optimisme....estupidesa o necessitat

lo títol vol ser explícit.
hem de ser optimistes? i si ho som, podem ser-ho per estupidesa o acaba sent una necessitat??
podriem igualar-ho una mica amb allò que diuen, la persona XXX és feliç per què és un inconscient, per què no té coneixement....

hi ha gent que té càncer i guanya la lluita.
hi ha gent que ho té tot en contra, i guanya la batalla...

llegia en un dominical d'aquestos que donen amb els diaris, la vida de la latina de moda a Amèrica.
no, no és la Jennifer "cul petitet i guapet" Lòpez sino la Sonia Sotomayor, la primera jutjessa d'origen hispà que hi ha als Estats Units.

dona, nascuda al barri del bronx al 1956, òrfena de pare des de ben aviat, i portorriquenya....
quin futur tenia?
doncs meuca si el seu físic ho permetia o netejadora d'habitacions d'hotel si teniem sort i una mica de valors....

això és lo que et marca el destí, que se't posa davant i et mostra un camí...el que et toca, el tradicional "blanco y en botella? pues leche"... però algunes persones tossudes, tossudes per què si no ets tossut no hi ha collons de sortir d'aquest destí, diuen, no.
no , blanco y en botella? pues pegamento imedio de litro....i canvien lo seu destí.....

la Sonia no ho va fer sola tot això, sa mare va comprar l'única enciclopèdia que hi va haver al barri durant anys i va transmetre que només treballant, pencant i sacrificant-se es podia tirar endavant... ho deia mentres treballava sis dies a la setmana fent d'infermera.....

la Sonia jutjessa, lo germà metge.... i això que ella anava per meuca i ell per narcotraficant.....massa tòpic? de debó creieu que és massa tòpic?.....

i ells van canviar lo seu destí, canvien un bocí per què no són dèus per canviar-lo tot, però una part important, molt important, sí que assoleixen a canviar-lo....

i això només es pot fer des de l'optimisme.
no es pot fer només lluitant contra quelcom, plantant cara a un destí que et mira cruel des de dalt.....
és l'optimisme el que et mostra d'altres possibilitats a banda del camí que se't presuposa.
i són passes curtes, petites...si fossim escaladors estariem perduts Mont Caro amunt tot pensant en que bé s'està fent alló en que creus...
per què és l'optimisme el que t'ajuda a caminar, passa a passa, sense recordar-te que et tocava ser meuca a cada instant...
per què estar sempre pensant en tot lo dolent que ens pot passar i que seria molt normal que ens passés....no ens ajuda, no ens dóna consciència del que estem vivint (ens la dòna les primeres 5 vegades, a partir d´aquí només és una pedra més a la motxilla), només és quelcom que frena i resta.

per què és l'optimisme el fa que t'adaptis al que va venint, que no sempre suma i és positiu, fa que siguis capaç de processar allò que has viscut i treure'n alguna cosa bona per tal de no equivocar-se més en lo mateix i continuar creixent...

és una necessitat.
tant com respirar o beure, és una necessitat bàsica i imprescindible....

recordo quan un dels meus "noms" s'estava morint a un llit d'hospital i ma mare i una cosina el planyien....un gegant estirat, entubat....un cop de puny a l'ànima i dues parelles de mans agafant amb tristor els braços....
i va arribar l'optimisme.
l'alegria, la força, les ganes de transmetre......
algú que estirava la mà i et tocava la cara amb intensitat, buscant resposta, cercant trobar lo fil per estirar-te i portar-te de nou a aquesta casa nostra....

i què voleu? allò, aquella actitut, genera moviment, allò genera reacció.... un "hola pare com esteu, però moveu-vos que estem aquí!!!!", transmés amb normalitat, amb serenor, amb inclús una mica de molèstia "que no mos feu cas!!!"...és molt més efectiu que mil "ai dèu que malament que estem"....

vull optimisme, fins i tot en la tristor, en lo dolor, en la pèrdua.... vull optimisme... lo vull per viure i seguir, sense optimisme només hi ha silenci, només hi ha estones emmudides tot mirant per finestres mullades per la pluja o per llagrimes no abocades....

l'optimisme no és estúpid, l'estúpid és perdre guerres sense participar-hi, l'optimisme és anar-hi tot i saber que les perdràs, però amb certes persones, amb certs entorns, amb certes alegries un estaria disposat a anar on fos, fins i tot a perdre, per què viure perdent és mil cops més trist que morir lluitant...

optimisme? s'ha de ser estúpid per no voler-ho....

....des del balcó

les veig moltes nits.

dues persones juntes, sopant.... sento, a la llunyania, una rialla esquerdant la nit... les veig bé... són més grans que jo, però no massa...allà estàn, sota una pèrgola...mirant enlloc, sentint l'humitat de la nit, lo silenci escandalós de les estrelles, aquell silenci que se sent quan et miren....

i veig com es posen vi, com s'escolten, fins i tot, com es miren.... quants silencis criden més que una mascletà....quants!!

són la típica parella que estàn bé....molt bé...

la típica parella que podries odiar.....odiar per què han fet excels quelcom tradicional i recorrent...

han convertit un sopar en una estona màgica...un sopar...ostres tu... un sopar, no un viatje a la lluna, un maleit i pobre sopar.... dues espelmes, un pa de llavors amb tomaca i pernil laminat amb làser..... i un vi, clar que sí, un vi...

i allí estàn...dues dones juntes, parlant, rient, amb un vi.....

i encara hi ha gent que diu que lo fan és pecat, que no és estimar normal, que això no està bé...... ostres tu, mataria per ser comdenat a l'infern amb aquesta rialla que pinten en la distància.....mataria.... mataria per què la meua ànima estigués tant comdemnada....

bonanit ....

avui m'he trobat un cabell

M’he trobat un cabell enganxat,
Un d’aquells que era per tot arreu
Ros i llarg, a troços amarronat,
Estic segur, ben segur, que era teu.

M’he trobat també a mi mateix,
A mi mateix parat mirant un cabell.
Preguntant-me per què quelcom petit
Em treia un trist somriure, a bocins.

I he pensat en què estaràs fent
no com a inquisidor, només com a curiós
Aquesta hora era la de caminar
La de que ens toqués l’aire, la de parlar.
I encuriosit i babau he seguit preguntant
Coses amb respostes que no m’agraden
Veritats que només de sentir-les fan mal.
Mil xerrades al meu cap, mil, i un final.

I no sé per què ho vam fer tant malament
Per què la nostra parla era com els bunyols
alguns dolços d’altres farcits de vent.

I no és que em senti buit i sol,
ara, justa ara, més aviat és sol i buit,
i és que aquest plat encara el tinc cru
els fideus de passat necessiten estona de bulls

I és un instant, un segon, un només
però lo dol em pertany, en tinc dret
no sé si un moment, si més, si menys.

I no sé còm encara hi era
dins la samarreta, aquest cabell
Hi ha memòries que es perden
però hi ha melenes que per sempre són al vent

Avui m’he trobat un cabell
I m’he enfadat tot mirant-me’l
Tot veient-lo atrevit i valent,
aferrat a una samarreta vella
Com si fos l’últim vaixell

La darrera barca que duu endavant
despres de cremar darrera
Mil i un instants…

Avui m’he trobat cabell...

va de feina avui....

m'assec a la vora del penyassegat cada dia.
cada matí, des de quarts de dèu del matí, sóc amb ell.
no és el diable, tant de bo en tingués la inteligència o l'edat, no...només en té la dolenteria.

me'l miro amb la mirada indiferent que poso quan davant meu només hi ha la prepotència del que en sap, del que la toca, del crack....del que és tot menys això precisament.

és lo meu cap.
és un paio amb sort.
no és especialment inteligent, no és beneit tampoc, però sobretot és un paio amb sort.
de fet, com la majoria dels líders empresarials que tenim en el nostre país, gent que ha viscut els 15 anys més animats, econòmicament parlant, dels darrers 100.

imageu-vos que teniu un bar.
és un bar petit, d'aquells de tota la vida, fins i tot cutre, miserable, un bar que va montar el vostre sogre enmig d'un polígon de quatre naus velles ja en el moment d'acabar-se.
cada dia feu un menú.
és un menú senzill, de fesols i galta, d'arrós de pollastre, de cigrons i cansalada, de fideus amb costella....
aneu fent, cada dia si fa o no fa 10-12 menús surten, i allí esteu...

i un bon dia, sense saber com despres d'una època complicada (crisi post-olímpica) us monten una fàbrica de soldadors i torners amb 4.000 treballadors.....
quatre mil clients potencials amb els que passeu de la dotzena de menús als 700 diaris, de tenir una cambrera, a tenir-ne 30, de ser un pobre desgraciat a guanyar bitllets a cabaços.

amb el temps s'instal.len farmaceútiques amb molts treballadors, però la majoria encorbatats, i amb poc interés pel que fa a cigrons i cansalada o la galta al vi amb pataques fregides...

dels cuiners que teniu, n'hi ha uns quants que us parlen de la nova cuina, del menjar més elaborat, de tenir plats bonics, d'estovalles de paper però de qualitat, de cuberts de metall sense mànec de fusta.... i us en foteu a la cara, no en tenen ni idea, massa escola (ara parlo de business schools {esade, iese...etc}) i massa tonteria.....

i passen els anys, (la quinzena màgica) i any rera any els cuiners entren, agafen rodatge i marxen...la galta al ví és temptadora però acaba embafant, fins i tot només cuinant.
i vos seguiu igual, sou l'amo, el mestre el visionari que va agafar un baret miserable i el va convertir en un macrorestaurant....en sabeu molt, moltíssim...

i un bon dia la fàbrica plega.
va venir aquí per què lo terreny i els salaris eren baixos i ara se'n va a un altre lloc.

i en quinze dies no hi són.
quatre mil treballadors fora.... no queda ningú... bé sí que queda...queden aquells atontats de la corbata....

i vos que sou el gran savi del món mondial, li dieu al cuiner, un dels veterans, dels de sempre, que què farem??? que potser caldria fer alguna cosa??
els cuiners joves, els pringats que han estudiat i tenen els somnis folrats d'estrelles michelin, us tornen a parlar d'amanides amb pipes, de rissottos de parmesà.....i rieu, un altre cop rieu...

i dieu que no, que la solució és fotre fora a tothom, quedar-se amb el nucli dur i esperar temps millors.....

i això és lo que fa el meu cap, aplica solucions de merceria a companyies amb mig miler de persones.
s'esborrona amb les embarassades (ostres tu només volen quedar-se prenyades, i això que ell té filles!!!) i somriu aprimant-se mil quilos quan el cuatrecasas o el roca junyent de torn li diu que amb un ERO (ere en español) pots fer fora a qui vulguis, dones, sindicalistes, directius bords que no et fan la rosca (com servidora)!!! i a sobre amb 20 dies per any....

ploraria si pogués...però no li surt, la bilis té mal pas pels ulls....

i jo m'assec amb ell i rebato, punt per punt tot allò que diu.
no, no sóc sant jordi, només sóc aquell bord que fa equilibris entre aquestos seixanters afortunats i perillosos.
sí, perillosos, per què no hi ha res més perillós que un analfabet que es creu savi...

segueixo tenint feina, no patiu, treballo, cobro i faig lo curset de guixaire (espero que sigui tipus CCC i que al final em regalin una guitarra, o un teclat, la cabra i l'escala ja la llogaré), segueixo caminant pel fil entre montanyes, equilibrista solitari que ja fa temps va dir-li a un cap, ho sento prefereixo no tutejar-lo, millor que corri l'aire....i és que és una jugada, però no cal ser el més inteligent per manar, però el respecte te'l guanyes per còm ets, no pel que ets...i hi ha tant mega-crack crescut, tant imbècil triomfador... que hi ha dies que m'encataria ser ric ;)

però bé, de moment sóc un ruc que ric quan puc :)