hi ha gent que no és nostra.
com a mínim al moment inicial no és nostra.
és d'algú altre del nostre entorn....
són les amistats de la nostra família, de la nostra parella, de persones de la feina, de gent amb la que estudiem, de les nostres pròpies amistats....
i un bon dia, sense dir ni ase ni bèstia, sense cap motiu en concret, es creuen a la nostra vida i deixen de ser dels altres per a ser nostres.
acostuma a passar que no som massa conscients d'aquesta nova propietat.
durant molt de temps, anys fins i tot, aquesta persona serà X, amic/ga, company/a, parent, de Z, tot i que pugui acabar més aprop nostre que no pas la mateixa Z que ens la va fer creuar.....
us explico això per què no fa massa em va arribar la notícia de que una persona molt propera a algú de la meua família, i de retruc a mí, s'estava morint.
un càncer se l'està enduent per davant....
i de sobte, sense saber com... (aquí l'ase i la bèstia era jo clarament), aquesta persona X va passar a ser meua... continuava portant el "cognom" d'amiga de Z, però què coi... era meua...
era del meu entorn, i se n'anava...
i poc a poc començen a brollar aquells sentiments d'apreci que sempre hi han estat i que mai havies estat conscient de que existien....
sí, ja sé que penseu que probablement el que sorgeix és la llastima per una malaltia, però no és això. de veres que no és això, intento ser bona persona però encara sóc molt bord i ranci....
és lo que us dic....de sobte aquesta dona va passar a ser meua, ja no de Z, sino meua....
i vaig anar a veure-la, i la vaig veure bé. paradoxes de la vida....o de la mort, digueu-li com vulgueu.
resulta que la cortisona t'infla, però si sempre has estat un buscall, de sobte les galtones són generoses, i la quimio que et deixa sense un pèl, et permet tenir un pentinat més curtet...més modern fins i tot... i què cony... feia goig X... tot i saber que no arribarà molt més enllà, feia goig....
i al sortir de casa seua, despres d'una visita de "metge" i unes tonteries per fer-la riue, tot caminant cap a casa, amb aquesta pèrdua prevista a curt termini, només vaig poder acotxar lo cap i renegar una estona fent baixar tots els sants....
i és que ja ho cantaven Els Pets, la vida és bonica, però complicada, i si Dèu, amb un fill únic, els més mimats, resulta que l'ha crucificat, què hem d'esperar la resta de mortals que no som iguals....? doncs res...
com diu lo pare nostre, sed liberanos a malo....amén.
2 comentaris:
Hola Ricardo Santiago. Molt sincer i molt sentimental el teu post. T'entenc. De sobte sents la pèrdua abans que es produeixi i costa moltíssim fer el cor fort davant aquella persona que es prepara per traspassar la llinda que separa el que hi ha aquí i el que potser que hi hagi en algun altre lloc... o no, no ho sé.
Estigues tant a la vora d'aquesta persona que sents tan teva i pensa en ella en positiu, visualitzant-la contenta, feliç i curada. Potser sigui una manera d'ajudar-la i al mateix temps, d'ajudar-te a tu mateix.
I no em facis massa cas. Cap consell ni recomanació serveix per a res.
Un petó.
què bonic trobar-te aquí!! i que gilipolles m'ha sortit aquesta frase, però m'és igual :)))
gràcies pel que dius, i pels consells d'elabaració del dol i acompanyament a la mort que em dónes....de veres, moltes gràcies.
sempre és complicat donar una resposta a una situació com aquesta, només es pot intentar treballar-ho tot positivitzant lo viscut i compartit....
així ho faré :)
un petó i una forta abraçada!!
Publica un comentari a l'entrada