divendres, 29 de juny del 2012

Mosquits i tonyina, mosquits i tecnologia

ha arribat l'estiu....
semblava que li costava però ja és aquí....
l'hivern s'ha fet llarg....la primavera curta...i la barreja ha estat interessant.
l'altra nit, sopant a casa d'uns amics, vaig veure aquest aparell de la foto....

feia anys que no en veia cap...i els records van venir al meu caparrot...

al segle passat, a la terrassa del Tiet Juanito i la Tieta Carmeta (acs), sempre n'hi havia...
als estius sempre queia algun soparet....amb congre, amb musclos, amb tonyina roja (que resulta que era "atun", però del de veritat, i a sobre no era blanc com lo de les llaunes de ma mare)...

m'encantava el congre fregidet.... ufffffffffffff mon tiet era un màquina pescant, la de vegades que m'he tirat en cara no sé capaç de fer-li més cas cada cop que em parlava de lo xulo que era passar una nit al port... a l'escollera, de racó en racó... "amagant" els éxits, parlant amb d'altres pescadors i sentint com les ones acompanyaven tot veient als barcos que esperaven en front del port que arribés en son demà per entrar a carregar/descarregar...

i sempre hi havia aquests aparatets per evitar que els mosquits trinxessin a ma tia i a mi, que teniem un do per atreure als mosquits....

no recordo els anys que fa que ja no hi són...
recordo això sí lo molt que em cuidaven...lo pot de galetes maria que hi havia al prestatge de la cuina.
aquella vegada que vaig quedar-m'hi uns dies, ma mare estava a l'hospital, i havent agafat la grip, la llet era dolenta.... dolenta per què duia mel i ma tia no deia res, no fos cas que jo em posés tontet i no me la begués...
recordo també un dia que anant de visita a l'hospital, va haver-hi una època en que teniem un abonament, la de vegades que li deia a la mare que qualsevol dia li posariem lo nostre nom a una planta, al sortir-ne, havia plogut, i ma tia, al matí, havia anat a la perruqueria (es cuidava molt ella, era fantàstica lo que s'espavilava per fer rendir l'armari, crec que va inventar lo "fons d'armari") i la vaig cridar....

tieta, vine, vine... deia jo, amb cara de bon xiquet, mig arropenjat a un arbre primet....tot mirant-me la sabata
què vols?
i patapam...començo a sacsar l'arbre i la vaig posar perduda....

dèu meu... si aquell dia no em va matar, no em mataria mai....

li vam explicar a  ma mare en son demà... i lo que li va costar no riure, fins i tot em va caure un cartxot, tot i que ma mare anava mig somrient....

.....sí, sí.... la nostra memòria té aquestes coses...se mos activa amb lo més tonto a vegades...

va per valtros tiets... gràcies per ser-hi....