la mort, un cop més...

era diumenge...quarts de set del matí...
quan lo sol ja ha trencat, i la terra reclama que ens fem presents per llaurar-la...
lo cerç no deixava de bufar deixant un cel blau, net...amb algún núvol blanc de cotó...
uns olivers anaven pentinant lo vent, copiant aquelles pintes que hi ha perdudes lluny d'aquí....a la vora del mar

i la rojor dels cirerers florits, omplint els racons i les valls....

se n'ha anat.... una part del lo meu nom ha marxat....de mi, de jo...de tot allò que sóc o que voldria ser...
i ja està....
sense avisar... sense pre-avís...

84 anys.....mils de kilos d'olives fets, quilòmetres de reg amb "gotero", de "casetes" arreglades...
i com no, infinites hores d'exemple de vida... de forma de vida...
i és que la vida és bonica, sí....però complicada...
i ser feliç amb la mar en calma i lo vent a favor (cerç o garbinada) és molt fàcil... cal ser-ho quan no tot va de cara...i no, no tothom serveix per això...

i m'he plantat a un tanatori, emprenayt amb ma mare, per què això d'anar amb samarreta i texans és donar mala impresió.... quin cony d'impresió em preocupa a mi ara... tant de bo algú tingués a bé comentar-me res del meu vestir...podria canalitzar part del que sento.....
i allí, envoltat de gent....emmudit, veient com persones entraven i sortien... tot caminant he anat recordant
recordant molt....

una de les primeres vegades que vam anar al delta a fer un arrosset....i em va esbroncar per què quan vam arribar encara no estava fet ... "no entenc per què tant encomanar, si  no ha d'estar a punt, quines ganes"...o quan, al voler fer-lo content, vaig demanar un vi que valia més que el dinar....i sí, lógicament va dir-me allò de "si el poden  posar en porró"....per acabar tot dient, que "estos vins bons... no es poden beure"... i au... a córrer...

recordava allò del "porta't bé, tu porta't bé"... a la feina, amb la mare.... amb lo món...
els anys de comprar-me lo calendari del pagés, per poder assentar-me amb ell i preguntar què tal les olives, les carxofes o els presseguers... per què o tocavem lo tema terra o no hi havia conversa... i no pas per ell no...
que servidor, jo mateix, sempre ha estat un paiet complicat...molt complicat....

dissabte a la tarda va acabar bramant per què ma cosina no el va deixar tornar al troç.... totalment raonable, però inacceptable per algú que vivia la terra com l'aire que respirava...
emprenyat i indignat es va rendir al no trobar (eren amagades) les claus de la furgoneta......arma letal que el duia per aquells brancals i camins, com si lo món fos etern....

se n'ha anat i l'aire se m'ha acabat moltes estones.....moltes...
lo nus a l'estòmec, aquell obrir la boca per plorar en silenci....aquell dolor, quasi infinit, quasi ...què sé jo....... com quan te trenquen lo cor... o quan lo trenques tu, sabent-te inútil total per estimar amb més profunditat que un milimitre....

i la missa....uffffff la missa....
què poc ha faltat per no fotre-li dos brams al mossèn....
Ricardo cabró, és diu Ricardo.... no Ricard....
però és normal....  no serveixo pels pèsams...persones i persones dient-te que t'acompanyen en lo sentiment....amb tota la bona intenció del món, mentres tu, pal plantat allí davant, entre gràcies i gràcies, et venen ganes de cagar-te en tot lo que es mou, per què la mort, per racional que vulguis ser... té molts ratets en que és una puta merda.....

i així estic....orfe....parcialment orfe...
i crec que feia anys que no desitjava tant fotre-li dos hòsties a dèu nostre senyor....

sí. sí...ja us ho he dit....sóc un paiet raro...dificil... un tros de garrofer bord, com aquelles branques que feia anar lo Ricardo per què les olives no es fessin toves....

joder oncle...que cabron que sou!......