Invalideses emocionals

imagineu-vos asseguts a un sofà enmig d'una cuina americana, barreja de cuina i de menjador amb un toc de bar gràcies als taburets alts.

davant vostre una persona amb la que us uneix una estima molt gran, asseguda a un butacó amb orelles, d'aquells que són l'amant perfecte quan la lectura és lo que és, lo plaer del silenci.

esteu tots dos mirant per la finestra com una canalla juga al parc de davant de casa.

de sobte li demaneu un got d'aigua.

i us diu que no.

i us surt un "però si només és un got d'aigua" i veieu la jerra sobre la barra de la cuina, a pocs metres d'on esteu tots dos.

ho torneu a demanar i us mira en silenci i us diu.

no. fes-t'ho tu mateix.

de sobte, acotxeu el cap, barreja de tristor, d'indignació, de dolor... sense entendre per què no us donen alló tan senzill.

i tot aixecant els ulls, esbiaixant la mirada per no creuar-la veieu les protesi de les cames i unes crosses arropenjades al costat de la porta.

la persona del davant, aquesta que aprecieu tant, no té cames.

no pot moure's sense l'ajut d'aquells estris que ara estàn lluny.

per això no us porta l'aigua, per això ha dit que no....

que estúpid oi? demanar-li a una persona sense cames que s'aixequi i ens porti un got d'aigua.

doncs no sempre la invalidesa és tant evident, tant clara i tampoc és només física.

també hi ha la emocional.

aquella que fa que siguem incapaços de transmetre lo que sentim.

aquella que ens té asseguts al sofà incapaços de donar aigua a la persona que ens ho demana.

aquella que ens fa ser-hi en les grans situacions, els grans drames, els grans problemes....però que no ens permet ser-hi en situacions diàries, quotidianes....

i entenem per ser-hi estar present, ser capaç de transmetre aquelles petites coses que fan que la vida sigui més fàcil, més bonica, més càlida...en resum millor.

cal que tot estigui endolçit i regalimant mel? no, clar que no... però cal que visquem de renda?

cal que visquem d'allò que tots sabem però que ningú verbalitza ni demostra?? doncs crec que tampoc.

la sort (¿???) és que la invalidesa emocional no està mal vista.

els homes ho hem estat històricament...no ploravem, no ens podia agradar la canalla, sempre fora de la cuina a menys que fossim grans mestres o preparessim dinars d'homes, res de ser respectuosos i teòricament sempre molt mascles...bajanades dèu meu!

que algú no sigui massa carinyós o massa proper, tant a nivell de parella, com de família, amics s'entén per què "és bona persona però també una mica així..." i ja està, no importa gens, no és rellevant.... no ho és gens.

no ho és fins que llegim algún llibre d'autoajuda (que per cert no em barrufen gaire) o algún article o algun comentari enganxat al vol que ens diu alló de "el jardí de l'amistat, la parella...el que sigui, s'ha de cuidar sempre, per què si no les plantes moren....i resulta que el nostre jardinet (d'amics, parella, família...etc) està més sec que una altra cosa!!!

i llavors sí... llavors, quan lo carro ja porta temps caient pedregal avall, llavors correm-hi tots... i sí, correm-hi però no ja per salvar-lo si no per què l'hòstia vista des de baix ha de ser impactant....

ens passem la vida demanant un món millor i la part que ens toca, la més propera, la que ens afecta a naltros directament i que sí que podem canviar, no sóm capaços de fer-ho...i és tant senzill com tractar de donar una mica més de carinyo....

sona molt imbècil oi? molt hippie, veritat?.... molt....ja ho sé, però m'és igual. jo ho veig i ho visco així.

però és una llastima que alguns barcos s'enfonsin per què no som capaços de donar.... amb lo que costa trobar-ne un de decent....i si bé les cames no tornen a crèixer, hi ha maneres de tornar a caminar... i potser val la pena fer-ho, no?