hi ha canalla que ve amb un pà sota el braç, jo vaig venir amb una diabetis, que dolçament li va tocar a la meua mare.
coneixo el tema, no en sóc un expert, però l'he viscut de ben aprop.
la meua mare fa de tot, ha arribat a punxar-se cinc cops al dia, despres de fer-se la preventiva analisi.
recordo quan, anessim on anessim, duiem una capseta de metall amb una injecció de vidre i una ampolleta d'alcohol, a banda de la lògica insulina.
bolliem una mica la injecció i l'agulla i au, a punxar-se.
les amigues de ma mare quedaven sorpreses de la normalitat amb que viviem (i vivim!) la malaltia, tanta normalitat com el que no menja dolços per no engreixar-se.
i és que la diabetis és moltes coses, però sobretot és una malaltia personal.
has de ser-hi a sobre, has d'estar-hi pendent, però el 99% del temps si la respectes ella et respecta...
és incòmode, per què has de preveure què faràs.
la mare si ha de sortir i dinarà tard, ha de pendre's alguna cosa per menjar, no fos cas que li vingui una baixada (hipoglucèmia) i es maregi.
també si se'n va a caminar amb la tropa d'amigues (un altre dia parlarem del ritmet que tenen les senyores jubilades, amb carinyo ho dic) i farà algún esforç extra, ho ha de preveure i endur-se unes galetes, o un plàtan o una fruita...quelcom que dugui sucre.
així és la vida d'un diabètic adult.
en un nen no ho sabia fins que a un nebot adoptat (és fill d'uns amics) li van trobar.
un cop passat lo susto gros, i despres de comentar-los-hi (sense convèncer, això ho farà el temps) que la vida serà normal, tant normal com la dels que no patim la diabetis, han anat caminant i han anat veient que tot i haver de controlar mil coses, la vida segueix...
i fa uns dies surt la notícia del Santa Claus College.
una escola per canalla amb immersió anglesa que no accepta xiquets amb diabetis.
i quan ho detecten l'expulsen.
així, cru i ras...si tens diabetis millor que vagis a un altre centre, aquí no et volem...
quina moral, quins valors, què vol transmetre aquesta escola (sigui en anglès o en català)??
hi ha gent que parla dels riscos que assumeix l'escola.
quins riscos??
quins riscos que no cobreixi l'assegurança de responsabilitat civil que estàn obligats a tenir??
és més arriscat tenir diabetis que emportar-te'ls a port aventura o al camp a fer bicicleta???
i a sobre la directora del centre ha confessat que les agulles li fan por, doncs perfecte, que vagi al psicòleg, però barrejar naps i cols és absurd...
em fa ràbia, per què en el fons no cal que el punxi, només cal que el deixin fer-se l'analisi, sí, sí, sembla una maquineta de jugar però és un glucòmetre, bàsic per saber si toquen 4 unitats ó 6...
noés cal que de tant en tant també se'l mirin, com fan amb la dolors que tè hemorragies nasals cada dos per tres, o lo pere que extrany és lo dia que no s'estimba tot intentant escalar la porteria de futbol....
no tinc fills però no aniràn a un centre amb el que no comparteixo els valors.
vull formar-los tant en coneixements com en actituts...
us demano si us plau que :
NO ENVIEU CAP EMAIL A
mail@academysantaclaus.com
NO ENVIEU CAP CARTA A
English Academy Santa Claus
Leon XIII, 12
08022 Barcelona
no s'us acudeixi començar a escriure queixant-vos d'aquesta expulsió...
ells creuen que tenen dret a fer-ho, i inundar la seua bústia d'email i de correu ordinari amb cartes queixant-se seria una cosa absurda.
una abraçada i un petó als diabètics, començant per ma mare, ;)
2 comentaris:
Com a mare del nebot adoptat del Txiqui: Txiqui, gràcies pel teu escrit, tan entenedor, tan sincer, tan cruel i tan real, com la vida mateixa (amb diabetis o sense)
Hola,
Moltes gràcies pel teu comentari. Realment, tenir un fill amb diabetis, a més d'aportar-te una dosi extra de dolçor, et fa veure les coses d'una altra manera. Jo he d'agrair a la malaltia del meu fill que m'hagi fet tenir una nova pespectiva del que anomenem normalitat, que m'hagi despertat l'instint de queixar-me davant del que és injust o discriminatori, i que m'hagi ensenyat que l'amor incondicional sempre pot ser més gran del que era.
Pel que a al tema de l'escola, em sembla absolutament immoral. Nosaltres hem tingut sort, amb la nostra escola. És petita, i la tutora de l'any passat com sobretot la d'aquest es porten estupendament. La direcció també ens ha donat suport, i tot i que hi ha algun mestre que es fa una mica el ronso, en general, tothom es preocupa molt del Daniel.
Una abraçada d'una diabètica tipus 3 (o sigui ´d'una persona que estima i cuida a algú amb diabetis).
Publica un comentari a l'entrada