la llista, o la carta als reixos, o diga-li com vulguis...

avui m'ha explicat còm li va la vida.
m'ha dit que té un novi sis anys més jove, aberrant fa cent anys, modern avui...
m'ha comentat que si bé és cert que la tristor no se li esborra, en el fons no està tant malament, va fent....

i aquí estem vivint la vida com si la meta no fos la mort si no lo port despres de la tempesta.

i sí, potser sí que els catòlics tenen (tenim?) aquesta creença del més enllà, però no vaig per aquest costat avui.

vivim i anem fent.
com si la vida fos això mateix.
viure i anar fent.

quan vam deixar de somiar, de desitjar, de voler una vida plena i satisfactòria, quan fa que vam llençar-nos al buit sense mirar, només pel plaer de volar...

i anem fent, anem tirant, i és cert.
tirem lo temps, lo tirem com si fossim milionaris en aquesta matèria, com si els 40 d'ara seràn iguals que els 50 d'aquí un temps o com vam viure els 17....i no.

a camins mos aturem i ho veiem clar.
segon que passa, segon que se'ns ha escapat i rera ell la possibilitat de que sigui especial.

no sé....
l'he vista bé, feliç...trista, però feliç, de fet, si sóc síncer l'he vista conformada, que és molt diferent, però bé...és igual... la felicitat com la veritat va per bocins, i hi ha gent que amb lo seu dorm molt tranquila...

cada principi d'any faig la carta al reixos, com si fos un xiquet revoler...
poso allò que desitjo per l'any que comença.
sempre l'encento amb un ser feliç, la segueixo amb un ser capaç d'estimar i de deixar que m'estimin.
que la gent que aprecio estigui bé, que em continuin apreciant i que em deixin ser a la seua vora, a un milimitre o a mil segles de distància, és igual...per què fins i tot així em sento aprop.

i afegeixo més coses, algunes beneites, com aprimar-me o ser capaç de desacomplexar-me i no trobar-me com lo geperut de notredam (ostres lo geperut quan ha plogut i amb quins monçons des que la vaig veure al cine....) i d'altres més profundes, tenir canalla i omplir de plors, badalls i com no de pantalons curts i genolls pelats (els pets), de berenars de pa amb vi i sucre o de nocilla, lo codonyat ja no els hi podré vendre fins que siguin grandets i els hi col.li en una amanida...

la llista hi és sempre...cada any.
i a vegades triomfo, i d'altres no, a vegades ploro, a vegades tremolo, a vegades ric i d'altres em limito a donar gràcies de tenir salut i faena...

però hi ha de ser, hi ha de ser per què no vull anar tirant res...no.
no sóc tan ric.

seguim parlant...bones vacances...