viuen a prop de casa, són l´Encarnació i lo Tomeu, van camí dels setanta però són seixanta pocs "només!!" com diu ella...
Són d´aquells veins de barri de sempre, dels que que encara queden per aquestes terres, dels que et saluden pel carrer i amb els que aturar-se a parlar sempre és bona cosa...i no hi veieu xenofòbia que no és racial lo tema, és d´educació i la manca d´això no entén de colors de pell....
Us ho explico per que hi va haver un temps en que quan els veia sentia enveja....no sé si sana, però enveja.
Junts, de braçet, carrer amunt amb bosses de la compra puc intuir com el Tomeu li està explicant la darrera notícia que ha escoltat a la CNN o a qualsevol dels mil canals que permet la parabòl.lica. I ella escolta amb l´interés de còstum, barreja de ganes i de ´´aiiii carinyo, quines coses t´agraden!!´´
Còm es deu fer això? Còm s´arriba a aquest punt? Còm es lliga aquest all-i-oli per a que superi 40 anys de convivència amb alegria???
No ho sé...i d'aquí sorgia l'enveja... i la còpia, lo somni, lo desig fustrat que només vol ser enlloc de semblar-se a....
I han passat a la meua vora....et duré a París, quan acabi d'aprendre francés et duré a París... i he emmudit tot i estar callat....
crec que és la frase d'amor més intensa que he sentit darrerament...dues persones que s'estimen, que porten més de 40 anys junts, que han aprés a caminar plegats, que tenen una vida compartida...i van i amb total impunitat, just allí davant meu, es diuen quelcom que la meua ànima només pot somiar....
i és quan he pensat que no puc aspirar a copiar...però sí que els puc tenir com a referent...
ja ho deia lo Bogart que sempre mos quedarà París...
us estimo Encarnació i Tomeu
Fa 1 any
2 comentaris:
L'Encarnació i el Tomeu tenen un tresor molt difícil d'aconseguir; és un exemple clar de què la felicitat no es paga amb diners...suposo que és una felicitat que molts desitgem i que molt pocs troben.
Desitjo de tot cor que tu la trobis, perquè t'ho mereixes...
no sé si la trobaré, a camins fins i tot penso que no la mereixo per què l'he tinguda i no l'he sabut portar....no sé...
només sé que passi lo que passi em trobarà caminant cap a ella....
abraçades i petons a la canalla preciosa :)
als pares també però no tantes abraçades ;)))))
Publica un comentari a l'entrada