optimisme....estupidesa o necessitat

lo títol vol ser explícit.
hem de ser optimistes? i si ho som, podem ser-ho per estupidesa o acaba sent una necessitat??
podriem igualar-ho una mica amb allò que diuen, la persona XXX és feliç per què és un inconscient, per què no té coneixement....

hi ha gent que té càncer i guanya la lluita.
hi ha gent que ho té tot en contra, i guanya la batalla...

llegia en un dominical d'aquestos que donen amb els diaris, la vida de la latina de moda a Amèrica.
no, no és la Jennifer "cul petitet i guapet" Lòpez sino la Sonia Sotomayor, la primera jutjessa d'origen hispà que hi ha als Estats Units.

dona, nascuda al barri del bronx al 1956, òrfena de pare des de ben aviat, i portorriquenya....
quin futur tenia?
doncs meuca si el seu físic ho permetia o netejadora d'habitacions d'hotel si teniem sort i una mica de valors....

això és lo que et marca el destí, que se't posa davant i et mostra un camí...el que et toca, el tradicional "blanco y en botella? pues leche"... però algunes persones tossudes, tossudes per què si no ets tossut no hi ha collons de sortir d'aquest destí, diuen, no.
no , blanco y en botella? pues pegamento imedio de litro....i canvien lo seu destí.....

la Sonia no ho va fer sola tot això, sa mare va comprar l'única enciclopèdia que hi va haver al barri durant anys i va transmetre que només treballant, pencant i sacrificant-se es podia tirar endavant... ho deia mentres treballava sis dies a la setmana fent d'infermera.....

la Sonia jutjessa, lo germà metge.... i això que ella anava per meuca i ell per narcotraficant.....massa tòpic? de debó creieu que és massa tòpic?.....

i ells van canviar lo seu destí, canvien un bocí per què no són dèus per canviar-lo tot, però una part important, molt important, sí que assoleixen a canviar-lo....

i això només es pot fer des de l'optimisme.
no es pot fer només lluitant contra quelcom, plantant cara a un destí que et mira cruel des de dalt.....
és l'optimisme el que et mostra d'altres possibilitats a banda del camí que se't presuposa.
i són passes curtes, petites...si fossim escaladors estariem perduts Mont Caro amunt tot pensant en que bé s'està fent alló en que creus...
per què és l'optimisme el que t'ajuda a caminar, passa a passa, sense recordar-te que et tocava ser meuca a cada instant...
per què estar sempre pensant en tot lo dolent que ens pot passar i que seria molt normal que ens passés....no ens ajuda, no ens dóna consciència del que estem vivint (ens la dòna les primeres 5 vegades, a partir d´aquí només és una pedra més a la motxilla), només és quelcom que frena i resta.

per què és l'optimisme el fa que t'adaptis al que va venint, que no sempre suma i és positiu, fa que siguis capaç de processar allò que has viscut i treure'n alguna cosa bona per tal de no equivocar-se més en lo mateix i continuar creixent...

és una necessitat.
tant com respirar o beure, és una necessitat bàsica i imprescindible....

recordo quan un dels meus "noms" s'estava morint a un llit d'hospital i ma mare i una cosina el planyien....un gegant estirat, entubat....un cop de puny a l'ànima i dues parelles de mans agafant amb tristor els braços....
i va arribar l'optimisme.
l'alegria, la força, les ganes de transmetre......
algú que estirava la mà i et tocava la cara amb intensitat, buscant resposta, cercant trobar lo fil per estirar-te i portar-te de nou a aquesta casa nostra....

i què voleu? allò, aquella actitut, genera moviment, allò genera reacció.... un "hola pare com esteu, però moveu-vos que estem aquí!!!!", transmés amb normalitat, amb serenor, amb inclús una mica de molèstia "que no mos feu cas!!!"...és molt més efectiu que mil "ai dèu que malament que estem"....

vull optimisme, fins i tot en la tristor, en lo dolor, en la pèrdua.... vull optimisme... lo vull per viure i seguir, sense optimisme només hi ha silenci, només hi ha estones emmudides tot mirant per finestres mullades per la pluja o per llagrimes no abocades....

l'optimisme no és estúpid, l'estúpid és perdre guerres sense participar-hi, l'optimisme és anar-hi tot i saber que les perdràs, però amb certes persones, amb certs entorns, amb certes alegries un estaria disposat a anar on fos, fins i tot a perdre, per què viure perdent és mil cops més trist que morir lluitant...

optimisme? s'ha de ser estúpid per no voler-ho....