va ser lo cruyff, em sembla, lo primer que va parlar d'entorn.

l'entorn és tot allò que acompanya quelcom.

en un plat ho anomenariem guarnició, en una relació de parella, sogres i amics, per anomenar-ne només un parell....

l'entorn és quelcom nociu i malvat a vegades.

d'altres és, curt i ras, allò que també dóna tant sentit a la vida....

imagineu-vos una espatlleta de corder al forn, segur que estarà de vici, és fàcil de fer, independent, i amb presència espectacular....ho té tot... i sabeu què és lo millor? les pataques i les cebetes del llit que hem posat a la llauna...

l'entorn, fins i tot en l'espatla al forn, lo millor és l'entorn, i còm maleixo quan l'entorn se'n va.
quan aquells sogres, cunyats, amics....quan tot plegat se'n va per què la relació s'ha acabat....i sí, lo trist és que la relació finalitzi, sí... però l'entorn no hi ha sumat en negatiu, bé, hi ha vegades que sí...jo sóc un afortunat en això, els meus entorns són com les pataques de la llauna...de vici, de cine...espectaculars....

tot això em ve al cap per què no fa molt em vaig perdre en un Baret de taula de fusta, mantels de paper, cambrera simpàtica i mare cuinera (alguns senyors van per la filla d'altres anem per la mare que és qui dóna sentit amb els seus plats a matinar un dissabte)...m'hi vaig deixar caure de braçet d'algú que fa anys vaig estimar-me amb l'alegria que es té quan ets correspós o com a mínim així t'ho sembla, algú amb qui ja al segle passat parlavem de la vida, de l'amor i de pencar.
no, no, no hi doneu tombs que tampoc va de dones avui....

avui va d'un amic que lo temps em va pendre, fill d'un entorn que no em pertanyia i que no vaig saber mantindre quan la barca era un titànic de secà.

i amb aquell pop romescat amb fèssols i una ampolla de vi vam posar-nos al dia, de fet semblavem geogràfs dibuixant sobre el mapa les distàncies que haviem recorregut, sempre separats i sempre en direccions oposades...amb trobades anuals per repartir-nos ampolles d'un botí trobat per atzar.

i sí, l'entorn pot ser malvat i fastigós de vegades....però quan no ho és i es trenca, quan es perd, quan no pots aturar que la distància guanyi la partida....llavors lo dolor es fa gros, gegantí, com un pop de llegenda que t'ofega fins que l'aire fuig del teu cor...

i així acabes, amb l'ànima udolant a la lluna....quina merda de vida.

quina merda o no.
per què d'alguna cosa ha de servir el sacrifici, l'ensenyança hi és, segur, una altra cosa és que ho volguem, i poguem, veure-ho....però hi és.

lo passat no tornarà, és veritat...però amb els mapes a la mà i aquesta lluna preciosa, només depèn de mi que el barco trobi lo port que vull....serà costós, i em donarà feina, per què sóc invàlid (no em puc estar de dir que si fessim concursos públics d'això hi ha tanta gent que guanyaria premis!), però és igual...

ara depén de mi, abans suposo que en gran part també....si ell no té cames, jo he de fer servir les meues, però no sempre és així d'evident.
ara depèn de mi....o segueixo udolant a la lluna o arrio veles i vaig a trencar onades mar enllà...

un bocí d'algo que he llegit i m'ha agradat...((C) http://paudolcet.blogspot.com/)

Nunca te arrepientas de un día en tu vida.

Los buenos días te dan felicidad.Los malos días te dan experiencia.

Ambos son esenciales para la vida.

Continúa...La felicidad te mantiene Dulce, Los intentos te mantienen Fuerte, Las penas te mantienen Humano, Las caídas te mantienen Humilde, El éxito te mantiene Brillante ....

Pero sólo Dios te mantiene Caminando...