estava pensant si hi hauria alguna manera de positivitzar, si podria dir que hi ha mètode que ens permeti, tot seguint unes pautes, positivitzar i trencar possibles cercles negatius que ens enfonsen.
això podria servir tant a nivell emocional com a nivell professional, per exemple, per què en el fons sempre hi ha situacions que ens van fent caure i sense saber massa cosa de sobte entrem en barrena, com aquelles avionetes del baró roig alemany....
d'entrada el primer seria, què passa? de veres, què passa, per què estic així?
sense saber què passa no puc avançar...
despres cal tenir en compte que saber què passa no em dòna dret a matxacar-me.
quantes vegades ens fotem canya i ens fiscalitzem amb violència per què algo no ens agrada de naltros (sóc lleig, sóc ruc (en alguna foto ho semblo i tot!), sóc un inútil (quants cops ho he pensat!!!)...
i sí, està bé ser humilt, està bé jutjar-se però no imposar-se la pena capital a la primera de canvi...de fet, mai ens l'hem d'imposar lo sucidi no és resposta, és fugida però això és tema d'un altre post...
doncs un cop sabem què passa i no matxacar-nos, passem al següent punt. carta als reixos (perdoneu-me però els reixos sempre han estat això, reixos...què voleu, miracles? la verge no viu aquí, aquí només tenim mares de dèu, que és de lo que els creients estavem segurs ;)....perdó, l'acudit és meu, dolent però què coi, m'encanta jejeje...
doncs això, carta als reixos, què i còm voldriem que fos la nostra realitat. sense límits.
amb la carta tenim l'altre punt que ens cal per marcar una línia. i al dibuixar-la tenim la trajectòria i/o camí a seguir.
llavors ja ho tenim tot només ens calen unes sabates, botes i/o espardenyes i començar a caminar.
a vegades no és tant senzill, a vegades ens hem acostumat a matxacar-nos tant, que no tenim ni idea de còm aixecar-nos, ni de què cony (ups, perdò) posar a la carta als reixos ni res de res...
no passa res...
llavors toca viatjar en lo temps i anar a buscar algún record del passat on hi hagi felicitat.
n'hi han, segur que sí. a vegades cal anar molt lluny però el trobés...
i s'ha de pensar què tenia llavors, què m'ajudava i què em va servir per sentir i pensar que era feliç.
la gent no es pot substituir però ningú és imprescindible i tothom és necessari.
que el pere o l'encarnació ja no ens estimin ens farà mal i que ho facin la dolors o el josep no els substituirà, però podrem viure sense uns amb l'apreci dels altres...
podem fer-ho tot, només cal que ens ho creguem, només això....
i sí, teniu raó, lo que costa això a vegades...
2 comentaris:
Passava per aquí... feia tant que no passava... i et volia saludar. Ara estic més actiu al feisbuc, i el bloc el tinc una mica abandonat. He estat rellegint els teus escrits, així en diagonal, i realment, ets una persona profunda, amb molts sentiments i els expreses d'una manera molt sincera i que, la persona que els llegeix, pot arribar a emocionar-se i tot. Enhorabona. Tot i que el meu estil (ja m'ho diu la meva dona), és més de: "aqui te pillo, aquí te mato".
Una abraçada cordial amic!
molt agrait pels teus comentaris Txon ;)....algun dia et pagaré el xar3 que et mereixes...
m'ha agradat trobar-te, jo això del feisbuk no ho controlo gaire, em diuen que la gent hi penja fotos i s'hi explica la vida i tothom té centenars d'amics... no en tinc pas tants jo, són molt bons, ja ho diu la paraula "amics", però no són tant abundants....
lo punt de bord suposo que em limita força ;)))
seguim en contacte senyor, cuidi's molt, vostè, la seua senyora (santa paciència la pobra jajaja)i la seua descendència.
una abraçada
Publica un comentari a l'entrada