què n'espereu de l'amistat? d'aquell conjunt de persones a les que anomeneu així, amics,...què? quins drets teniu, quines obligacions tenen....quines són les normes de convivència???
amb el pas del temps us he de dir que he anat rebaixant la llista d'obligacions seues i aumentant les meues, he anat reduint els meus drets i aumentant els seus....
en resum, he passat de la premisa que tenir amics/gues vol dir que estaràn quan els necessiti, a la de que he d'agrair que em deixin ser-hi i que sóc afortunat de que em comparteixin els moments, bons o dolents, amb els que van omplint la seua vida.
i això, aquesta absurditat m'ha alliberat de molts problemes i presions sense sentit.
ara em sento feliç de tenir-los amb mi, de poder compartir la seua vida sempre que em donen pas, ara ja no tinc aquella frustració quan la meua manca d'habilitat expressiva feia que adonar-se del meu estat d'ànim fos tota una peregrinació....
ara tot és senzill, planer, clar....gairebé transparent.
ara quan puc hi sóc, i faig mans i mànigues per ser-hi sempre que se'm dóna l'oportunitat.
ara he entés que la meua capacitat de procés de les seues limitacions, a banda de donar-me raons per entristir-me per tanta manca d'habilitat, no em permetia avançar, i així, tot i ser carregat de raons, el barco s'enfonsava ....per què és molt senzill, per què al final, quan un no pot caminar, i volem sentir-nos aprop, o ens aixequem o arribem al final....
zero drets, cent obligacions.
aplico la tècnica d'abocar-hi tot el sentiment, esperar i veure com la collita dóna fruits....
potser no tot és menjar dolç, potser a camins apareix algun garrofer bord, però fins i tot això té utilitat i servei, encara que sigui per quan "matem" olives i no volem que se'ns facin toves....
aprofito totes les engrunes que m'arriben, cafès, esmorzars, dinars, sopars...passejos a la platja....lo que caigui....
per què la sensació que tinc és que sóc un home solitari i feliç gràcies a aquest entorn que em cuida i al que tracto de cuidar.
llastima que algunes lliçons les aprenem només amb els anys, i que la gent que ja ha marxat no tornarà.....si hagués sentit com sento ara, segur que hauriem arribat a port, però si hagués sentit com sento, envellir no tindria raó....
amb el pas del temps us he de dir que he anat rebaixant la llista d'obligacions seues i aumentant les meues, he anat reduint els meus drets i aumentant els seus....
en resum, he passat de la premisa que tenir amics/gues vol dir que estaràn quan els necessiti, a la de que he d'agrair que em deixin ser-hi i que sóc afortunat de que em comparteixin els moments, bons o dolents, amb els que van omplint la seua vida.
i això, aquesta absurditat m'ha alliberat de molts problemes i presions sense sentit.
ara em sento feliç de tenir-los amb mi, de poder compartir la seua vida sempre que em donen pas, ara ja no tinc aquella frustració quan la meua manca d'habilitat expressiva feia que adonar-se del meu estat d'ànim fos tota una peregrinació....
ara tot és senzill, planer, clar....gairebé transparent.
ara quan puc hi sóc, i faig mans i mànigues per ser-hi sempre que se'm dóna l'oportunitat.
ara he entés que la meua capacitat de procés de les seues limitacions, a banda de donar-me raons per entristir-me per tanta manca d'habilitat, no em permetia avançar, i així, tot i ser carregat de raons, el barco s'enfonsava ....per què és molt senzill, per què al final, quan un no pot caminar, i volem sentir-nos aprop, o ens aixequem o arribem al final....
zero drets, cent obligacions.
aplico la tècnica d'abocar-hi tot el sentiment, esperar i veure com la collita dóna fruits....
potser no tot és menjar dolç, potser a camins apareix algun garrofer bord, però fins i tot això té utilitat i servei, encara que sigui per quan "matem" olives i no volem que se'ns facin toves....
aprofito totes les engrunes que m'arriben, cafès, esmorzars, dinars, sopars...passejos a la platja....lo que caigui....
per què la sensació que tinc és que sóc un home solitari i feliç gràcies a aquest entorn que em cuida i al que tracto de cuidar.
llastima que algunes lliçons les aprenem només amb els anys, i que la gent que ja ha marxat no tornarà.....si hagués sentit com sento ara, segur que hauriem arribat a port, però si hagués sentit com sento, envellir no tindria raó....
2 comentaris:
Me he sentido reflejada en este post sobre la Amistad. Son pensamientos a los que se llega cuando en algún momento de la vida, alguno ha fallado o te sientes tan acorralada con aquellos que te llaman "amiga" a la primera de cambio. La buena, la verdadera amistad es mucho más profunda, más sana .. Un blog fantástico!!. Felicidades.
I didn't know the reason that takes me to make a blog, but with your answer has given to me one.
talk with another people totally unknowed... it's fine!! :)
gràcies per visitar-me, te la tornaré.
best regards....
Publica un comentari a l'entrada