més adèus....

fa temps ja us vaig explicar que hi ha gent que apareix a la nostra vida amb cognoms. són els pares de, el germà de, la filla de, l'avi de....

són gent que com a individuus sembla que no existeixen doncs estàn lligats a una altra persona, com si fossin només un apendix.

a vegades la vida, capritxosa com ella sola, fa que gent que estimem tinguin uns "apendixs" meravellosos.
gent que són tant fantàstics que no en tens prou d'agrair a l'amistat que tens amb ells sino també al seu entorn...un entorn de cine...

i aquest cas, que per cert tinc la sort de que m'ha passat unes quantes ocasions, té una paradoxa...que a vegades l'apendix supera l'amistat del que la portava...
i l'amista més o menys desapareix i queda l'apendix...i bé, segueixes allí, tot i que lo que t'hi va portar ja no hi sigui...com si fossis un miserable pirata que abandonat pel seu barco enfonsat a sobre té els cxxxxxns de disfrutar de l'illa on ha anat a parar...

i aquesta setmana santa, perdut pels picos d'europa, una europa que tot i començar als pirineus té els picos al nord de la península, em va arribar la notícia.
algú, que pot dir-me el que vulgui, va portar-me aquesta notícia.

ella ja no hi és. la xxxxxx se n'ha anat....
i què voleu, eren 59 anys...i bé... no sé... tot i ser catòlic i tot això...vaig fer baixar tots els sants...i és que no ho entenc, i la injustícia i tot això... tot...
tot lo que et ve al cap quan la rifa, i no la de nadal, et toca...

la mort és una merda.
i ho és tot i ser creient i pensar que hi ha quelcom més enllà, però és una merda.
una putada...així, amb totes les lletres i en negreta...

i de sobte t'enfonses per què recordes l'alegria, la simpatia, l'amabilitat, el carinyo,....i merda...tot aquell munt de coses que et feien pensar que XXXX era un tio genial però és que tenint pares així, lo fill més tonto faria rellotges de fusta....!!!!

no sé... còm us enfronteu a la mort? còm ho feu valtros????
a la mort, però no a la fàcil no, a l'altra....a la del iaio de 99 anys no, a l'altra...a la d'algú que despres de 10 anys de malaltia acaba anant-se'n i la recordes en aquestos 10 anys i no li saps trobar la lluita i els moments de tristor, guardats només per la família, a tu, i a mi, i a la resta només ens tocava la rialla, el comentari amable i dolç i l'alegria.....

i et descobreixes patós i inútil, còm va ser que no ho veiés, no ho sapigués... què sé jo... mil preguntes sense resposta...mil preguntes que són més aviat punxes per clavar-te i ferir-te que no pas cercadores de respostes...

la mort és una merda, i així, de sobte i per l'esquena, mil cops més dura...

res...seguirem caminant, amb l'ànima esquintzada, amb lo plor tou al recordar-la, amb aquesta barreja de sensacions...però seguirem caminant, si ens va regalar la rialla tot i el patiment que vivia no tenim dret a donar-li només plors...no.

no tenim dret a només plorar, hem de ser agraits, i molt.

gràcies per deixar-me ser alguna cosa més que l'apèndix del vostre fill....
gràcies, de debó.