va de feina avui....

m'assec a la vora del penyassegat cada dia.
cada matí, des de quarts de dèu del matí, sóc amb ell.
no és el diable, tant de bo en tingués la inteligència o l'edat, no...només en té la dolenteria.

me'l miro amb la mirada indiferent que poso quan davant meu només hi ha la prepotència del que en sap, del que la toca, del crack....del que és tot menys això precisament.

és lo meu cap.
és un paio amb sort.
no és especialment inteligent, no és beneit tampoc, però sobretot és un paio amb sort.
de fet, com la majoria dels líders empresarials que tenim en el nostre país, gent que ha viscut els 15 anys més animats, econòmicament parlant, dels darrers 100.

imageu-vos que teniu un bar.
és un bar petit, d'aquells de tota la vida, fins i tot cutre, miserable, un bar que va montar el vostre sogre enmig d'un polígon de quatre naus velles ja en el moment d'acabar-se.
cada dia feu un menú.
és un menú senzill, de fesols i galta, d'arrós de pollastre, de cigrons i cansalada, de fideus amb costella....
aneu fent, cada dia si fa o no fa 10-12 menús surten, i allí esteu...

i un bon dia, sense saber com despres d'una època complicada (crisi post-olímpica) us monten una fàbrica de soldadors i torners amb 4.000 treballadors.....
quatre mil clients potencials amb els que passeu de la dotzena de menús als 700 diaris, de tenir una cambrera, a tenir-ne 30, de ser un pobre desgraciat a guanyar bitllets a cabaços.

amb el temps s'instal.len farmaceútiques amb molts treballadors, però la majoria encorbatats, i amb poc interés pel que fa a cigrons i cansalada o la galta al vi amb pataques fregides...

dels cuiners que teniu, n'hi ha uns quants que us parlen de la nova cuina, del menjar més elaborat, de tenir plats bonics, d'estovalles de paper però de qualitat, de cuberts de metall sense mànec de fusta.... i us en foteu a la cara, no en tenen ni idea, massa escola (ara parlo de business schools {esade, iese...etc}) i massa tonteria.....

i passen els anys, (la quinzena màgica) i any rera any els cuiners entren, agafen rodatge i marxen...la galta al ví és temptadora però acaba embafant, fins i tot només cuinant.
i vos seguiu igual, sou l'amo, el mestre el visionari que va agafar un baret miserable i el va convertir en un macrorestaurant....en sabeu molt, moltíssim...

i un bon dia la fàbrica plega.
va venir aquí per què lo terreny i els salaris eren baixos i ara se'n va a un altre lloc.

i en quinze dies no hi són.
quatre mil treballadors fora.... no queda ningú... bé sí que queda...queden aquells atontats de la corbata....

i vos que sou el gran savi del món mondial, li dieu al cuiner, un dels veterans, dels de sempre, que què farem??? que potser caldria fer alguna cosa??
els cuiners joves, els pringats que han estudiat i tenen els somnis folrats d'estrelles michelin, us tornen a parlar d'amanides amb pipes, de rissottos de parmesà.....i rieu, un altre cop rieu...

i dieu que no, que la solució és fotre fora a tothom, quedar-se amb el nucli dur i esperar temps millors.....

i això és lo que fa el meu cap, aplica solucions de merceria a companyies amb mig miler de persones.
s'esborrona amb les embarassades (ostres tu només volen quedar-se prenyades, i això que ell té filles!!!) i somriu aprimant-se mil quilos quan el cuatrecasas o el roca junyent de torn li diu que amb un ERO (ere en español) pots fer fora a qui vulguis, dones, sindicalistes, directius bords que no et fan la rosca (com servidora)!!! i a sobre amb 20 dies per any....

ploraria si pogués...però no li surt, la bilis té mal pas pels ulls....

i jo m'assec amb ell i rebato, punt per punt tot allò que diu.
no, no sóc sant jordi, només sóc aquell bord que fa equilibris entre aquestos seixanters afortunats i perillosos.
sí, perillosos, per què no hi ha res més perillós que un analfabet que es creu savi...

segueixo tenint feina, no patiu, treballo, cobro i faig lo curset de guixaire (espero que sigui tipus CCC i que al final em regalin una guitarra, o un teclat, la cabra i l'escala ja la llogaré), segueixo caminant pel fil entre montanyes, equilibrista solitari que ja fa temps va dir-li a un cap, ho sento prefereixo no tutejar-lo, millor que corri l'aire....i és que és una jugada, però no cal ser el més inteligent per manar, però el respecte te'l guanyes per còm ets, no pel que ets...i hi ha tant mega-crack crescut, tant imbècil triomfador... que hi ha dies que m'encataria ser ric ;)

però bé, de moment sóc un ruc que ric quan puc :)