què passaria si la mort m'arribés d'aquí un any i ho sabés avui mateix?
què canviaria, què faria diferent?
quants petons donaria, quants en reclamaria, quantes abraçades repartiria com pagés que llença llavors o ensofata el camp?
atureu-vos un segon, un instant només.
em pregunto únicament això, què faria si la vida no m'arribés al 2011....
suposo que d'entrada plorar, de desconcert, de ràbia, de tristor, de llastima sobre mi mateix....
imaginaria aquesta gespa verda, presidida per l'oliver cargolat que mon oncle em va dur de les seues terres i ploraria.
imaginaria aquesta casa amb foc a terra i teulada nova i terrat cara mar i ploraria
veuria lo celler farcit d'ampolles guardades pels moments importants i ploraria...
no sé... a vegades ens calen coses d'aquestes, som així de beneits...necessitem que algú ens tregui de la via de tren on som per adonar-nos-en de que ni havia via de tren i que si pel que sigui acabés existint n'hi ha mil milions i podem canviar d'una a l'altra....
però no ho fem.
no canviem de vida.
tenim aversió als canvis, ens fa por tot... i com que ningú ens ha ensenyat a viure, només a fer coses, doncs així ens va...
imagineu-vos això doncs...lo 2011 no existeix per valtros...
què? què fem???....sí, val..teniu raó, què fem???
doncs no ho sé...tampoc no ho sé...
i m'agradaria saber-ho, m'agradaria poder tenir clares coses com aquestes però no les tinc, i suposo que això només és l'evidència del molt que ens falta per avançar, per crèixer...
potser algún dia no ensenyarem només cultura, bones maneres, .... i també educarem a ser feliços, a ser capaços de transmetre el que sentim, el que volem, a no ferir...
coses que mireu al vostre entorn, segur que veureu, quanta gent coneixeu que és així, incapaç de dir-vos t'estimo?....
sí, és una pxxxxda, però així som, així evoluciona lo món i així anem naltros, navegant...
una abraçada
Fa 2 anys
2 comentaris:
Es dur pensar que potser no hi ha demà. I el que és segur, es que un dia no hi haurà demà.
Per altra banda, penso que les coses no les hem de fer, per si no hi ha demà, sinó per fer un avui millor. L'avui que volem, i no només el que tenim.
També hem de ser tolerants amb un mateix, igual que ho som amb els altres, i acceptar que no ho podem fer tot i que no podem ser bons en tot.
Dit això, i canviant la pregunta "I si no hi ha demà al 2011?" per la de "Com voldries que fos el 2010?",tens raó, necessitem baixar del tren, fer parades, per saber on som, i si la direcció és la correcta. I si no la és, canviar-la.
Hi ha molts trens, moltes vies, és cert, pero crec que cap ens porta directe a la felicitat plena, i canviar de tren no es gratuit.
En cada tren, podem trobar un vagó que ens faci feliços durant part del trajecte. També podem trobar passatgers que ens facin feliços, part del trajecte, o per sempre....Això també és important, reconeixer que al tren no som sols, sinó acompanyats, dels que volem i també dels que no volem, cert.
Vagons, trens, vies, passatgers...tot ems ajuda a la cerca incessant de la FELICITAT... Però ojo no ens perdem el present !!! és l'unic que tenim.
Algú va dir "la vida es allò que et passa, mentre un va pensant en allò que ha passat/ ha de passar/" jo no ho sabria dir millor.
hola desconeguda, persona desconeguda, no necessariament dona, però ho aclareixo per què hi ha molt home que de seguida es veu "atacat" per l'ús habitual que faig del femení...
m'agrada la positivització que fas, tot i que entres en contradiccions, inevitables per cert, lo tradicional voler i doler, tant nostrat...
jo he parlat de milions de vies, no de trens...lo tren som naltros, la via, lo camí que triem, que ens porta a pobles (persones i/o situacions) és lo que podem decidir, més o menys per què costa molt, però és l'únic...
lo present també diuen que no existeix. només lo demà i l'ahir, l'avui, l'ara...ja no hi és...
fins una altra
Publica un comentari a l'entrada