roda el món i torna al born

dia de sol perdut per vinyes i camps...
passejant amb una família d'amics despres de vora quatre hores menjant i bevent...
arreglant lo món tot embrutant-nos els peus de pols amb un sol dolç de tarda, com els sundowners que esperen els lleons, no sé si de Cape Town o del delta del Okawango...
i els pregunto què fareu quan sigueu grans, en què coi penseu gastar els 30 anys que us queden per treballar???...

he disparat com si no anés amb mi, com si jo fos un cep més d'aquells...com una carinyena valenta que camina sense por cap al centenari, reduint producció i (ella sí) millorant qualitat...

i han rigut, quasi histericament, mirant-me com aquell passat, aquella innocent que amb traidoria patia un atac, una estirada sense pietat al llençol, segona pell, que descargolant-se queia i deiaxava tot lo bé de dèu a l'aire, persistint en la fugida patrocinada per un pipí matinal....

i jo no ho sé... de debó que no...
treballar sí, és clar... no hi ha masses opcions més mentres la sort del joc em vingui a trobar, cosa que dubto, doncs en l'amor la fortuna ha estat excelent, administrada per part meua amb zero habilitat és cert, però excelent....

i un cop descartat el refranero com a font de solució hem enfilat cap al cotxe.....

"....diu que té una casa  lluny de tot
i un 4x4 i quan baixa al poble a omplir el rebost
sabeu què li passa
li despatxa un avi que li fa pensar en algú...."


"..........diu que té una filla de tres anys
amb els teus ulls pare
que ell sempre li parla en català
i fot molta gràcia
per què quan la posa al llit hi ha dies que confòn bona nit i pantalons......."



els amics de les arts
ens acompanyen de tornada a casa...
estic bleda i aquests cabrons han parit molt bones cançons....
i la tornada té punts de tot... a moments feixuga per què tot em sona itot és gris

i d'altres molt bé, rient amb les rucades de còstum...



".....i que amb el temps ho cura tot
tot s'anirà posant a lloc....."

"..........diu que des del porxo veu un cel
que no te l'acabes
que a la nit sempre surt a fumar i que pensa en nosaltres
 i que per molt lluny que estigui no hem de tenir por....."


seguirem....

setmana de peix....

aquesta setmana..... faig peix
per què?
per res...
per què em veina de gust...
m'he deixat caure pel súper..... les cloïses sempre estàn bé de preu, no hi ha gamba roja de tarragona, però què hi farem...
primer súper, despres l'amparo de la plaça de la font....

cloïses, gamba roja (petita, de la que a Palamós anomenen mitjana) i galeres....

sóc un fanàtic de les galeres.....fanàtic de debó.... tant que vaig anar a un restaurant de la plaça del rei, recomanat per un restaurador que m'estimo i ...... va i resulta que l'exper, el que fot arrossos i va i em ven galeres.... i no ho eren!!!.. i no hi he tornat, i ho he explicat com ara, com si fos un crim....
sóc massa passional.....la manera més dolça de dir que sóc un imbècil....

i m'he assegut, despres de tot, al sofà....

i t'enyoro.
t'enyoro a tu.
sí, a tu....
a la que m'estimava, tot i ser imbècil.
a la que feia mans i mànigues per fer-me content...

i lo sofà també t'enyora, tant si val si hi era o no...... lo cabrón s'apunta a un bombardeig si cal

enyoro com em miraves....

i m'he obert una ampolla que em quedava del casament d'un amic....
vella
molt vella....

i m'he cagat un rato en tot "los" sants...

i és que t'enyoro....
enyoro còm em miraves...
aquella sensacio de que erem un, tot i no ser-ho per què sóc un invàlid emocional...

i enyoro ....
i no sé què enyoro....
aquest cor que no batega
aquesta ànima que no sap caminar sino ensopega...


però t'enyoro..
mentres miro lo finestral que no tanca
els angelets puzzelats o aquella sangria de don simón que mai m'agrada...

t'enyoro....
i voldria anar-me'n....
mil milles enllà...dèu mil potser...cent mil... què sé ....

i no vull ser com sóc, tot i no saber fer res més...
no vull ser un assassí de cors....
no vull morir-me cada cop que un racó
em crida lo teu nom...

aquí....
a la xina....
on sigui...

ni a austràlia em sentiria sol.... tot i que potser m'hi sentiria més que enlloc....

sí....
és la setmana del peix...
del ví...
de caminar enfagant fins els genolls i demanar no perdré l'al.lè...

t'enyoro........
i així...
amb els llavis encetats despres d'un sac de gal.leres...
t'enyoro...
com si la nit hagués estat d'aquelles que somio
t'enyoro....

......insert coint

de nou
una volta més
....game over
què fem....no ho sé.. alguna cosa malament segur.....
però bueno...no sé
què dir, què fer...
res....
emmudir


callar o parlar...

veure els arbres....els cirerers florits.....coses així....
no sé...
respostes?...poques, preguntes? cap....o totes...no sé...
l'aire s'escapa, lo somriure es desdibuixa...
però tot camina...tot roda....
suposo

no vull naps......
sé això...que no els vull....

i a vegades els voldria...
voldria tenir una vida més estàndard, més "normal"...més....què sé jo....

voldria haver-me enamorat als 17....casar-me als 25, tenir tota la canlla abans dels 30... i seguir suant com un boig tres cops per setmana....o quatre...o cinc...per què sóc un malalt...un malalt que creu que a casa tot val...per què és casa coi!.....és igual.

voldria.......
també voldria tenir una feina de debó, estable...a una gran companyia.....
i no.... sóc un paracaigudista....
un que va a la guerra
on hi ha problemes...molts problemes i només problemes...

i funciona...
i sí.... sona com lo cul... com un pedant....
però és veritat....
em paguen per això
per què em llençen al mig de la selva i ja està....

i potser en d'altres coses sóc igual...
no sé...
....per què no oblideu que un paracaigudista és interessant mentres hi ha guerra....despres¿? ....despres molesta, per què una guerra és una guerra....ningú guanya...

només sé que voler suar a casa no ha de ser ilegal....
només sé que voler que la vida no sigui a, b, c, d, e, ....no ha de ser una estupidesa...

no ho sé.... la vida és bonica, però complicada....molt complicada.....però és que he vingut a viure-la...
i no... no puc fer a, b, c, d, e, f.....ho sento...

seguim en contacte canalla.....

la mort, un cop més...

era diumenge...quarts de set del matí...
quan lo sol ja ha trencat, i la terra reclama que ens fem presents per llaurar-la...
lo cerç no deixava de bufar deixant un cel blau, net...amb algún núvol blanc de cotó...
uns olivers anaven pentinant lo vent, copiant aquelles pintes que hi ha perdudes lluny d'aquí....a la vora del mar

i la rojor dels cirerers florits, omplint els racons i les valls....

se n'ha anat.... una part del lo meu nom ha marxat....de mi, de jo...de tot allò que sóc o que voldria ser...
i ja està....
sense avisar... sense pre-avís...

84 anys.....mils de kilos d'olives fets, quilòmetres de reg amb "gotero", de "casetes" arreglades...
i com no, infinites hores d'exemple de vida... de forma de vida...
i és que la vida és bonica, sí....però complicada...
i ser feliç amb la mar en calma i lo vent a favor (cerç o garbinada) és molt fàcil... cal ser-ho quan no tot va de cara...i no, no tothom serveix per això...

i m'he plantat a un tanatori, emprenayt amb ma mare, per què això d'anar amb samarreta i texans és donar mala impresió.... quin cony d'impresió em preocupa a mi ara... tant de bo algú tingués a bé comentar-me res del meu vestir...podria canalitzar part del que sento.....
i allí, envoltat de gent....emmudit, veient com persones entraven i sortien... tot caminant he anat recordant
recordant molt....

una de les primeres vegades que vam anar al delta a fer un arrosset....i em va esbroncar per què quan vam arribar encara no estava fet ... "no entenc per què tant encomanar, si  no ha d'estar a punt, quines ganes"...o quan, al voler fer-lo content, vaig demanar un vi que valia més que el dinar....i sí, lógicament va dir-me allò de "si el poden  posar en porró"....per acabar tot dient, que "estos vins bons... no es poden beure"... i au... a córrer...

recordava allò del "porta't bé, tu porta't bé"... a la feina, amb la mare.... amb lo món...
els anys de comprar-me lo calendari del pagés, per poder assentar-me amb ell i preguntar què tal les olives, les carxofes o els presseguers... per què o tocavem lo tema terra o no hi havia conversa... i no pas per ell no...
que servidor, jo mateix, sempre ha estat un paiet complicat...molt complicat....

dissabte a la tarda va acabar bramant per què ma cosina no el va deixar tornar al troç.... totalment raonable, però inacceptable per algú que vivia la terra com l'aire que respirava...
emprenyat i indignat es va rendir al no trobar (eren amagades) les claus de la furgoneta......arma letal que el duia per aquells brancals i camins, com si lo món fos etern....

se n'ha anat i l'aire se m'ha acabat moltes estones.....moltes...
lo nus a l'estòmec, aquell obrir la boca per plorar en silenci....aquell dolor, quasi infinit, quasi ...què sé jo....... com quan te trenquen lo cor... o quan lo trenques tu, sabent-te inútil total per estimar amb més profunditat que un milimitre....

i la missa....uffffff la missa....
què poc ha faltat per no fotre-li dos brams al mossèn....
Ricardo cabró, és diu Ricardo.... no Ricard....
però és normal....  no serveixo pels pèsams...persones i persones dient-te que t'acompanyen en lo sentiment....amb tota la bona intenció del món, mentres tu, pal plantat allí davant, entre gràcies i gràcies, et venen ganes de cagar-te en tot lo que es mou, per què la mort, per racional que vulguis ser... té molts ratets en que és una puta merda.....

i així estic....orfe....parcialment orfe...
i crec que feia anys que no desitjava tant fotre-li dos hòsties a dèu nostre senyor....

sí. sí...ja us ho he dit....sóc un paiet raro...dificil... un tros de garrofer bord, com aquelles branques que feia anar lo Ricardo per què les olives no es fessin toves....

joder oncle...que cabron que sou!......

hi ha dies que els planetes se posen en línia.
no, no rieu que no vol dir que tot és bonic i preciós i meravellós....nooooooo...
vol dir que es posen en línia... res més... però tampoc res menys....

avui he tingut un altre dia "divertit"...no, no us l'explicaré per què tampoc val la pena...però sí que us diré que a estones me sorprenc pensant que això de fer-me anacoreta (em sembla que són els que viuen a una ermita) no seria tant mala opció....

doncs això que he sortit "calentet" (no d'aquella manera no) del despatx (11 hores despres d'entrar-hi)...i m'ha vingut de gust menjar algo.
tinc alguna amiga, agobiada, de manera estúpida per cert, pels quilos, els hi passa quasi a totes les dones, que sempre em diu que m'he de cuidar, que per la salut, per no sé què....i jo li dic, sí, sí...tens raó.. això sí, posa carn a aquest cul, que amb l'os fare caldet, però de moment voldria tastar cuixot!....

doncs això...que volia sopar alguna cosa, més enllà d'uns cereals....i quasi  al sortir del super m'he creuat amb ella.....
s'ha quedat impassible...com si no fes res...i això que feia anys que no ens veiem....
estava preciosa....
clàssica, molt tradicional, com sempre....

i no he pogut estar-me'n, m'hi he apropat...i tot dient-li, "ostres... des del segle passat que no et veia..." l'he agafada....

sangre de toro....

un torres
un clàssic....
és lo primer vi que vaig beure, més enllà dels "traguets" del porrò del iaio (acs)....lo primer que demanava a un restaurant...
aquell que em va acompanyar quan al segle passat vaig començar a anar de restaurant....
al Doria...
amb un plat de pernil...

ostres tu....com passa el temps...


i així, així he sortit del super.....i els cabrons del pàrquing saavedra tenien a tot drap la banda sonora de El Piano....

si amb el sangre de toro vaig aprendre a beure, amb lo Piano vaig aprendre que la vida podia ser de colors....algo que venint del blanc i negre era ciència ficció.....

no res....seguim caminant...

Parat-sit 0 - Pencador 1

ja no sóc un parat-sit... fa vora dos mesos que ja no ho sóc.
sí, teniu raó, i per què no has escrit res??...mandra, gosseria....i poc temps.
tinc una feina fantàstica que només m'ocupa 11 hores diàries....
és fantàstica per què em paguen.
sóc massa simple, ja ho sé...però despres de mesos sense cobrar una nòmina, despres de mesos de "encara no has trobat res?? amb lo xipiriflaútic que ets!!", aquesta sensació és genial....

lo de l'horari és culpa meua.
bé, ho és en part només... vull dir que els meus caps volien algú amb un perfil així d'entregat, per això va incidir tant en si estava casat o no, si tenia fills... o novia... la frase bona va ser "....necessitem algú que tingui com a prioritat la feina i algú amb família té altres prioritats...."

podria dir-vos que m'ho va dir un paio amargat i sense gos ni família, però no, m'ho va dir algú amb cinc fills i una dotzena de nets....

prioritat la feina? doncs sí home sí, no pateixi.... de fet lo que vull és treballar per vostè, casi casi no hauria ni de cobrar, per que`treballant amb vostè la meua vida ja té sentit.....

estic content per què tinc feina, espero que duri... tot i que aquest ritme d'horari no em deixa temps ni de passar la mopa, espero que duri...fins que canviï el model de feina o surti un altre projecte...

no sé... podria explicar més coses, però de moment ja he dit un "ei! I'm alive!!! " ;)

Toros..... punt i final?

S'han acabat els toros a catalunya.

Les "corridas" ja no es tornaràn a repetir.... de moment.

A mi m'agraden els toros.....reconec que hi ha parts de l'espectacle que són molt dures, com quan l'abudància de sang és exagerada, però en essència, m'agraden.

Suposo que en part m'agraden per tradició familiar.

Recordo quan amb mon iaio (acs) veiem les "corridas" a la tele. Jo tenia 4-5 anys i m'encantaven. M'ho passava bé veient-les, en part per què lo iaio hi fotia cullerada, en part per què despres hi jugàvem.

Jo era lo toro....i lo iaio Manolete, assegut sense moure's un milímetre, amb un mocador gran d'aquells de quadres, a camins blaus o grisos o marrons... i jo anava fent-hi passades amb els dos dits a mode de banyes i de tant en tant aturant-me i rascant lo terra com si hagués de sortir disparat contra ell.

M'agradava quan el toro enganxava al cavall del picador i amb tossuderia el feia caure... era una victòria.

També m'agradava molt, no sé si per còm s'emprenyava mon iaio  o per què jo duia un "animalista" dins, quan el toro enganxava al torero.... més aviat pel primer, per què fer rabiar a la gent que m'estimo sempre ha estat la meua forma de verbalitzar-ho.

Deixant la melangia de banda, els toros s'havien d'acabar. Estava escrit... des de fa molts anys, hi havia massa sang, massa acarnissament innecessari...

Fa uns anys, tot fullejant un llibre de fotografia taurina que vaig comprar-me a un Happy Books de can fanga, llegia (i veia les fotos) que al segle XIX les dones eren banderilleres i els cavalls dels picadors no portaven aquestos faldons de cuir o ferro, no ho sé, que duen ara per protegir-se de les banyes de la bèstia.

Això feia que de tant en tant alguna dona sortia regalimant sang o morint-se, i que moltes "corridas" s'acabaven amb un parell de cavalls morts, esbudellats al mig de la plaça....

Per sort la lógica es va anar imposant i les proteccions van aparèixer i vam salvar alguns cavalls, les dones senzillament van ser eliminades, veure morir a una dona en una societat masclista suposo que era inacceptable, millor exclaves que valentes....

És absurd parlar de si els toros són o no nostres, els de Knosos ja tenien retallaors (en nomenclatura valenciana) i la festa ha passat per moltes èpoques, d'èxit i d'anonimat i/o prohibició....parlar d'això ens distreu del debat de fons.....

Poden fer-se els toros d'una altra manera? cal que la sang abundant, o no, hi sigui present?

No podriem polir-ho per tal de que quedés només l'art???... i no, no dic que les "banderillas" siguin enganxades amb velcro com vaig veure en alguna "corrida" de l'Ortega Cano als USA... parlo d'alguna cosa més elaborada.

Som al segle XXI, pensar que festes sangoses perduraràn en lo temps és no voler veure al món que vivim...

I per últim, els correbous.

Els correbous no són "corridas", són una altra cosa i lo martiri i/o tortura que alguns comenten no és cert.... potser lo bou pateix, per què no se'l treu per acaronar-lo, però no fem comparacions per què parlem de coses molt diferents.

El que potser sí que caldria és replantejar-se, no dic canviar, només dic replantejar-se, què es pot fer per fer-ho més net, més clar, més divertit, més ... segle XXI.

Molts pensaràn que no cal fer res per què ja està bé... perfecte, però m'agradaria arribar a aquesta conclusió despres de plantejar-ho, no com a punt de partida...

Replantejar-se les coses no és dolent... és lo que ens permet avançar.....Tancar-se i dir que els correbous són nostres i punt, no ens dóna una millor defensa, ans tot el contrari.

Pensem-hi... per què si no passarà el que passa sempre que depenem dels de la Generalitat (o sigui Barcelona)...vindràn, recaptaràn vots (i lo que calgui) i despres mos vendràn...com sempre.

petons i abraçades, per cert, sóc dels que vaig intentar aconseguir un cartell del Barceló...sense èxit  :(