viure sense límits, viure sense pors

què és el que ens limita?

què fa que a camins ponderem tant la nostra actuació?

què ens atura, que ens accelera?

les pors.

vivim, per absurd que sembli, envoltats i dominats per pors.

les podem posar totes en un mateix sac (segur que la psicologia diu que no, però jo crec que és un sac molt important). tenim por als canvis.

podriem dir també que ens fan por les pèrdues (econòmiques, personals, socials, laborals...).

que tenim aversió (o ens fa por) assumir riscos (per què en esència risc equival a pèrdua possible).

i no ens ensenyen a viure amb les pors. d'això se n'apren, per què hi ha coses que s'han de viure per tal d'enfrontar-s'hi i guanyar.

imagineu-vos no tenir por.

assumir que allò que aneu a fer, allò que implica un canvi, si no surt bé, ho entomareu i seguireu endavant, per dolorós que sigui en el moment, us recuperareu, sereu més forts, i el camí no s'aturarà.

en tota pèrdua hi ha un procés posterior que s'anomena "elaborar el dol" (podriem simplificar-ho per un "assumir la pèrdua"), i que bàsicament el que fa ens "permetre'ns" patir i plorar la pèrdua durant un temps, fins que en un periode prudencial (en cas de mort poden ser 12-18 mesos), tanquem el procés i seguim amb la vida que tenim.

podem "elaborar dols" de tot allò que ens implica una pèrdua.

una mort, una separació, una amistat que es trenca, algú que deixa d'estimar-nos, una feina que no ha funcionat, o un somni (el que sigui) que quasi hem tocat però s'ha esquerdat a les nostres mans....

i és que a vegades estem massa acostumats a perpetuar certes situacions posteriors a la pèrdua.

famílies que ploren durant anys el parent perdut, abandonant a nivell emocional i de manera gairebé total als parents que encara estàn vius, donant més importància a la persona que ja no hi és que a tot el col.lectiu amb el que convivim, gent a la que també estimen i a la que també ens devem.

recordo haver conegut, directa o indirectament, la història de moltes persones vídues i/o separades que en el moment de la pèrdua tenient la sensació que aquest "dol" que s'havia fet present no podria marxar mai.

i amb el temps, elaborant, tot i no saber-ho o no anomenar-ho així, el procés es va tancant, i apareixen noves persones que de manera parcial o total acaben farcint d'alegria una vida que semblava que mai més en tindria.

les pors.... hem de lluitar-hi, si perdem la por entenent que podem recuperar-nos de tot, per què tot el que té a veure amb el nostre interior té una capacitat de regeneració gegantina, haurem assolit una llibertat nova.

no serem immortals, però potser més forts que ara, doncs la pau que dóna saber que pots aixecar-te de tot, un i mil cops, té un valor que ens acompanyarà fins la mort.