fets irreparables

Sóc dels que sempre havia pensat que tot es podia solucionar. Que passés el que passés tot es podia arreglar. Potser era per la meua vessant catòlica (Déu ens perdona si lo penediment és síncer), potser per que era, i encara ho sóc, un pallús i babau, o potser per qué era conscient de que l´errada és quelcom intrínsec si vols viure i participar i com no, crèixer...i aixó d´arreglar-ho tot em donava un pèl més de tranquilitat.
Ara penso més o menys el mateix, però he anat agafant la idea de que algunes coses no podran tornar a ser igual, que per molt que ho intenti no hi marxa enrera per tot....no.
Pensava en coses simples com una foto de quan era petit, si la perdo, mai més tornarà....per no posar l'exemple típic, quants cops s'us ha fet malbé l'ordinador i ho heu perdut tot??? i au...a formatejar i tornar a començar
A vegades lo riu surt de mare i s'emporta els laterals, d'altres ja mai més hi torna per què lo meandre era tan corvat que al final tira pel dret, creant una mare nova...

Hem d'anar al tanto amb els fets irreparables, molt al tanto. Un bosc cremat tornarà a ser bosc però els nostres ulls probablement ja no ho veuràn...i així i tot, aquell arbre on vam posar-nos, dreta i esquerra tot semblant unes setrilleres, ja no hi serà, n'hi haurà algún de semblant, però aquell no....

La pèrdua de la il.lusió, de la confiança, de l'amistat, de la fidelitat....són béns que al perdre's no tornen. Les relacions humanes també pateixen fets irreparables.
I cada dia som més fràgils per què cada dia hi ha més interrelacions, cada dia hi ha situacions que han deixat de ser eternes i constants per ser situacions amb vida, que neixen i moren.
Cada dia ens replantejem, volguem o no, si tenim la vida que volem, si tenim somnis incomplerts, si tenim esperançes, objectius... cada dia.

Bé, cada dia no, només de tant en tant, però avui ho fem mil vegades més que fa 10 anys, i la tendència és aquesta... i amb aquest ritme, amb aquest estil d'ara, més que mai, hem de pensar que un camp cremat trigarà moltíssim a donar fruits, millor doncs, no cremar-lo sino tenim molt clar per què volem fer-ho, què busquem fent-ho i cap a on ens portarà...

No, no podem cometre fets irreparables i continuar caminant com si res....recuperar la il.lusió perduda no és assolible a curt termini, un somni trencat costarà de refer, per molt pegament que hi posem...

seguim caminant....