnissament innecessari...

Fa uns anys, tot fullejant un llibre de fotografia taurina que vaig comprar-me a un Happy Books de can fanga, llegia (i veia les fotos) que al segle XIX les dones eren banderilleres i els cavalls dels picadors no portaven aquestos faldons de cuir o ferro, no ho sé, que duen ara per protegir-se de les banyes de la bèstia.

Això feia que de tant en tant alguna dona sortia regalimant sang o morint-se, i que moltes "corridas" s'acabaven amb un parell de cavalls morts, esbudellats al mig de la plaça....

Per sort la lógica es va anar imposant i les proteccions van aparèixer i vam salvar alguns cavalls, les dones senzillament van ser eliminades, veure morir a una dona en una societat masclista suposo que era inacceptable, millor exclaves que valentes....

És absurd parlar de si els toros són o no nostres, els de Knosos ja tenien retallaors (en nomenclatura valenciana) i la festa ha passat per moltes èpoques, d'èxit i d'anonimat i/o prohibició....parlar d'això ens distreu del debat de fons.....

Poden fer-se els toros d'una altra manera? cal que la sang abundant, o no, hi sigui present?

No podriem polir-ho per tal de que quedés només l'art???... i no, no dic que les "banderillas" siguin enganxades amb velcro com vaig veure en alguna "corrida" de l'Ortega Cano als USA... parlo d'alguna cosa més elaborada.

Som al segle XXI, pensar que festes sangoses perduraràn en lo temps és no voler veure al món que vivim...

I per últim, els correbous.

Els correbous no són "corridas", són una altra cosa i lo martiri i/o tortura que alguns comenten no és cert.... potser lo bou pateix, per què no se'l treu per acaronar-lo, però no fem comparacions per què parlem de coses molt diferents.

El que potser sí que caldria és replantejar-se, no dic canviar, només dic replantejar-se, què es pot fer per fer-ho més net, més clar, més divertit, més ... segle XXI.

Molts pensaràn que no cal fer res per què ja està bé... perfecte, però m'agradaria arribar a aquesta conclusió despres de plantejar-ho, no com a punt de partida...

Replantejar-se les coses no és dolent... és lo que ens permet avançar.....Tancar-se i dir que els correbous són nostres i punt, no ens dóna una millor defensa, ans tot el contrari.

Pensem-hi... per què si no passarà el que passa sempre que depenem dels de la Generalitat (o sigui Barcelona)...vindràn, recaptaràn vots (i lo que calgui) i despres mos vendràn...com sempre.

petons i abraçades, per cert, sóc dels que vaig intentar aconseguir un cartell del Barceló...sense èxit  :(

i si hi posem alegria?

fa setmanes (teniu raó mesos) que estic pendent d'escriure...

passar, lo que es diu passar, no ha passat res, tot i que sempre hi ha coses, i sempre qui té lo repel és qui ho sent... però a banda d'això res més...

 

segueixo sense feina, aquells que em deien que en un parell de mesos en tindria o els que pensaven que el meu discrus de "...fins lo 2012, ho veig difícil..." era exagerat, van poc a poc donant-me ànims per a resistir, com si la carrera de fons, més marató que 100 metres llisos, que és això de l'atur en temps de crisi fos notícia nova.... com si la reflexió donada ja al moment zero, lo dia de "nochebuena", no hagués estat creguda....

no  passa res... de debó que no...

molts cops intentem transmetre confiança, energia, i de tot a la gent que estimem....tot cercant la manera de fer-los sentir millor....

també molts cops, o així mos ho ensenyen als voluntaris del Telèfon de l'Esperança, el silenci és una mostra de suport....

no sé quan en sortirem... no sé quan tindré jo feina, però en tingui o no, no sé quan en sortirem...

sóc dels que pensa que les coses van millor, cada dia millor....

molts mig mig se n'enfoten, ara toca ser dramàtics i catastrofistes.... això és l'apocal.lipsi!!! i em diuen que és normal que jo pensi que les coses milloren, doncs em fa falta que sigui així... i com argument no és pas dolent... però jo no penso que estiguem millor per què a mi em fa falta, ho penso pel que vaig veient....

m'he fet un fart de fer entrevistes aquests vora 9 mesos (com un part!!! coi la panxa ja la tinc!!! ai mare!!!) i en totes hi ha un moment on l'entrevistat pregunta, bueno en totes no, alguns es pensen que ets un pidolaire sense dret a dir ni ase ni bèstia... us podria explicar algunes coses que us farien riure (plorar ho fem quan val la pena no per la misèria dels que es creuen rics i com a molt tenen només diners), però ho deixo per un altre post.

us deia doncs, que quan em toca preguntar incideixo en còm els hi va, còm perceben el mercat, quin feeling els dóna...etc

sempre, sempre, sempre!!! és un desatre.... res, tot malament....

un cop constatat això, que lo món se mos acaba demà... faig una giragonça (anava a posar "rodeo" per emprenyar a alguna fanàtica de la llengua, escrita per soposat, però el seu estat, no mental, l'altre, no ho fa recomanable) i pregunto lo mateix però fent servir les seues dades...

* i aquest increment de vendes que els ha obligat a contractar més gent  com a mínim els ha permés contractar més barat, alguna cosa s'han estalviat oi?.... sí, sí... ara és un bon moment per comprar personal barato (lògicament s'obliden que tu ets allí per a ser contractat i aquesta manera de parlar no transmet massa respecte per gent que vols que vingui a ajudar-te a guanyar més diners a canvi d'un sou)

* i aquesta nova delegació que han obert a XXXX (Sevilla o Milà o Tòquio!) què, suposo que ho tindrà difícil?  sí, sí... molt difícil, de moment hi tenim cinc persones, i hem pogut comprar molt bé de preu, l'immobiliari s'ha enfonsat.....

i us ho creieu o no, aquestes dues xorrades m'han passat sempre... a totes les entrevistes, potser no han obert delegació, però han contractat comercials a diverses ciutats per què les comandes així ho han exigit i ja no es podia fer més a distància...

això sí.... alegria no eh?? això sí que no!!!.....

i jo en posaria d'alegria... a tot arreu, amb alegria tot anirà millor.

quantes vegades arribo a un restaurant i veient les cares i/o les actituts del servei em donen ganes de dir, au, a pastar....

no ho faig, m'espero i sopo i despres els foto a parir al meu espai a Verema (http://www.verema.com/usuarios/participaciones/ricardosantiago/41-restaurantes), amb seny i argumentant, però a parir....

alegria, foteu-li alegria a tot.... és gratis i és lo millor lubricant per les relacions humanes, espai on ens movem, tot i que també podriem ser perduts a un monestir.... ;)

una abraçada

Indignat? no... indignat, no, fart!!!!

m'agraden les normes.

de fet us diré que m'agrada saber les normes del joc.

potser no m'agradaràn en si mateixes, però hi són, existeixen, i marquen què podem i què no podem fer...

per posar un exemple estúpid, heu provat mai de jugar a escacs amb les normes del parxís??... oi que no funciona/ria???.... doncs lo mateix.

per això m'agrada saber-ho tot.

per posar-ne un altre, més dolç, estimo amb més comoditat des que vaig comprendre que les invalideses emocionals són quelcom que existeix, i que un familiar no sigui capaç de dir-te t'estimo no vol dir que no ho faci... només que no ho pot/sap dir-ho...

amb lo dels indignats em passa igual.

entenc l'enuig, l'emprenyamenta (de debó, no la dolça i tendra que tenen aquell parell de músics casats perduts en hort que abans era jardí i als que m'estimo amb delit, potser més als fills ara que hi penso), i l'afartamenta (de fart, però segur que la paraula no existeix) que senten...

però hem de conèixer les normes.

hem de saber còm va això

fins i tot per trencar-les, cal saber les normes....

entenc que molesti l'ajut als bancs per tal de que no rebentin del tot, però em sap greu que no es vegi que si això hagués passat, les coses estarien mil vegades pitjor.

entenc que sigui tant guai parlar d'islàndia i la seua forma de fer les coses, això de "doncs ara no pago el deute!!"...però i perdoneu-me la grolleria, però ... sí, lo tamany sí que importa...i molt... no és l'únic, gràcies a dèu!! però importa....i Islàndia és una troç de gel amb quatre natius...

a mi em molesten els polítics.

la corrupció, la manca de valors, d'honestedat...

i sé de què parlo doncs he treballata anys en el món de la construcció de carreteres i similars, i lo de les comisions i transferències ho he viscut en segona persona... en segona per què a mi m'arribava en paper l'email del paio aquell ara ja jubilat del partit d'el noi del Rom, amb lo número de compte de la fundació "cultural" i el càlcul del % que haviem d'ingressar si és que voliem aquella obra de Vic, per dir una zona a l'atzar...

i sí.. hi ha vegades que he pensat que amb una escopeta i un passamontanyes, fotria una neteja que les cunetes estarien plenes de porcs esbudellats durant setmanes.....per què et sap greu, per què no es pot anar robant així, amb aquesta impunitat....fotent-nos lo pèl d'aquesta manera...

però tenim una estructura política i una organització i una manera de funcionar.

som una democràcia, i cal complir les normes...

demanar que tots el polítics se'n vagin, és demanar que la felicitat estigui arreu, un somni preciós, un destí... però totalment impossible.

cal formar un partit, cal estructurar-se....

còm creieu que vam superar la dictadura?? fent córrer els grisos rambla amunt rambla avall?? ni de conya...

hi havia equips, partits organitzats a l'anonimat...gent estructurada i amagada, treballant de manera correcta a les fosques, esperant lo seu moment...

l'eslògan és collonut... però actueu cony, actueu.....i no, actuar no és apedregar a un mosso.

ja ho va dir nostre senyor, vull ser verb, no substantiu...... probablement alguns no ho entendràn, per què ser eslògan, ser frase en samarreta o pintada en carreró fosc sempre és molt més "barato" que fer lo que diu l'eslògan...

en el fons viure com volem viure i com creiem que hem de viure requereix un esforç molt gran.

no res... seguim en contacte

step by step... sense pressa, sense pausa...

els dies i les nits van caient... més de cent dies duc sent un virus, un parat-sit... ;-)

ha arribat la primavera i m'ha trobat així...

arribarà l'estiu, la tardor... l'hivern... i potser llavors començaré alguna cosa nova...

he tornat a ser guixaire... al curset que vaig fer, sempre hi han 7-8 persones de la promoció anterior durant unes setmanes per "acompanyar" als nous alumnes...

em van dir si volia ser-ho i m'ha fet il.lusió.

és una mena de flashback, de viatje al passat, veient les cares de la gent...

les actituts... les pors, o la manca d'elles... la confiança, lo dubte... tot això es veu en una mirada...

i fa un any jo era allí, com alumne... m'havia emprenyat amb el meu cap, el del sou de 300.000 euros any, per què em deia que anavem malament (m'ho va intentar explicar amb els números que jo feia, retocats amb les trampetes que ell m'anava donant) i que com a solució havia decidit eliminar els bonus pactat dels directius i que els resultats permetien donar.

tots... bé, tots, menys el seu, clar... i bé, amb la meua mà esquerra (inexistent) al final vam tornar a acabar a crits, sembla extrany lo que els sorpèn veure que no acotxes el cap davant l'impunitat

bé, a crits, però amb lo "permís" per fer el curs i el reconeixement del bonus....

no hi han valors....la gent no compleix la seua paraula, i roben. ens roben a la cara, amb total impunitat...és una vergonya, però és així...

i no sé ben bé per què avui m'he decidit a escriure...feia dies que no i ho enyorava... estic bé...

mirant com lo temps passas des del meu penyassegat particular...esperant que el clima em permeti tornar-hi a sopar tot veient el tibidabo i collserola

estic movent-me, parlant amb uns i amb uns altres... amb gent a l'atur, amb directius d'empreses monstres.... molts cops sembla que quedem per mi, per a que m'animin, per a que m'expliquin còm anirà tot.... lo fort és que sóc jo el que els acabo animant, tot parlant d'un futur que serà millor, no per què jo sigui molt optimista, sino per què despres de quasi 3 anys de crisi la tendència està canviant...

i seguixo anant al gimnàs, i seguixo mirant i invertint en borsa, cada dia, cada setmana, cada mes.... i ja no explico massa lo bé que va, m'incomoda, per què tothom et dedica uns minuts tot pensant que tens la recepta màgica.. .i no...només constància i no voler fer-se ric... això costa molt d'entendre, quan els dic, " jugo però que els paràmetres són que no vull perdre diners, ni vull fer-me ric".... no ho entenen....

el 31 d'agost us vaig dir http://es1blog.blogspot.com/2010/08/invertir-en-borsa.html

telefònica cotitza a 17,5 i dóna un dividend de 1,30, és interessant.......

fins avui ha tingut dies de 18,20 si haguesssiu comprat llavors, haurieu cobrat un dividend al novembre de 0,65 euros per acció i a principis de maig cobrarieu un altre de 0,75....1,40 euros en 9 mesos.... no és molt... només és un 12% (anualitzat) no està mal oi?... a més, els primers 1.500 euros en dividends estàn exempts de tributar, et retenen el 19% però t'ho "tornen" amb la declaració...

si venguessiu també tindrieu aquest 12%.... no és gaire, però és el triple del que donen els bons de la Generalitat...

també us parlava de BME bolsas y mercados, cotitzava a 20,52..... fins avui ha tingut dies de 23,00 si haguessiu comprat llavors, haurieu cobrat en dividends 1,00 euro (0,60 al setembre + 0,40 al desembre), i ara al maig paguen 0,972 euros més... en total 1,972, en 10 meso tampoc és molt alt.... només un 14% (anualitzat) ... i si no esperessiu a cobrar el dividend de maig, i pensem que venguessiu a uns 22,50 (no cal forçar pensant què passaria si venguessiu al moment més alt), llavors haurieu tret 3 euros en total, un per dividends i dos per compravenda d'accions...

això dóna només un 21% (anualitzat)....

doncs res... lo dit, caminante no hay camino se hace camino al andar...

dels JASP als NiNi's....

avui va d'educació i formació.

no fa massa dies, fent zàpping vaig retrobar-me un programa (Hermano Mayor) que tracta de fills problemàtics.

no, no, quan dic problemàtics no dic com jo o com aquell nebot o cosí vostre no, no... parlo de problemàtics de debó.

de fills/es (la igualtat que hem assolit amb més velocitat és la de l'estupidesa i la frivolitat, elles poden ser-ho tant com ells) que són incapaços de fer res a casa i que menyspreen amb violència fins i tot als seus pares.

els pares desesperats truquen a la tele i hi envien un xicot d'uns 40 i pocs, ben plantat, farcit de sentit comú i seny, que s'enfronta a qui sigui.

no, no penseu que és un "matón" que vé a acollonar al personal, no, no... és un paio pràctic.

que ta filla t'engega a la merda dient-te que ets una inútil i una desgraciada i que com li tornis a entrar a l'habitació sense permís se n'anirà de casa, doncs ve lo paio aquest i li diu, ok, molt bé...aquí tens la motxilla.

i li dona una bossa.

te'n vols anar? veste'n.

i amb aquesta cosa tant senzilla comença la negociació....

és un programa dur, molt dur, per què tot i que focalitzem de seguida a sobre del descendent impertinent, a mesura que passa el programa, tot veient actuar al "primo-sumosol", el que et va venint al cap és còm ha pogut passar?

còm pot ser que algú de la teua pròpia família hagi sortit tant radical???

i no pots evitar, o així em passa a mi, a pensar que la gent no creix de repén.

que la teua canalla no passa dels 2 anys als 10 de cop, i dels 10 als 20... no....

i que o bé hi ets al costat, educant, formant, donant suport en tots els aspectes, o algunes coses s'aniràn torçant... i pot passar que algunes es torçin del tot....

i llavors, en el moment tràgic demanarem una mica de sentit comú quan és una eina totalment desconeguda, tant per l'individu com pels pares...

alguna cosa no hem fet bé aquestos darrers 40 anys, i l'hem cagada molt.

ens vam creure que pagant el creixement i donant carrera ja ho feiem tot, i no.... no té res a veure.

sino per què us penseu que alguns dels drogadictes i perduts són de classe alta, per què no n'hi ha prou.

sempre poso lo mateix exemple.

mon oncle, el que em dóna el nom, és pagés. té troços de terra, olivers, ametllers.... de tot una mica per què li va, aquest rotllet agrícola li va molt... i que duri.

doncs això, té cultius diferents, però molts cops el tractament no és igual. un camp d'olivers et demana X i un altre Z.... doncs els fills són iguals, camps d'olivers que et demanaràn coses diferents.... tractar de dormir tranquil per què els has regat tots igual no és una bona idea.

i no podem canviar tota l'escola...cosa nova que sorgeix, cosa que li enxufem, seguretat vial, classes de cuina... per no parlar d'educació sexual.... venga...alegria...

i no, no n'hi ha prou, per què no podem derivar-ho tot a l'escola... hi ha un paper que és nostre, i no podem defugir-lo tot esperant que "com que els hi he donat lo mateix....."

lo món canvia.

la veritat, les veritats, segueixen sent lo que eren.

parcials, totalment parcials i finites...

ni la feina ens durarà tota la vida, ni tenir carrera és garantia d'èxit.

esforç, esforç, esforç i esforç.... això, amb valors, amb actituts, amb respecte......amb amor, per figaflor que soni.

això sí que és etern. això sí que és garantia d'èxit, per què amb tot això, passi el que passi, podràs seguir caminant.....

seguim en contacte.

dos mesos....lo temps vola

fa dos mesos que sóc a l'atur.
lo temps ha passat volant.
al principi per què era nadal, fi d'any, reixos.... despres per què gener i febrer a camins fan costa amunt, d'altres costa avall...

dos mesos.
he parlat amb força gent, dels cursets, de la feina, ....etc.
n'hi ha hagut de tots els colors, des del que t'envia a califòrnia a fer surf i aprendre anglès, al que et diu que t'has d'obrir i que a la xina hi falta gent...

per sortir-se'n de la situació actual sembla que aquest país nostre només pot exportar, bèns, serveis i/o persones.... tothom ha d'anar-se'n. i sí. hi estic d'acord.
és una de les possibles opcions, però només és això... res més, res menys..una opció.

quan explico allò de que em passaré tot l'any buscant feina, que els primers 6-9 mesos ja els dono per inexitosos i que a partir del setembre, amb la tornada de vacances i amb una recuperació (brots verds que deien aquells) més real que no pas somiada, la cosa es començarà a moure, em diuen que no, que no cal ser tan exagerat...ja ho veurem doncs...

estic pensant, en paral·lel i de forma simultània en montar algun negoci.
potser podria ser capaç d'exportar alguna cosa que no fossa jo oi?
no sé... suposo que em faig jaio....però això del surf, L.A. no sé... em sona una mica lluny, em grinyola, no sé...

doncs sí, sí (emperatriz no, només dues afirmacions seguides) ja veieu....lo temps vola.
ho diuen els que tenen canalla, la gent gran quan t'explica coses, la tele quan de sobte et sacseja ensenyant imatges del '82 amb lo naranjito, o el mondial de kempes..... per no parlar d'aquelles olímpiades de la capital de les que ja han passat vora vint anys...

i parlant d'olimpiades, avui he vist el video en anglès amb el que Tarragona es presentava als Jocs del Mediterrà 2013.... és un video bonic, m'ha agradat, m'ha agradat molt... m'ha fet sentir orgullós de casa meua.....

per desgràcia no ha servit de res....hem perdut, els turcs han guanyat....
no passa res....l'orgull continua estant-hi, un no s'estima allò que triomfa, igual que no lluita per guanyar, un s'estima allò que és seu i lluita pel que creu just... pugui guanyar o no...
només cal que us mireu el que està passant en la conca sud d'aquest mediterrà...

algun dia viurem com pensem, costi el que costi.....algun dia lo somni serà ara i aquí, ara i avui.

Santi Santamaria, in memoriam

tots en debeu estar al corrent.
el santi santamaria ha mort d'un atac de cor, minuts/hores abans d'inagurar el seu proper restaurant.
53 anys.
.... no sé, la veritat és que em vaig quedar ben parat al saber-ho.
la mort continua sent una d'aquelles vivències (visca la paradoxa) més difícil de portar.
és en front d'ella en que tot passa a ser clar, cristal.lí gairebé...l'important és important, i les altres coses no ho són....

hi he anat unes cinc/sis vegades a menjar al restaurant de Sant Celoni.
m'agradava molt. molt.
jo sóc dels que gaudeix d'un tres estrelles michelin.
potser per què sóc un beneit, o un pedant, o senzillament estúpid, ... però a mi m'agrada més pensar que és per què quan hi vaig disfruto com un boig, per què és un dels plaers més grans de la vida, això de menjar i celebrar en un restaruant.... i d'aquí arribar als 3* és arribar al cel.

són llocs on l'important és el client, i per a ell preparen de la millor manera i amb els millors ingredients, eines i accessoris una llista de plats.... i es pensa en tot, fins i tot en allò que molts molts però moooooooooolts obliden. l'amabilitat, el servei que no esclavatge i/o submisió...
tot està mesurat i controlat

un dels moments de felicitat gairebé absoluta va ser quan vaig poder anar a El Bulli.
aquesta setmana, precisament el dia abans de que el Santamaria ens deixés, a la CNN feien un especial del Ferràn Adrià....i vaig pensar que faria un post explicant la meua experiència...el deixaré per més endavant, doncs em venia de gust escriure sobre el santamaria.

el primer cop vaig anar-hi sol, bé, sol no amb l'Expansión sota el braç.
tres hores de dinar, amb lo diari estés al meu davant, amb el servei explicant, pendent, vigilant, proper però distant, sense presionar, sense abandonar... genial....

que un paio de Sant Celoni tingui restaurants a mig món partint d'una casa pairal en un poble ens diu mil coses, mil eslògans.
la feina ben feta no té fronteres
nothing is imposible
lo futur és a les nostres mans

tinguem-ho tots en compte això...
descansi en pau, hem perdut un referent, algú que anava pel món explicant que els fèssols del ganxet són meravellosos....