me l'he creuada pel carrer.
anava amb bosses, mitja melena despentinada i aquella rialla constant, mil cops envejada.
li coneixo les alegries, seguir vius, i també les misèries.
els pares invàlids (no emocionalmet, o no només) amb mobilitat molt reduida (ella amb caminador i ell amb una crossa i la cama mig arropida i amb sabata alçada) des de fa només 25 anys.
sí, ho heu llegit bé, 25 anys....
recordo quan van passar les coses per què era coneguda de l'entorn, recordo que jo estava en l'època de grans i hormones bojes, de mil noies i zero novies, d'amistats eternes fetes terrossos de sucre en cafè bullint, jo ja era treballador il.legal fregant plats a un tuguri salouenc i ella era una dona de menys de trenta...
no em vaig enamorar mai, no van per aquí els trets avui, però m'agradava trobar-me-la.
tenia aquell atractiu que tenen les dones que s'accepten per què es veuen amb els ulls dels que les estimen...i no era model, bé avui diriem que sí que ho podria ser però de talles grans...mil corves, mil volums i aquella rialla sincera eren insuperables per la majoria de nenes estàndard que tota la vida han existit...
i avui l'he vista de nou, s'ha acostat, m'ha fet dos petons i hem parlat dels nostres entorns....la seua vida segueix com fa 20 anys, 15, 10....tot igual. treballa a aquell despatx de son oncle que era advocat i que al morir es va convertir en gestoria.
no m'ho ha dit però sé que no hi ha hagut parelles, només algunes ocasionals, paios valents per una suada al llit però covards per la motxilla que duu. s'ha de ser molt home per acceptar les normes del joc, si l'estimes a ella, estimes tot lo que té, i d'homes ja no en queden, només estem els aprenents fem tombarelles mentres ens fem vells....
tot i que ja ho sabia li he explicat que estic a la casa vella, que hi sóc les 24 hores, que només surto mitja hora a passejar per un parc que vaig veure nèixer d'un solar abandonat, i que la resta sóc a casa, ara un got d'aigua, ara una altra necessitat, i que vaig fent, que entre setmana treballo i despres baixo a fer d'infermer....
no hi pateixis home, m'ha dit, és duret, però a partir del quart de segle fent-ho t'hi acostumes, i hem rigut...i jo m'he sentit com sempre, un afortunat per què lo meu procès durarà un mes i la vida seguirà rodant...fins la propera
i m'he sentit miserable per què per portar-ho millor del que ho porto ha calgut que algú que lluita dia rera dia m'hagi donat una mostra de dignitat...
a vegades penso que n'he aprés molt, però amb coses com aquestes me n'adono que no en sé gens....
i així seguim....donant les gràcies fins i tot quan fa mal.
anava amb bosses, mitja melena despentinada i aquella rialla constant, mil cops envejada.
li coneixo les alegries, seguir vius, i també les misèries.
els pares invàlids (no emocionalmet, o no només) amb mobilitat molt reduida (ella amb caminador i ell amb una crossa i la cama mig arropida i amb sabata alçada) des de fa només 25 anys.
sí, ho heu llegit bé, 25 anys....
recordo quan van passar les coses per què era coneguda de l'entorn, recordo que jo estava en l'època de grans i hormones bojes, de mil noies i zero novies, d'amistats eternes fetes terrossos de sucre en cafè bullint, jo ja era treballador il.legal fregant plats a un tuguri salouenc i ella era una dona de menys de trenta...
no em vaig enamorar mai, no van per aquí els trets avui, però m'agradava trobar-me-la.
tenia aquell atractiu que tenen les dones que s'accepten per què es veuen amb els ulls dels que les estimen...i no era model, bé avui diriem que sí que ho podria ser però de talles grans...mil corves, mil volums i aquella rialla sincera eren insuperables per la majoria de nenes estàndard que tota la vida han existit...
i avui l'he vista de nou, s'ha acostat, m'ha fet dos petons i hem parlat dels nostres entorns....la seua vida segueix com fa 20 anys, 15, 10....tot igual. treballa a aquell despatx de son oncle que era advocat i que al morir es va convertir en gestoria.
no m'ho ha dit però sé que no hi ha hagut parelles, només algunes ocasionals, paios valents per una suada al llit però covards per la motxilla que duu. s'ha de ser molt home per acceptar les normes del joc, si l'estimes a ella, estimes tot lo que té, i d'homes ja no en queden, només estem els aprenents fem tombarelles mentres ens fem vells....
tot i que ja ho sabia li he explicat que estic a la casa vella, que hi sóc les 24 hores, que només surto mitja hora a passejar per un parc que vaig veure nèixer d'un solar abandonat, i que la resta sóc a casa, ara un got d'aigua, ara una altra necessitat, i que vaig fent, que entre setmana treballo i despres baixo a fer d'infermer....
no hi pateixis home, m'ha dit, és duret, però a partir del quart de segle fent-ho t'hi acostumes, i hem rigut...i jo m'he sentit com sempre, un afortunat per què lo meu procès durarà un mes i la vida seguirà rodant...fins la propera
i m'he sentit miserable per què per portar-ho millor del que ho porto ha calgut que algú que lluita dia rera dia m'hagi donat una mostra de dignitat...
a vegades penso que n'he aprés molt, però amb coses com aquestes me n'adono que no en sé gens....
i així seguim....donant les gràcies fins i tot quan fa mal.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada